La revista degana en valencià

SACCHAROMYCES III, El profeta Samuel i el Nazireat

27/10/2022

El control de les fermentacions ha sigut, històricament parlant, un dels signes de civilitat. Els antics mesopotàmics, per exemple, consideraven el consum de pa i cervesa (ʽpa líquidʼ) com una de les coses que els distingia dels salvatges caçadors-recol·lectors i dels nòmades; menjars i begudes (aigua, aiguamel, cervesa, vi…) l’ús, valor i control de les quals també s’ha reflectit en conflictes culturals entre diferents grups socials i ètnics. A la Bíblia, com en altres literatures antigues (Gilgameix, La Ilíada, etc.) apareixen reflectits alguns d’eixos conflictes, ben interessants des de punts de vista tan distants com l’antropologia, la lingüística, la història, la medicina, la química, la bioquímica o l’etnobotànica. I en aquest article, el tercer dedicat a l’impacte cultural del fong microscòpic Saccharomyces cerevisiae, llevat o rent, intentarem presentar algunes pinzellades sobre les raons per les quals les begudes embriagadores han tingut una consideració diferent en les religions monoteistes derivades del primitiu judaisme.

El judaisme, les esglésies cristianes (catòlics, ortodoxos, protestants) i els musulmans reconeixen el profeta Samuel[1] (segle XI aC), l’últim dels jutges[2] d’Israel i autor de dos dels llibres més importants de l’Antic Testament (1Sa i 2Sa),[3] un personatge decisiu en la història del «Poble Elegit» i, per tant, en les religions que se’n deriven, la judeo-hel·lenística, cristiana i occidental, i l’islam.

Alguns dels components dels seus escrits contextualitzats (i de molts altres llibres de la Bíblia) s’interpreten millor quan s’analitzen fent servir punts de vista científics, malauradament poc habituals en les anàlisis culturals. La cultura (la religió inclosa) és una mena de tapís format amb fils de diferents colors, provinents de camps diversos i sovint reciclats i superposats de noves capes, com els clofolls d’una ceba; i per això els articles d’aquesta secció d’anàlisi cultural lato sensu es presenten com un teixit de referències, símbols i arguments tant de caràcter científic, astronòmic, ecològic i etnobotànic com litúrgic, lingüístic, artístic i històric. Comencem per alguns detalls del context històric, ecològic i religiós de l’època de Samuel.

EL NAZIREAT, NAZIREUS O NAZAREUS

La consagració a Déu, per sempre o només per un període, rebia en hebreu el nom de nazireat (de naz’ir, ʽseleccionat per a Déuʼ),[4] i nazireu/nazareu el subjecte en qüestió. Els nazareus o nazireus (hòmens o dones)[5] havien de seguir unes normes estrictes, entre les quals figuraven no tallar-se els cabells, no beure vi ni altres begudes embriagadores[6] i no apropar-se a cadàvers.

Les prescripcions que definien el nazireat van ser establertes al s. XI aC en llibres com Jutges (13,4; 13,7; 13,15; 13,17) i 1 Sam (1,11), on es prohibia als consagrats beure vi i tallar-se els cabells; també se’n parlava en Amós (2,12; s. VIII aC), i en Lamentacions (4,7; s. VI aC)[7]; i finalment, en el llibre dels Nombres[8] (s. VI aC), es compilaren i s’enduriren les restriccions,[9] sobretot les relatives al vi i fins i tot al raïm,[10] restriccions dirigides als nazareus, no a la població jueva en general.

NAZAREUS IMPORTANTS

Samuel no va ser l’únic nazareu famós de l’època dels jutges; també ho havia sigut Samsó (Jt 13,5) i potser sa mare (Jt 13,4). Mil anys després, el predecessor de Jesús, sant Joan Baptista, era nazareu: havia sigut engendrat de manera semblant a Samsó i Samuel (ja que la mare de Joan, Isabel, era una anciana suposadament estèril), el seu comportament era ascètic i l’evangelista Lluc (1,15) afig: «Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes embriagadores i quedarà ple de l’Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare».

Pel que fa a Jesús, cal recordar que s’inicia com a profeta de la mà d’un nazareu, Joan el Baptista, i que com ell es dedica a fer profecies. ¿Podria ser considerat, en eixe sentit, un nazareu més en coherència amb la profecia a què es referia Mt 2,21, però per algun motiu (potser després de veure’s rebutjat a Cafarnaüm, Betsaida i Corozaín [Mateu 11,21-24, Lluc 10,13-15], Jesús fa coses que conculquen els principis nazareus?: s’acosta als cadàvers (Mateu 11,4 «… els morts ressusciten»); beu vi i en fomenta el consum (com a les bodes de Canà, Joan 2,1-11; o a la Santa Cena, Lluc 22,17-20); proclama que el seu Pare és un vinyater, ell mateix un cep i els deixebles sarments (Joan 15,1-6);[11] i fins i tot els seus enemics l’acusen d’ajuntar-se amb borratxos i gent de mala vida (Mateu 11,19: «I va vindre el Fill de l’Home, que menja i beu, i diuen ‘vet ací un home golut i bevedor de vi, amic de publicans [recaptadors d’impostos] i de pecadors’»).

Uns altres nazareus posteriors poden haver sigut Pau de Tars[12] i alguns dels seus seguidors; i qui sap si també estaven en procés d’abandonament, tallant-se els cabells (Ac 18,18; 21,23-24), malparlant del cabell llarg, “com a deshonor per a l’home” (1 Corintis 11,14), i fins i tot recomanant als seus que begueren vi (amb moderació; 1 Timoteu 5,23), i sense arribar a embriagar-se (Efesis 5,18).

CONCLUSIÓ

Hem tingut ocasió de veure com l’evolució d’unes restriccions, que aparentment tenen tan sols caràcter històrico-doctrinal i lingüístic contenen components agronòmics, dietètics i fins i tot bioquímics al voltant de les begudes embriagadores (i els fongs que hi participen, com el Saccharomyces), el consum del raïm i, com a possible a efecte col·lateral, el cultiu o no d’eixe fruit meravellós.

Temes que tractarem en una propera entrega dedicada, de nou, al Saccharomyces, el procés de fermentació i la seua importància en la gènesi de determinades religions, com la jueva, la cristiana i la musulmana.

[1]El mateix dia 20 de setembre es commemora un altre personatge destacable, l’abat Bernat de Claravall (s. XII), impulsor de l’orde dels benedictins blancs, Ordo cisterciensis, que tanta importància tindria en l’estructuració del territori, la difusió dels avanços en viticultura i enginyeria hidràulica, de l’estil gòtic en arquitectura en l’Europa medieval i les devocions a la Mare de Déu, en particular a l’Assumpció o Santa Maria (festa, el 15 d’agost). La devoció de Jaume I el Conqueridor (i, en general, de tot el casal de Barcelona) a l’Assumpció ha deixat empremta en les nombroses esglésies que li van dedicar i monestirs que van ajudar a crear (Santes Creus, Vallbona de les Monges, Poblet, Santa Maria de la Valldigna, Santa Maria de Benifassà, etc.).

[2]Durant la conquesta de Canaan, les tribus sinaítiques de pastors feien aliances ocasionals sota l’autoritat d’un Jutge o líder sense drets hereditaris i amb poders executiu i judicial. Els més coneguts van ser Dèbora (ʽl’abellaʼ; l’única dona entre els jutges), Gedeó, Jefté, Samsó, Elí i Samuel. Els jutges no feien lleis, sinó que es limitaven a aplicar les de Moisés (recollides segles més tard en els darrers llibres del Pentateuc o Torà: Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi, que contenen 613 manaments, prohibicions i recomanacions, mentre que el Gènesi només recull la norma de la circumcisió com a senyal del pacte de Jahvé amb Noé per no tornar a enviar un diluvi). Quan eixes tribus van conquerir ciutats i adoptaren una certa vida sedentària, el darrer jutge, Samuel, va plantejar un salt polític qualitatiu i va instaurar la monarquia, el primer rei de la qual va ser Saül, seguit de David.

[3]En la Bíblia hebrea només hi havia un llibre amb el títol de Reis. Atesa la llargària del text, incrementada pel fet que en grec sí que s’escrivien les vocals (en arameu i en hebreu, no), la versió grega de la Septuaginta (s. III-II aC) el va dividir en quatre llibres; i el mateix va fer la Vulgata llatina (s. IV dC). En l’any 1517 es va optar per una nova divisió i fer-ne dos llibres subdividits en dues parts: Samuel 1 i 2, i Reis 1 i 2.

[4]El terme nazir (ʽseleccionarʼ) s’assembla molt a nétzer (ʽrebrotʼ), com el que s’associa a la profecia d’Isaïes en què el Messies provindrà d’un rebrot de l’arbre de Jessé, el pare del rei David (Is 11,1).

[5]La nazarea més famosa va ser la reina Helena dʼAdiabene (a lʼantiga Assíria), conversa a la religió jueva i que va mantindre els vots del nazireat durant vint-i-un anys.

[6]Tot i que en la major part de les traduccions figura el terme ʽbegudes alcohòliquesʼ, potser fora millor usar el de ʽbegudes embriagadoresʼ. La idea de l’alcohol com a substància responsable de l’embriaguesa és molt posterior a la Bíblia.

[7]«Els nazareus eren més purs que la neu, més blancs que la llet; el seu cos era fort com un roure, i el seu cabell formós com el safir».

[8]El nom hebreu del llibre és במדבר, Bəmidbar, que significa, ʽen el desertʼ; però com que també s’hi fan censos dels israelites mentre vagaregen pel Sinaí, en grec se li va dir Ἀριθμοί,, Arithmoí (Nombres), i així ha quedat.

[9]Nombres 6,5-7 «Durant el temps del seu vot, no es tallarà els cabells; fins que es complisca el temps del vot que ha fet al Senyor, serà una persona consagrada, i es deixarà créixer lliurement la cabellera. Durant el temps de la seua consagració al Senyor, no es podrà acostar a cap cadàver, ni que siga el del seu pare o el de la seua mare, o el d’algun germà o germana; aquella persona no es farà impura amb el contacte dels seus cadàvers, ja que porta al cap el distintiu de la consagració al seu Déu».

[10]Nombres 6,1-7: «El Senyor va parlar a Moisés. Li va dir: ordena als israelites que, si un home o una dona es consagra solemnement al Senyor pel vot anomenat de nazireat, s’abstinga de vi i de tota beguda alcohòlica: no beurà vinagre fet del vi ni vinagre fet d’altres begudes fermentades; no beurà most ni menjarà raïm fresc ni panses. Mentre dure el temps del seu nazireat, no menjarà res del que produeixen els ceps: ni tan sols la llavor o la pellofa dels raïms». Potser una restricció, la de menjar raïm, que intentara evitar l’espoli dels vinyets que qui sap si eren saquejats habitualment pels nazareus desmaiats.

[11]«Jesús va dir als seus deixebles: Jo soc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Els sarments que no donen fruit, el Pare els talla, però els que donen fruit, els neteja perquè encara en donen més. […] Jo sóc el cep i vosaltres els sarments».

[12]Pau de Tars, juntament amb Lluc, l’apòstol Felip, i dones com Lídia de Tiatira, Febe, Junias o Priscil·la esmentades en diferents epístoles (Filipenses 4,2-3; Romans 16,1-2, 3-4, 5; 2 Timoteu 4,19; 1 Corintis 16,19), o als Fets dels Apòstols (Ac 2,18,26) van dirigir o participar en el cisma gentil: la nova religió admetia els no-jueus que volien convertir-se però temien la circumcisió, els rigors rituals del judaisme i que no entenien el tabú dietètic de menjar carn de porc. Tot això els va enfrontar a la facció etnicista (que només acceptava jueus entre els conversos) encapçalada a Jerusalem per l’apòstol Jaume el menor (un dels fills de Josep, el pare putatiu de Jesús), i finalment a la gènesi del cristianisme com a nova religió, hereva però no dependent del judaisme.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top