Tens 0 productes a la teua cistella
El dijous 27 de febrer es va presentar al Centre Cívic de l’Antic Sanatori d’AHM (Alts Forns del Mediterrani) del Port de Sagunt el llibre Sagunto 1984: Reconversión Industrial y Cambio Social. Aquesta obra, publicada per Los Libros de la Catarata, ha estat editada pel periodista José Manuel Rambla, compta amb un preàmbul de Joaquín Estefanía i hi col·laboren un gran nombre d’especialistes que ofereixen diferents mirades dels 40 anys transcorreguts des del tancament de la siderúrgia integral de Sagunt. En aquest article em centraré en la temàtica general del llibre i en algunes qüestions específiques abordades pels autors participants en l’acte o al·ludides per les persones del públic que hi van intervindre. L’acte va ser moderat per Roberto Rovira, regidor de Memòria Històrica i Democràtica de l’Ajuntament de Sagunt, amb la participació de José M. Rambla, María Habenstreit i jo mateix, Juan R. Gallego.
Aquest llibre reflexiona sobre el significat social de la reconversió industrial dels anys 80 del segle passat com a expressió de l’avanç inexorable a Espanya del capitalisme neoliberal. Rambla evoca l’article de 1985 de Manuel Vázquez Montalbán en el qual aquest es lamentava de la pèrdua de consciència crítica de la societat espanyola durant la Transició, de la qual únicament se salvava la protesta obrera saguntina enfront de la reconversió industrial i enfront del poder. Així, José M. Rambla, en la seua intervenció i en el seu capítol «L’imprevisible espectre de la classe obrera», argumenta i aporta evidències en favor de la idea que ha tingut lloc a Espanya i en altres latituds un intent politicoeconòmic i cultural d’acabar amb l’existència d’una consciència de classe i el seu progressiu desplaçament per altres categories sociològiques com ara classe mitjana, modernitat, emprenedor, etc. S’advoca pel paper integrador, entorn de la classe obrera, de tota una sèrie de nous moviments socials que poden tindre una important capacitat transformadora, com ara el feminisme o els drets LGTBI+, per a constituir la base d’un nou bloc hegemònic que puga oferir una alternativa al capitalisme neoliberal. Rambla defensa superar el marc potencialment excloent de les identitats, de vegades associades a aquests nous moviments, i substituir-lo per una subjectivitat de classe on càpien diverses expressions de desigualtat. La lluita obrera i l’organització col·lectiva posterior al tancament en defensa de la Gerència Pública, entre d’altres episodis, constitueixen exemples d’aquest possible procés.
La historiadora Maria Habenstreit va explicar el treball que porta per títol «‘Les dones de Sagunt lluitarem i no ens rendirem’. La protesta femenina contra el tancament d’Alts Forns del Mediterrani». En aquest capítol, l’autora tracta de donar un abast més general a la important lluita de les dones contra el tancament, tant en el temps com en termes comparatius amb altres països. Maria Habenstreit sosté i alhora proporciona abundants proves documentals i testimonials en favor de tres hipòtesis bàsiques. Primera, les dones que van protagonitzar les lluites a Sagunt no sols eren les mullers, germanes i filles dels treballadors siderúrgics, sinó que també hi havia dones treballadores d’AHM, o fins i tot dones sense vinculació amb aquest sector però que es van solidaritzar amb la lluita de les dones. Segona, la implicació de les dones en les vagues i protestes no era cap novetat en la història de Sagunt; més aviat, al contrari, es tractava d’un element que s’inscrivia en la continuïtat d’una lluita centenària d’activisme laboral, associatiu i polític; un procés que s’evidencia en nombrosos moments durant el franquisme i la transició. Tercera, la lluita de les dones de Sagunt és paral·lela a (i pot inserir-se en) la dels moviments de dones contra els centres fabrils miners o siderúrgics d’altres regions de vella industrialització del Regne Unit i d’Alemanya.
En el marc de les àrees d’antiga industrialització, el capítol dels economistes Juan R. Gallego i Juan A. Tomás («La reindustrialització de Sagunt: impuls polític extern, reactivació endògena i reinserció metropolitana en una àrea d’antiga industrialització») arranca amb la idea que tant el tancament de la capçalera siderúrgica com la instal·lació de Volkswagen s’inscriuen en la continuïtat d’una lògica històrica saguntina de presència de grans empreses. Durant l’apogeu de la siderúrgia integral, si bé es va desenvolupar un important potencial endogen (mà d’obra qualificada, personal amb formació universitària, cinturó d’empreses subcontractistes, capacitat d’organització i acció col·lectiva, etc.), aquest potencial va romandre latent perquè l’omnipresència de la siderúrgia va impedir el seu desplegament. El relatiu èxit de la reindustrialització de Sagunt no es va deure només a les ajudes públiques, sinó a la reactivació d’aquest larvat potencial endogen i a la pròpia reinserció de Sagunt en l’àrea metropolitana de València, la qual cosa va propiciar el canvi en l’ambient, la major diversificació industrial i la localització estratègica de Sagunt. Idèntics factors concorren en la decisió de Volkswagen d’instal·lar-se a Sagunt. Però la inversió de Volkswagen no permetrà superar els problemes estructurals de la zona, els quals requereixen un desenvolupament industrial més complex. Amb tot i amb això, si Volkswagen promou una relació simbiòtica grans empreses/pimes, sí que podria contribuir-hi.
Després dels parlaments dels membres de la taula va haver-hi nombroses intervencions del públic assistent. Un dels temes recurrents va ser la sostenibilitat en el temps de la gigafactoria de Volkswagen, i això fent-se ressò de la posició defensada en el llibre pel sociòleg Ernest Garcia. En aquest sentit, i des d’una perspectiva de sociologia ecològica, aquest autor defensa que la recent etapa de creixement valencià des dels anys 90 del segle passat basada en la construcció i en el turisme ha sigut molt insostenible mediambientalment. Això implica que la transició ecològica exigirà importants sacrificis. Per contra, Sagunt hauria quedat en gran mesura al marge d’aquesta «segona onada modernitzadora» basada en la construcció, la qual cosa podria tindre algun avantatge per a realitzar la transició a la sostenibilitat. En qualsevol cas, com argumenta Ernest Garcia, si els costos ambientals dels cotxes elèctrics són tan alts com suggereixen algunes investigacions, llavors la planta de bateries de Sagunt podria tornar-se insostenible econòmicament més prompte que tard davant el previsible declivi de la fabricació de cotxes elèctrics. En definitiva, la història de la posada en funcionament de la planta d’Almussafes quan ja s’intuïa el final dels cotxes de combustió, es podria repetir a Sagunt amb els cotxes elèctrics. Ara bé, tant per a Ernest Garcia com per a tots els qui han col·laborat en aquest llibre, no hauríem de menysprear la capacitat d’adaptació col·lectiva de Sagunt.
Revista núm. 513, pàg. 20. Maig 2025.
