Tens 0 productes a la teua cistella
La tinc davant de mi, en vestit de bany, amb les ulleres de llegir penjades al coll i perles de suor en l’arrel dels cabells. Es reparteix entre el menú del sopar i el web del subministrament d’aigües, on ataca una incidència sobrevinguda; bull de ràbia. Fa i desfà entre les clòtxines i les factures, l’IVA i les fotos dels seus nets, que arxiva amb delectació. Va de la cuina al despatx i, en el punt mort, fa una ullada a mon pare, la demència del qual el té esclafat davant de la tele. Escric açò en un cantonet i ella és un esborrall en el meu camp visual perquè és difícil veure-la quieta. Va nàixer amb la fi de la Guerra Mundial.
És una guerra mundial. És ma mare.
Em demanen que parle de salut mental i dones. “Mamà, què puc dir?”. Li demane una frase, li puc demanar el que siga. Atén peticions 24-7, és arranjadora experta, reposadora incansable, Mc Gyver dels embolics familiars, dels mèrits científics, dels cors trencats i de les cartilles mèdiques. Científica i gestora de la llar. Reina dels recursos. Dones i salut mental…? “Digues que, de treball, fins al cap, la visibilitat zero… i les medalletes per al company”. Li ha eixit un eslògan, però ja tanca el cap, que és com la seua bossa de mà, i se’n va a una altra cosa. S’emporta la seua rebotiga infinita. Com és una DJ amb diverses pistes, i torna a l’instant: “Oblida el que he dit, filla, perquè no farem res queixant-nos només. Digues que hi ha una gran satisfacció, sobretot al final de la vida. És un orgull personal i generacional: ser dona es transmet”.
La reflexió em sona un punt tradicional, però li ho perdone. Ella és una feminista de la vella guàrdia i odia els victimismes, és de granit i espera que les generacions vinents també ho siguem. Però jo no he hagut de viatjar pel món laboral ficada en un vestit de plom, potser per això aspire a espentar més enllà la utopia, al moment en què no faça falta escriure un sol article sobre dona i salut mental.
Pense en la mare de Vivian Gornick, que hauria matat per aconseguir la independència de la meua. Eixe personatge tan potent, descrit en Vincles ferotges, és una emigrant jueva del Bronx que de xiqueta va suportar i va normalitzar els abusos més monstruosos fins a convertir la carn en pedra. “Dones, puaj!”, exclamava, “estenedors i xafardeig”, afegia. Sabia que existia un altre món –el món–, i a vegades pensava que volia aquest món. Malament. Es detenia llavors enmig d’una tasca, es quedava mirant durant uns llargs minuts l’aigüera, el terra, la cuina. Però on? Com? Què?
Hem avançat molt? Les xiquetes de hui ja poden somiar a ser esportistes olímpiques, científiques o escriptores, però se m’obrin diversos fronts quan pense en l’assumpte. El primer: la prevalença de malalties mentals és major en dones. Les últimes dades del Ministeri de Sanitat la xifren en 24,4 % d’homes i 30,2 % de dones. El consum d’antidepressius el liderem nosaltres: multipliquem per huit els que consumeixen ells. ¿Obeeix realment a un grau de dissort multiplicat, o només expressa la forma femenina de l’autoconsol ? Quan s’acara aquesta dada amb les xifres d’alcoholisme o suïcidi consumat, guanyen ells. ¿Quin tipus de fragilitat imprimeix en els homes el manament de no plorar? ¿La prohibició de demanar ajuda per salut mental? Estic acostumada a atendre’ls en la consulta amb els budells fora, quan el seu dolor emocional els ha dut a la vora del precipici; en són pocs, però quasi sempre són greus.
“Fa molt que no somric, doctora…”. Les dones que he atés en dues dècades venen amb un catàleg de ferides obertes que es reparteixen en diversos blocs: la discriminació laboral, per exemple, o la conciliació fallada de les mares, l’anomenada “síndrome de la cuidadora”, que és una espècie del burnout amb segell femení. Està també la doble jornada, l’estigma de la infertilitat i els seus monstres, la tirania de l’espill i, per descomptat, les seqüeles fosques de l’abús sexual, sempre més freqüent del que ens permetem imaginar. El llistat de temes per a aquest article tendeix a l’infinit.
Una font d’estrés clàssica és la imatge. Nosaltres portem segles entrenades per domesticar l’exterioritat, però, lluny d’acabar amb aquest parany, permetem ara que s’hi apunten també ells. La poeta Sara Torres ho expressa a la perfecció quan assenyala que “nuestra imagen psíquica del cuerpo atraviesa imágenes de lo monstruoso” i que “cuando nos miramos, ya lo hacemos con miedo a la transformación: no llegas con la calma de que te gustará lo que encontrarás, sino miras para dar con lo que vas a tener que reducir, con el temor al cambio: la arruga, el pelo que ya sale, algo que tapar, teñir, quitar, un ejercicio de identificación para detenerlo antes de que los demás lo vean”. No cal estendre’s massa per a explicar que, en una jove vulnerable i amb la identitat per construir, això és la llavor de greus automutilacions o malalties. L’anorèxia i la bulímia nerviosa, reines de la patologia femenina adolescent, s’ha disparat des d’abans de la pandèmia. Al nostre país, ni tan sols veiem el final d’una corba que es va multiplicar des del 2011 un 5,7 (assolia en 2022 els quasi 84.000 casos). I el trastorn límit de personalitat, la condició malaltissa que congela persones en la seua fase d’immaduresa i els espenta a una sénia d’emocions intenses i autodestrucció en la vida adulta, és quasi una epidèmia que s’acarnissa amb les xiques (la pateixen elles en una proporció 4 a 1). Es tracta de la malaltia greu que més colonitza les agendes de Salut Mental i representa fins a un 2,7 % de la població general en alguns estudis com aquest.
Atrapats entre diverses crisis, desenganyats de la meritocràcia i l’accés a l’habitatge com a dret, una generació sencera de joves criats en el món de les xarxes (abans que sabérem el verí que porten) està naufragant. Algunes d’elles cerquen valors sòlids en models caducs, com el de l’àngel de la llar: són les tradwifes (‘esposa tradicional’). Atretes per un relat de comoditat i pertinença, s’entrenen en l’acollida afectuosa del marit que treballa fora i comparteixen receptes i consells de bellesa en les xarxes. ¿Què serà d’elles quan senten l’opressió que va modelar la mare de Vivan Gornick? Hi ha un reclam poderós en aquesta fórmula de vida, i és alliberar-se de la doble jornada, dels superiors depredadors i del sentiment de culpa omnipresent en la mare que treballa fora. ¿Què sabrem d’elles d’ací a uns anys?
- 1. Levy, en El cost de viure (De la seua Autobiografia en construcció) confessava: “conserve una fotografia de ma mare de quan tenia vora trenta anys. Està asseguda en una roca durant un pícnic amb amics. Té els cabells mullats perquè acaba de nadar. La seua expressió trasllueix una introspecció que jo ara associe a allò millor d’ella. Percep que en aquest moment a l’atzar se sent pròxima a si mateixa. No estic segura que de xiqueta o d’adolescent pensara que la introspecció fora el millor de la meua mare. Per a què necessitem mares somiadores? No volem mares que miren més enllà de nosaltres, que anhelen estar en una altra part…”. La reflexió que dispara és poderosa: quin preu estem pagant per somiar?, ens està fent xixines?, tant com per a arreplegar fil i ficar-nos amb els trastos a casa? La sud-africana continua: “segons el relat clàssic, el pare és l’heroi i el somiador. Es distancia de les necessitats de dona i fills i s’endinsa a camallades en el món per atendre els seus propis assumptes. S’espera del pare que siga ell mateix” Què significa per a una dona “ser ella mateixa”?
La pregunta em resulta frívola en un món on, segons l’OMS, encara pesa la tragèdia de la mutilació genital (230 milions de xiquetes segons UNICEF, i creixent) o els feminicidis, omnipresents i devastadors segons l’OMS. Una xacra que és endèmica a tots els països i cultures, que s’ha disparat amb la pandèmia i afecta una de cada tres dones segons dades del 2021, però que ja té el seu club de negacionistes.
Fins i tot a España, les dades recollides continuen sent terribles. Segons l’últim estudi, del 2022, el 28,7 % de les dones enquestades (entre 16 i 74 anys) admetien haver patit algun tipus de violència en la parella (física, psicològica o sexual). La prevalença estimada de la violència en parella sembla disminuir amb l’edat, però cal recordar que la percepció de la violència en la parella és també menor a mesura que augmenta l’edat. Fora de la parella tampoc s’està fora de perill, ja que el 20,2 % (3.614.235 dones) han estat víctimes alguna vegada des dels 15 anys d’alguna mena de violència fora de la parella (física –incloent amenaces– i/o sexual). I el treball fora de casa, que tant va anhelar la mare de la Gornick, comporta encara hui un perill: del total de dones entre 16 i 74 anys que han treballat alguna vegada en la seua vida, el 16,7 % d’elles han patit assetjament sexual més d’una vegada. Respecte de l’abús infantil, la xifra està en 6,8 % i la cosa comença als 6 anys. L’agressor és majorment home i conegut (83,1 %), i només el 39,9 % de les víctimes ho parlen amb algú (la denúncia policial és anecdòtica: un 2,3 % de casos).
Amb aquestes dades, fins al somriure més genuí es queda gelat. “Tot el que desitges ho tindràs amb un somriure”, resa l’eslògan d’una clínica dental que em va ajudar a rumiar aquest article. Em va posar a pensar en la connexió entre els psiquiatres i els odontòlegs. I en Keiko Kawano, entrenadora que ha ensenyat a 4.000 persones a somriure al Japó. “Moure i relaxar els músculs facials n’és la clau”, assegura en el seu web. El seu producte estrela és el “somriure tipus Hollywood”: ¿qui vol somriures de Hollywood amb aquest panorama?
En una societat cada vegada més desigual, injusta i infeliç, es prodiguen com bolets les clíniques d’embelliment (¿ajuda gens aquesta metonímia?). Sembla que haguérem pres la part pel tot: el somriure per l’esperit que l’obri en la cara. Sembla un acudit, però no ho és: és la perfecció d’una ganyota presa com a signe de poder. Una ganyota que sembla estar dient: no passa res si no hi ha justícia; tampoc la falta de felicitat és rellevant.
Si no estem bé, n’hi ha prou amb que ho semble.
Rosana Corral-Márquez. Escriptora i psiquiatra.
Revista 508, pàgs. 25 – 28. Desembre 2024.
