Salvar-nos els mots per a construir un país. L’abast cívic de la tasca lexicogràfica de Ferrer Pastor

El 1949, trenta-un anys després d’haver nascut a la Font d’en Carròs, Francesc Ferrer Pastor rebia les primeres classes de valencià per part de Carles Salvador i Enric Valor. Aquell any, diverses circumstàncies propiciaren l’organització d’un curs de llengua en la societat Lo Rat Penat. Ferrer Pastor, corrector de proves d’impremta del periòdic Las Provincias, s’endinsava en el món del valencianisme cultural que, en ple franquisme, maldava per reconstruir discretament complicitats entre els escassos valencians interessats per la seua llengua i cultura.

Aquell curs iniciàtic va transformar completament la seua vida perquè va canalitzar l’interés i la preocupació que ja tenia per l’estudi del valencià. De fet, l’abril del 1949, Ferrer Pastor es va convertir en professor dels cursos de llengua, encarregat de l’aspecte ortogràfic. Fou allí on va conéixer Josep Giner, a qui li va parlar del seu interés pel valencià i de la seua afició quasi secreta: la recollida de paraules amb la idea, remota, de la confecció d’un diccionari valencià. Així fou com Ferrer Pastor inicià la seua formació autodidacta en l’estudi del valencià, sota el mestratge de Josep Giner que el forní de les nocions bàsiques en morfologia i lexicografia.

La dinàmica dels cursos de Lo Rat Penat demandaven la confecció d’un material didàctic mínim, i fou el 1951 que es va decidir publicar una gramàtica, que hauria de ser confeccionada per Carles Salvador, i un diccionari, del qual s’encarregaria Francesc Ferrer. S’ha de dir, però, que aquesta fou una decisió ben meditada i que formava part d’una estratègia ben definida: després de l’aprovació de les Normes de Castelló que resolien l’aspecte ortogràfic de la llengua, calia confeccionar una gramàtica i un diccionari. L’aportació valenciana a la codificació de la llengua catalana quedava, d’aquesta manera, completada, i amb aquestes obres els valencians podíem disposar dels instruments necessaris per al conreu i l’ús literari de la llengua, el primer pas en el llarg camí de la dignificació del valencià.

La tasca lexicogràfica: del Diccionari de la rima (1956) al Diccionari valencià escolar (1987)

Fou així com, des de la dècada dels 50 del segle XX, Francesc Ferrer Pastor va encetar un ingent treball lexicogràfic orientat a dos vessants. Per una part, recuperar el lèxic tradicional valencià amb la idea d’incorporar-lo als diccionaris normatius del conjunt de la llengua catalana i d’integrar-lo en el model de llengua escrita, especialment pels autors valencians. Per altra, fornir de les eines lexicogràfiques necessàries els valencians en cada moment, indispensables per a dignificar la seua llengua. És en aquest sentit que hem d’entendre la confecció d’unes obres lexicogràfiques amb plantejaments metodològics tan diferents, perquè calia ajustar les seues característiques a les circumstàncies polítiques i socials de cada període.

El Diccionari de la rima (1956) va ser la primera gran obra lexicogràfica de Ferrer Pastor. Des d’un punt vista actual, sobta la decisió personal de Ferrer Pastor de confeccionar un diccionari de la rima i no un diccionari més usual. Ara bé, en el context de l’època, una obra d’aquestes característiques estava més que justificada: la majoria dels assistents als cursos de Lo Rat Penat eren poetes de circumstàncies i sovint reclamaven una obra de semblants característiques. A més a més, la idea de Ferrer Pastor era elaborar «un diccionari amb les entrades normals, però que estiguera ordenat per les vocals accentuades, de forma que poguera servir als poetes també». L’objectiu era, en paraules seues, «matar dos pardals d’un tir».

Els canvis socials i polítics de final dels anys 50, així com l’èxit dels cursos de llengua de Lo Rat Penat, amb més alumnat cada any, reclamaven la publicació d’un doble vocabulari, valencià-castellà i castellà-valencià, com aconsellava Joan Fuster a Nicolau Primitiu Gómez. Així fou que el 1960 aparegué el Vocabulari valencià-castellà, publicat per Sicània. Un llibre de butxaca, de dimensions reduïdes, apte per a una consulta habitual, adreçat a un públic majoritari amb la necessitat de resoldre de manera ràpida els dubtes lèxics o ortogràfics que se li presentaven a l’hora d’escriure un text en valencià. Amb posterioritat, el 1966 aparegué el Vocabulari castellà-valencià, i tot seguit el Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà (1967), ambdós editats per Sicània, amb idèntics plantejaments que l’anterior, proporcionar uns reculls lexicogràfics divulgatius i útils als nombrosos valencians que, a les acaballes del franquisme, s’iniciaven en l’estudi del valencià i devoraven les escasses obres literàries que s’hi publicaven. Tant l’autor com l’editor, de manera intuïtiva, van copsar encertadament les necessitats del moment. En els anys successius, els vocabularis de Ferrer Pastor van jugar un paper fonamental en l’alfabetització dels valencians i es van convertir en les obres en valencià més demandades, amb milers els exemplars venuts. Ara bé, els guanys econòmics per al seu autor van ser escassos perquè els drets que li corresponien com a autor els cedia a entitats valencianistes.

Esperonat per l’acollida de les seues obres, Francesc Ferrer Pastor va continuar  l’estudi del lèxic valencià i el 1980-81 va publicar una segona edició, notablement ampliada, del Diccionari de la rima, que va servir de base per a l’elaboració del Diccionari general, aparegut el 1985, la seua obra lexicogràfica més ambiciosa. Una vegada més, els canvis polítics i socials derivats de la democratització de l’Estat espanyol, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia valencià (1982) i de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983), condicionaven el treball lexicogràfic de Ferrer Pastor, que sabé estar a l’altura i oferir una obra confeccionada amb criteris científics, que recollia tota la tradició lexicogràfica valenciana i catalana i que, a més, incorporava nombroses paraules i accepcions procedents de la llengua viva absents en el Diccionari general de Pompeu Fabra. La idea del lexicògraf saforenc era, per una part, apropar el model de llengua al valencià real, amb la qual cosa s’aconseguia una major identificació dels valencians amb la llengua escrita; i per altra, contribuir a augmentar la presència de lèxic valencià en el conjunt de la llengua catalana.

En aquesta mateixa línia d’incidir amb la seua obra lexicogràfica en la millora del valencià oral i escrit, Ferrer Pastor va publicar també materials per a l’àmbit escolar: el Diccionari valencià escolar (1987) i el Diccionari escolar valencià-castellà i castellà-valencià (1994), «un resum pràctic per a l’ús escolar i literari normatiu» del Diccionari general de 1985, del qual solament s’ha alleugerit «l’excés de mots purament científics i tècnics», basat en la idea clau que va marcar sempre la seua tasca: oferir «allò que la societat valenciana necessita en el moment històric actual», segons paraules de Josep Giner.

Construir un país des de la lexicografia

Francesc Ferrer Pastor va impulsar i va compartir els ideals nacionalistes que des dels anys 50 arrelaven lentament entre els jóvens valencians, i va participar en aquest moviment naixent que treballava pel retrobament del poble valencià. La seua manera de contribuir a aquest procés serà a través del que coneixia millor, les paraules, oferint als valencians uns instruments utilíssims per a una pràctica correcta de la llengua, d’una llengua que calia recuperar a marxes forçades, fora dels circuits acadèmics habituals, des de les associacions a les falles o a qualsevol indret on s’ajuntaren un grup de valencians conscients de les necessitats del seu país. «Per tal de contribuir al nostre enlairament hem realitzat aquest vocabulari», afirmava Ferrer Pastor, perquè els «valencians no ens hem de resignar a perdre tot allò que ens caracteritza, hem de defensar i parlar la llengua, ànima del nostre poble».

En definitiva, Ferrer Pastor va dedicar la seua vida a la recuperació i l’estudi del lèxic valencià, però la transcendència cívica de la seua obra ultrapassa els estrets marges de la lexicografia. Amb el seu esforçat treball lluitava per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè en les paraules està l’ànima del nostre poble, i per això s’han de conservar en el present per a projectar-les al futur. Perquè aquesta ha sigut sempre la voluntat de Ferrer Pastor: dignificar el valencià com un basament sòlit i imprescindible en la construcció del País Valencià.