Tens 0 productes a la teua cistella
El 29 d’octubre de 2024 va ser, sens dubte, el dia més dur de la meua vida i el més devastador per al meu poble: Xiva. Expressar en unes línies els sentiments que s’acumulen en el meu cor i les imatges que tinc al cap sobre el que vaig viure aquells dies és impossible.
Aquella vesprada va començar amb una pluja intensa, però ningú podia imaginar que en qüestió d’hores viuríem una emergència sense precedents. A partir de les 18.30 h, tot es va desbordar. El clavegueram va col·lapsar, els carrers es convertiren en autèntics rius que arrossegaven cotxes, contenidors i, tràgicament, també persones. I continuava plovent.
Aquella vesprada vaig tindre la fortuna de poder arribar a ma casa, a l’avinguda de Ramón y Cajal, i des d’allí, un dels punts més afectats, vaig veure escenes que mai oblidaré: persones arrossegades per l’aigua, cases esfondrades al barri de San Isidro, crides desesperades de veïns cercant els seus éssers estimats. La pluja, que va superar els 900 litres per metre quadrat, no parava. Tot estava col·lapsat: la llum va desaparéixer a conseqüència dels llamps de la tempesta, amb la preocupació de perdre l’escassa bateria del meu mòbil i, a conseqüència d’això, perdre també el contacte amb les Forces de Seguretat, que ja m’havien informat que tant el nucli urbà, el polígon industrial, les urbanitzacions i disseminats, l’autovia A3 i totes les nostres carreteres d’accés s’havien quedat incomunicades. No cessaven les telefonades d’angoixa i peticions d’auxili per part de molts veïns del municipi. Encara tinc gravats els crits d’una filla a la seua mare atrapada en un baix al costat de ma casa. No hi havia manera d’arribar a ella.
En aquells moments m’adonava que el destí havia aparegut en forma de tragèdia i jo no podia fer res. Em vaig convertir en un testimoni totalment atònit davant el que estava veient. Van ser hores interminables. La foscor, l’estrèpit de l’aigua, el soroll eixordador del barranc em van fer perdre la noció del temps. La natura havia decidit guanyar tot el protagonisme i jo no sentia sinó impotència davant d’una realitat en la qual vaig veure com tot, tot, desapareixia en un parell d’hores.
Quan, per fi, va parar de ploure, vaig descobrir l’autèntica dimensió del que havia ocorregut a la mateixa porta de casa: una fuita de gas, evacuacions urgents de veïns, cotxes amuntegats i arrossegats per l’aigua, la visió d’una rasa immensa enfront de ma casa, els barris de voltant totalment destruïts.
Quan la Policia Local va aconseguir arribar al meu domicili, ens unírem a la Guàrdia Civil i iniciàrem els desallotjaments. Va ser en aquest moment quan el llavors tinent de la GC, hui capità, em va confirmar la primera víctima mortal. Encara no ho sabíem, però en serien més. Tota aquella nit va ser un anar amunt i avall. Prioritzàrem cercar allotjament per als veïns que ho havien perdut tot: molts d’ells van eixir en pijama, sense poder emportar-se ni una sola peça d’abric. A primera hora de l’endemà vaig recórrer el poble devastat. Sense aigua, sense llum, sense gas, sense telèfon, sense internet, sense cobertura per a mòbils, sense carreteres, sense cases… Ens havíem quedat sense poble. Era un panorama desolador, però també va ser ací on vaig veure el millor de la nostra gent. Malgrat el dolor, el poble es va unir. Els veïns s’ajudaven els uns als altres. Alguns em deien: «No et preocupes, jo puc quedar-me en el cotxe». M’emocionava la seua força, la seua solidaritat.
Però havíem de tornar a l’Ajuntament; sabia que la GC em necessitava perquè calia començar a prendre decisions d’emergència. Juntament amb la Policia Local, i seguint instruccions de la GC, muntàrem el lloc de comandament. No podíem esperar l’ajuda externa i necessitàvem oferir auxili als més necessitats.
Voluntaris, tractoristes, agricultors… tots van sumar. Les prioritats eren clares: reobrir l’avinguda, assegurar habitatges, arribar als 21 nuclis poblacionals —alguns sol accessibles amb tirolines—, conéixer la situació del polígon industrial i restablir els serveis mínims, principalment la llum i l’aigua, i per a això calia portar a la serra un grup electrogen, la qual cosa es feia impensable perquè els accessos eren inaccessibles, però gràcies als bombers, EGEVASA i l’UTE, ho aconseguírem. Les primeres 72 hores van passar en segons, sense distingir a penes el dia de la nit. Dormíem a penes unes hores i tornàvem a treballar, amb el cor trencat, però amb la ferma convicció que havíem d’ajudar a qui ho havia perdut tot.
En aquells moments sabia que l’Ajuntament era la referència de tots els meus veïns, i des d’allí havia d’assumir tota la meua responsabilitat de manera ràpida. En els dies següents es van signar més de 90 contractes per a donar resposta immediata a la neteja de carrers, garatges, soterranis, reallotjaments, transport, generadors, serveis mèdics, demolicions, subministrament de queviures i tot el necessari per a cobrir les necessitats bàsiques del municipi. En menys d’un mes aconseguírem reconstruir la rasa gegantina de l’avinguda de Ramón y Cajal i que moltes persones tornaren a sa casa, sense haver d’assumir cap cost. Havíem estat capaços de reaccionar-hi abans que la Diputació, la Generalitat i el mateix Govern d’Espanya. No esperàvem ajuda de ningú i decidírem iniciar la reconstrucció amb els nostres propis fons.
Fins a aquell dia tenia un respecte profund pels professionals de Policia Local i Guàrdia Civil que treballaven al meu municipi. Hui, sis mesos més tard, sent orgull i m’emociona recordar com van treballar aquella nit i durant totes les que van vindre després. Gràcies a ells vaig descobrir que aquella sensació de responsabilitat que jo vaig assumir pel meu càrrec ja existia i ja actuava a Xiva gràcies a ells. Guàrdia Civil, Policia Local, Protecció Civil, Bombers, Guarderia Rural, Exèrcit i centenars de veïns, igual que el personal de l’Ajuntament, em van demostrar l’autèntic sentit de la paraula humanitat i no trobaré mai per a ells suficients paraules d’agraïment.
Vam veure el millor i el pitjor de l’ésser humà (la solidaritat, l’ajuda incondicional), però també els saquejos i la misèria de la política. Just quan començàvem a veure els fruits de l’esforç i un poc de llum després de tant de desastre, va arribar l’últim colp: una moció de censura, a penes 27 dies després de la tragèdia, amb l’excusa de «falta de gestió». Va ser dolorós veure com alguns van utilitzar el sofriment de tot un poble amb interessos personals disfressats de política. No buscaven solucions, sols butaques.
Vam viure una situació sobrevinguda i extrema en la qual haguérem de prendre moltes decisions en poc de temps. Soc conscient que n’hi hagué de més i de menys encertades, però em quede amb la satisfacció personal d’haver fet tot allò humanament possible per a ajudar els meus veïns. Em sent profundament orgullosa de la resposta de tot el meu equip, de la Guàrdia Civil, Policia Local, de Protecció Civil, Guarderia Rural, de l’Exèrcit, personal de l’Ajuntament i, sobretot, dels veïns i veïnes de Xiva i les seues urbanitzacions. I, per descomptat, dels milers de voluntaris que van acudir a ajudar-nos. Vaig veure la vertadera humanitat en els pitjors moments. Encara que els qui van intentar aprofitar-se del dolor mai no ho reconeixeran, jo sé que el poble recordarà qui va estar allí quan més ho necessitaven.
Només desitge que, algun dia, aquells que van posar el seu interés per damunt de tot, tinguen la valentia de demanar perdó. Mentrestant, seguirem amb el cap ben alt, sabent que vam fer tot el que havíem de fer en els pitjors moments que ha viscut el nostre poble.
Revista Saó núm. 513, pàg. 26-29. Maig 2025
