Sam Peckinpah, el poeta de la violència

Parlar de Sam Peckinpah és parlar de contradicció, de violència, de poesia i de derrota. Hi ha directors que segueixen les regles i d’altres que, senzillament, les trenquen sense demanar permís. Peckinpah era dels segons. El seu cinema no volia agradar. Volia sacsejar, colpir, incomodar. No va vindre a continuar una tradició, sinó a rebentar-la: la del western clàssic, la de l’heroi noble, la del món dividit entre bons i dolents. Ell sabia que la realitat era una altra, molt més bruta i molt més trista.

Ja en Ride the High Country (Duel en Alta Serra, 1962), el seu segon llargmetratge, es veu clarament. Dos pistolers vells i cansats —interpretats per Randolph Scott i Joel McCrea— encaren una última missió, conscients que el seu temps ja ha passat. És una pel·lícula preciosa, melancòlica, que funciona quasi com un comiat al western tradicional. Però darrere d’eixa elegància hi ha alguna cosa que crema. Alguna cosa que anuncia el que vindrà.

Sam Peckinpah en el set de ‘The Wild Bunch’.

I el que vindria seria The Wild Bunch (Grupo Salvatge, 1969). Amb aquesta, Peckinpah arriba al cim. Rodà una matança com si fos una simfonia, una dansa macabra a ritme de pólvora i sang. Amb un estil revolucionari —muntatge ràpid, càmera lenta, una estètica gairebé coreografiada— ens oferí una nova manera de filmar la violència. I malgrat tot, hi havia una bellesa estranya enmig de tanta brutalitat. Perquè per a Peckinpah, la violència era inevitable. Era la manera com el món es mostrava realment. Els seus personatges no mataven per gust, sinó perquè era l’únic camí que els quedava.

No hi ha res de gratuït en la seua obra. La violència pesa. Es nota. Fa mal. A Straw Dogs (Gossos de palla, 1971), per exemple, agafa un intel·lectual pusil·lànime —Dustin Hoffman— i el posa en una situació límit. El protagonista es veu obligat a defendre’s amb una violència que ni ell mateix sabia que portava dins. La pel·lícula no és fàcil de veure, ni vol ser-ho. Peckinpah no buscava l’aplaudiment. Buscava la veritat, per incòmoda que fora. I ací la veritat és que, baix la capa fina de civilització, hi ha una bèstia que tots portem dins.

Tot i això, no tot al seu cinema és violència i desesperança. També hi ha tendresa. Hi ha amistat. Fins i tot humor. En pel·lícules com The Getaway (La Fugida, 1972), Quiero la cabeza de Alfredo García (1974) o Pat Garrett and Billy the Kid (1973), trobem un Peckinpah més líric, més humà. Personatges perduts, que estimen malament, que volen escapar i no poden. Hi ha una tristesa profunda en tot això, però també moments de gran bellesa.

Peckinpah sempre explicava, al capdavall, la mateixa història: la d’homes fora de lloc, fora de temps. Homes que s’aferren a un codi d’honor obsolet, que no volen desaparéixer sense plantar cara. La seua obra parla de pèrdua. D’una pèrdua que tots coneixem, encara que no sempre sabem posar-li nom. Per això continua ressonant. Perquè ens parla d’alguna cosa que tots intuïm, molt dins, encara que no la puguem explicar amb paraules.

Va morir l’any 1984, massa jove, víctima dels seus propis excessos. Però el seu cinema, aquell cinema salvatge i sincer, encara respira. I cada vegada que veiem una pel·lícula on la càmera s’atura en la mirada d’un home abans de morir, cada vegada que un personatge es nega a agenollar-se, allà hi ha, d’alguna manera, Sam Peckinpah. No per glorificar la violència, sinó per recordar-nos que, a voltes, el cinema ha de fer mal. Perquè la veritat també ho fa.