La revista degana en valencià

Sanguis Christi i el vi eucarística

15/09/2022

(I la importància de Saccharomyces cerevisiae en la religió judeocristiana II)

Els humans no tan sols hem domesticat animals i plantes; també ho hem fet amb alguns fongs grans (bolets com el xampinyó Agaricus bisporus) i organismes microscòpics, tot i que sense reconéixer-los com a espècies vives sinó a través dels seus efectes, com seria el cas de determinats bacteris p. ex., els Lactobacillus i Streptococcus dels iogurts i fongs microscòpics com l’ascomicet o llevat Saccharomyces cerevisiae, que ha tingut un paper clau en la cultura en ser el responsable metabòlic de l’obtenció de productes tan importants com la cervesa[1], el pa i el vi.

El mes passat (Saó 481, juny 2022) dedicàvem l’article a la celebració del Corpus Christi i al paper litúrgic i teològic del pa (el «cos de Crist»), tan important en la religió judeocristiana i un dels productes de la fermentació del fong microscòpic Saccharomyces cerevisiae (el rent o llevat).

I ara, per al juliol, el mes dedicat litúrgicament a la «sang de Crist», parlarem del vi, l’altre gran producte derivat de l’acció del meravellós fong microscòpic S. cerevisiae. Perquè el dia 1 de juliol se celebra oficialment la festa de la Santíssima Sang de Crist, que inicia tot el mes dedicat a eixe element salvífic essencial en el cristianisme, una sang present en ritual catòlic sub specie vini, en forma de vi. Aquest és un tema que mereix molta atenció. Així que anem per parts.

Microorganismes acceptats i no acceptats

En l’Eucaristia es commemora solemnement el misteri de la transsubstanciació de la sang en vi In Coena Domini del Dijous Sant, la missa fundacional, per dir-ho així. Recordem les paraules de la Consagració «Hic est enim calix sanguinis mei, novi et æterni testamenti: qui pro vobis et pro multis effundetur in remissionem peccatorum. Hoc facite in meam commemorationem», que transfoma el vi en sang de Crist. I després, en la comunió de l’oficiant, la més secreta: «Sanguis Christi custodiat me in vitam aeternam».

No obstant la repetició quotidiana, l’Església va considerar necessari un record particular en el calendari litúrgic, com una mena de reforçament didàctic d’aquest misteri. I el poble ho va assimilar bé, pel que sembla.

Metafòricament parlant, la simbòlica Sang de Crist es materialitza en el vi, un producte del metabolisme del nostre fong. I no serveix qualsevol beguda alcohòlica ni de qualsevol espècie vegetal, com ho posa de manifest, el Consultor del clero (Barcelona, 1940), una obra de gran influència normativa entre el clergat: «Solamente el vino de vid es materia válida» (per a la consagració). Més encara: «Si el vino está completamente agrio o corrompido (…) o está mezclado con gran cantidad de agua, de suerte que quede alterado, la consagración es inválida». En resum: ha de ser vi de raïm Vitis vinifera, mesclat amb una miqueta d’aigua, sí, com se solia beure en els banquets tant jueus com grecs i romans, però recognoscible com a vi, com a beguda alcohòlica. I se subratlla que «el vino desalcoholizado es materia inválida» (per a la consagració). En altres paraules: perquè el vi puga transformar-se en la Sang de Jesús (i salvar tothom, com proclama la fe catòlica), ha de tenir traces evidents de l’alcohol etílic produït pel Saccharomyces sobre el raïm Vitis vinifera, alhora que queden exclosos uns altres microorganismes o els seus productes metabòlics, com el vinagre resultant de la fermentació acètica del vi pels bacteris Acetobacter.

La commemoració litúrgica de la Sang de Crist

De manera semblant al Corpus Christi,[2] la celebració en un dia concret de la Sanguis Christi és un tant redundant, ja que l’homenatge a la Sang de Crist té lloc en tot el món cristià tots els dies i en totes les misses. No obstant això, aquesta devoció és ben antiga i estesa en tota la Cristiandat, i concretament en terres valencianes (i de la resta de la Corona d’Aragó). Ja al segle XIV, sant Vicent Ferrer funda una Confraria de la Sang a l’església del Pi, a Barcelona; i també sant Josep Oriol promou eixa devoció, com sant Joan de Ribera al segle XVI a València; altrament, l’Orde de la Mercé, d’origen català, tindrà un protagonisme especial en la propagació del culte de la Sang.

En temps més moderns rebrà un fort suport per part del papa Benet XIV[3] (1675-1758), qui, inspirat per les obres de sant Gaspar Búfalo[4] fundador dels Missioners de la Preciosíssima Sang va encomanar la redacció de la litúrgia per a eixe dia, posteriorment estesa a tota l’Església per Pius IX i Pius XI. Finalment, Joan XXIII proclamà la Carta Apostòlica Inde a Primis (1960), en què promou encaridament el culte a la Santíssima Sang.

No és una qüestió únicament eclesial, però. Recordem, si més no, el seu arrelament popular, per exemple a les festes majors de Dénia[5] (la Marina Alta). Però recordem també la presència per tot el país, des de temps remots, del nom Santíssima Sang: el convent de les Monges de la Sang a Alacant; les esglésies o ermites de la Sang a Castalla, Llíria, Vilafamés; o els carrers de la Sang a Alcoi, València, Sagunt, Alzira, Castelló, etc. com a mostra que hi va haver retaules o capelletes devocionals. I encara perduren confraries populars dedicades a aquesta devoció.[6]

La Sang de Crist i el vi

Anem a l’origen. L’Última Cena va ser un banquet pasqual segons el ritual jueu del temps de Jesús. Ja hem dit (Saó 481) que el rent o llevat hi estava completament bandejat, ja que el pa havia de ser àzim (no unflat, una mena de coca) i qualsevol resta de rent havia de ser expurgada de la casa. Ara bé, Saccharomyces continuava present perquè el vi, producte de la fermentació del suc de raïm pel Saccharomyces, era obligatori damunt la taula pasqual. Però, és clar, ningú relacionava el vi amb el llevat. I curiosament, cap dels documents de la Torà o llei jueva en què es parla de la institució i obligacions del banquet pasqual esmenta el paper del vi,[7] tot i que en època de Jesús estava reglamentat que s’havien d’usar quatre copes durant el ritual de l’àpat més sagrat dels jueus.[8]

Pel que fa a la sang de Crist, el poder salvífic que se li atribueix troba el seu antecedent en l’aspersió de la sang del corder pasqual que, mitològicament, va lliurar els israelites de l’esclavatge d’Egipte i va salvar de la mort els seus fills; i també en la sang que signa l’aliança entre Jahvé i el poble elegit al Sinaí.[9] Ara bé, vist el tabú jueu sobre la sang (el consum de la qual estava estrictament prohibit), això de beure la de Jesús, més que fora simbòlicament, hauria de repugnar els deixebles. Però és que la paraula hebrea per a sang (dam) s’utilitza en la Bíblia algunes voltes per a indicar el suc del raïm (dam anabin: sang de raïm).[10] Són qüestions complexes, però el que està clar és que la intervenció del nostre Saccharomyces és necessària en un dels elements clau de la religió catòlica (com ho és in absentia en la consagració del Pa). La religió, fins i tot en els aspectes més sagrats, més mistèrics, és analitzable des de consideracions biològiques, precises, fins i tot reflexionant sobre un fonguet microscòpic. No és apassionant?

(I continuarem amb el tema…)

[1]Aquest mateix mes de juliol, el dia 18, l’Església celebra Sant Arnulf de Metz (s. VII), patró dels cervesers i antecessor de la dinastia dels carolingis.

[2]Saó 438 [https://revistasao.cat/corpus-christi/]

[3]Va ser un papa il·lustrat i d’enorme solvència intel·lectual, molt respectat per personatges com el deista Voltaire, l’anglicà Walpole, els monarques il·lustrats Caterina la Gran, de Rússia o el rei Frederic II de Prússia, amb els quials compartia epistolarment l’interés per les ciències i la cultura en general. Va protegir científics, humanistes i intel·lectuals de tot l’espectre ideològic i va llevar de l’índex de llibres prohibits el De Revolutione, de Galileo Galilei, entre moltes manifestacions del seu tarannà. El seu pontificat figura entre els més importants de l’Església catòlica.

[4]Famós també per la resposta al requeriment de les tropes napoleòniques invasores d’Itàlia de jurar les seues imposicions: «Non debbo, non posso, non voglio».

[5]Dedicades a aquesta devoció, que comencen el primer dissabte de juliol per influència del popular Pare Pere (segle XVII), en record de la finalització d’una greu epidèmia. Festes amb certa fama pel seus «bous a la mar», una variant dels «bous al carrer» on l’aigua de voramar serveix de refugi a les envestides del bou.

[6]I, en la decoració de moltes esglésies, un simbolisme sanguini ben interessant, el d’un pelicà, l’animal que mitològicament alimentava/salvava les seues cries amb la pròpia sang, tal com significa per als cristians la sang de Jesucrist. Sobre eixe tema hem escrit a la revista Betania, de Novelda, l’article «La molt interessant façana del Casal Fester» (p. 140-143) [https://bibliografianovelda.wordpress.com/betania-20201/].

[7]Ex 12, Lv 23,5; Nm 9,1-14; 28, 16-25; Dt 16,11-8, tot i que en Nm 28,24 es parle d’una ofrena de vi que sembla més aïna acompanyar els sacrificis, no el banquet.

[8]Quatre copes que havien de ser beneïdes pel cap de família i begudes pels comensals en diferents moments del ritual:

  • la de la santificació o kiddush [segons la Misnà o compilació de les lleis orals jueves, s’hi havia de dir: «Beneït sigues, Senyor nostre, Déu, rei de l’Univers, que has creat el fruit de la vinya», que en certa forma es manté en la benedicció de l’Ofertori de la missa catòlica];
  • la de la proclamació o haggadah;
  • la de la benedicció o berakah, possiblement la copa llegendàriament el Sant Graal sobre la qual Jesús va pronunciar les paraules de la Consagració; en la Missa es diu que aquesta consagració es va fer «post quam coenatum est», és a dir, després de menjar el corder, i en el ritual pasqual jueu la tercera copa es distribuïa precisament en eixe moment; fixem-nos també que sant Pau en 1 Cor 10,16, parla de «copa de benedicció»;
  • la de cloenda o lloança o halel.
  • I això era obligatori: les lleis orals jueves, compilades en la Misnà, determinen que fins i tot els més pobres han de tenir aquestes quatre copes.

[9]La qüestió que hauria de sorprendre’ns és per què Jesús, en la instauració de l’Eucaristia, transfereix eixe poder salvífic al vi, transsubstanciat ara en la seua Sang, mentre que no transforma el cos del corder en el seu cos, sinó que la transsubstanciació la deriva cap al pa àzim. Fixem-nos que en els relats evangèlics de l’Última Cena ni tan sols es menciona el corder, que hauria d’haver sigut el centre de la taula. Al parer d’alguns tractadistes, això es deu al fet que volia indicar és que el Corder pasqual autèntic, l’Agnus Dei: Agnus Dei, qui tollis peccata mundi (‛Corder de Déu, que lleves el pecat del món’).

[10]Gen 49,11; Dt 32,14. I recordem les paraules de sant Pau, jueu de formació estricta, en un dels documents cristians més primerencs, la carta primera als corintis: «La copa de la benedicció que nosaltres beneïm, ¿no és comunió amb la sang de Crist?» (1 Cor 10,16).

Inscriu-te al nostre butlletí

Top