Sanitat Pública sí, però quina. Reflexió en veu alta

06/03/2022

Des que s’aprovà la Llei General de Sanitat han passat més de 35 anys. Ha sigut i és una bona llei fonamentalment perquè donava pas a la Universalitat, l’equitat i l’accés al sistema des de qualsevol racó de l’estat, però el temps passa i caldrà, doncs,  adaptar-se a nous reptes que , a parer meu, exigeixen tindre un bon Finançament, fer una excel.lent  Gestió i Planificació, sobretot dels Recursos Humans, i una Participació de debò  dels professionals i els ciutadans.

Lamentablement cap d’aquestes coses s’han fet i  sabem que cal una Reforma Sanitària en profunditat sense més dilació i més encara en  un temps de pandèmia o postpandèmia i de canvi climàtic on perfectament podem perdre el tren de la història, la qual cosa ens abocarà de nou a un sistema de beneficència per a pobres i una medicina de segurs privats per a les classes mitjanes i altes. O siga, s’incrementaran encara més les desigualtats, cosa que, dissortadament, en l’actualitat ja és un fet. Segons l’informe AROPE 2020, el 26’4 % de la població, o siga, 12’5 milions està en risc de pobresa i/o exclusió social i  som el tercer estat europeu amb major desigualtat¹.

Referent al Finançament no vaig a estendre’m, ja que no és l’objectiu fonamental d’aquest article, a més que és un tema sobradament conegut del que sols comentaré breument que, efectivament, cal  un augment de la despesa pública amb un increment de la càrrega fiscal, forma d’acabar, entre altres, amb l’austericidi que ha significat les retallades i els copagaments  que tant han afectat a la classe treballadora i aprofitar els recursos que ens arriben d’Europa en funció d’una major equitat i eficiència amb una clara visió estratègica. Ha quedat demostrat que les retallades en absolut han millorat el sistema^2,3,4, més aviat tot el contrari, l’únic que han aconseguit és que s’incremente la despesa privada.

No obstant ens hauríem d’aprofitar i explorar totes les possibilitats que permet l’Estatut Marc⁵ i cercar noves formes organitzatives que permeteren assolir els canvis de manera que puguem recuperar i retenir els talents, que creen uns incentius professionals clars i transparents  que no són sols  econòmics, que també, sinó de temps lliure i  de conciliació familiar, entre altres. Actualment sols existeixen, quan existeixen,  incentius tecnològics, dels que sols solen beneficiar-se els Hospitals i no  tots, ja que també hi ha greuges comparatius entre els mateixos Hospitals. Com que no hi ha en línies generals equips directius professionalitzats, la tecnologia, sovint, depén més de les gerències o bé de la relació dels caps de servei amb la gerència de torn per raons d’amistat o bé de poder. Tecnologies que de vegades són innecessàries perquè no aporten cap valor i altres perquè en res milloren el ja existent⁶. El mateix podríem dir dels medicaments, tan sols un pocs aporten valor i quan l’objectiu és desmedicalitzar,   cada vegada més augmenta el seu consum, essent  la despesa en farmàcia totalment desmesurada i, el pitjor, és que cada any s’incrementa més i més sense que s’albire gens d’ interès en posar els mitjans per aturar-ho^6,7.  Si l’Atenció Especialitzada queda en situació de feblesa, l’Atenció Primària, la Salut Mental i la Salut Pública no cal ni que hi parlem: aquestes estan en la unitat d’intensius, són les germanes pobres del sistema, quan tenim bibliografia suficient que demostra que són la base i el motor de tota l’organització sanitària i les que ens permetrien una atenció basada en el bon tracte, accessibilitat i informació, que redundaria en una  menor morbimortalitat⁷ i un estalvi econòmic important.

Un altre punt fonamental és la Gestió^8,9. Gestió i Planificació van de la mà. No es pot entendre una bona gestió sense planificació i una planificació no és possible sense una bona gestió. Els actuals equips directius, tret d’honroses excepcions, són posats per afinitats polítiques i no per mèrit i capacitat. Solen ser submisos amb el poder per por a perdre el càrrec. Amb tots els meus respectes amb els sindicats i/o partits, no es pot entendre que no es done accés, en línies generals, als de millor formació. Es suposa que és la forma d’assegurar-se el que podríem anomenar una enganyosa fidelitat.  Fa anys, quan  veníem d’aquella etapa fosca predemocràtica, es podia comprendre, ja que no hi havia pràcticament personal preparat, però avui que hi ha muntó de professionals formats en Administració Sanitària, no té cap explicació, ni justificació¹⁰. Sorprenentment, una majoria dels professionals formats, acaben a la sanitat privada, mentre que a la Sanitat Pública, cada vegada li és més difícil retenir-los. Per posar sols un exemple, són ja més de tres-cents els alumnes que han eixit del “Máster  Universitario en Administración Sanitaria, organizado por La Escuela Nacional de Sanidad  y el Instituto de Salud Carlos III”, els quals ben bé podrien dirigir qualsevol Departament de Salut. Amb aquesta realitat veiem com en una situació com la que patim, amb una manca per  garantir una Salut Pública de qualitat, unes demores perilloses en l’Atenció Primària i en Salut Mental, Consultes Externes dels Centres d’Especialitats, dels Hospitals i de las proves diagnòstiques como la TAC, RMN, PET-TAC o una simple Radiografia, l’Administració només tinga bones paraules, sabent que les llistes d’espera son un problema estructural i crònic i no pose els mitjans per donar-li solució, perquè a l’únic que aboca és a un  transvasament a la privada, que segons UNESPA de 2020¹¹ ja era sobre els onze milions, o siga, el 23’45 de la població i va en augment perquè, evidentment, com pitjor funciona la Sanitat Pública, sense ser pessimista, més possibilitats té el negoci de la privada. I a la velocitat que anem a mig termini la Sanitat que hem conegut haurà desaparegut, i no precisament per a bé.

Aquestes mancances en la gestió porten sovint a més malbaratament perquè ni es controla, ni es té interés a controlar, si no com s’entén que els Comissionats que hi ha hagut i n’hi ha encara en els anomenats Departaments  amb Concessió Administrativa mai haja transcendit en el seu seguiment cap anomalia sobre el seu funcionament y finançament quan sabem de la seua opacitat i manca de transparència. Pel que sembla, segons el Síndic de Comptes¹² hi ha pendent  de liquidació sobre 500 milions a favor de la Generalitat. Però, el que és més greu, és que damunt dels diners que ens ha costat l’augment de plantilles, com per exemple, ja ha passat a l’Hospital de la Ribera, després no s’hi haja rendibilitzat, al no haver millorat els indicadors de gestió¹³ i haver-hi creat un conflicte de difícil solució entre el personal estatutari i el de la concessió, i, a més, continue sense aclarir encara la liquidació del 2018, data de la reversió. Si continuem amb aquesta manera de gestionar,  molt possiblement, es perdrà bona part dels diners que arribaran a cada sector perquè, molt sovint, no és qüestió només d’incrementar el pressupost, que també, sinó de fer un adequat dimensionament  dels  recursos tant materials com humans i una vegada avaluats podríem parlar d’augments, malgrat que és evident que s’imposa un major finançament  que pose fi a la precarietat laboral, done un impuls a l’Atenció Primària, la Salut Mental i la Salut Pública i reestructure  l’Atenció Especialitzada, tant dels hospitals com dels centres d’especialitats. En aquest cas podem posar un muntó d’exemples: hi ha actualment Hospitals grans amb suficient plantilla, podem afegir que en alguns casos amb massa plantilla i altres, com alguns Hospitals Comarcals, amb falta de   Neuròlegs i Anestesiòlegs, entre altres, amb les conseqüències que es podem imaginar. Com comentava adés, aplicar l’Estatut Marc o bé, si escau, fer alguns canvis legislatius, ens permetria una redistribució adient, unes retribucions  diferents, i una baremació en les oposicions   diferenciada entre els professionals que opten pels departaments menys atractius i que es desplacen puntualment durant un temps a altres Departaments per cobrir deficiències o bé decidisquen treballar o ja treballen en aquestes zones a mitjà i llarg termini.  Altre exemple de nul·la planificació sanitària és la construcció del nou Hospital d’Ontinyent, quan a 25 Km està l’Hospital de Xàtiva i a 33 Km l’Hospital d’Alcoi. En temps, molt probablement, és menys del que costaria anar-hi des de qualsevol punt de València a l’Hospital de referència, però  el quid de la qüestió és quin partit polític s’atreviria  a hores d’ara a qüestionar-ho, amb l’esperable cost electoral. Però el problema de fons és que, a més, suposarà un augment de recursos de tota mena, no millorarà la qualitat assistencial i, com sempre, ho pagarem els ciutadans. Podem seguir posant exemples, si seguirem posant-los de ben segur que seguiríem  constatant la deficient Gestió de la Sanitat.

 

Finalment, no podem concloure sense que toquem un tema tan important o més que els anteriors, la Participació, que  avui sols és paper mullat. La participació ha de ser real, potenciant els Consells de Salut dels centres i dels departaments i l’Administració ha de   comptar, coste el que coste, amb els professionals i els ciutadans. Açò  no serà possible sense  que uns i altres no es posen en pla d’igualtat i això sols es donarà des de l’horitzontalitat. Assolir-ho no consisteix a publicar unes lleis que en el paper queden molt bé, però que en la pràctica ningú se les creu, abocant la majoria de voltes a susceptibilitats, personalismes, enfrontaments i desconfiances entre uns sectors i altres. La màxima responsabilitat és de l’Administració que deurà passar una informació veraç, única manera d’aportar confiança i de ser creïble, a més d’impulsar un procés de formació per a tots els implicats. No ens han educat per participar, la qual cosa portarà el seu temps, però és una aposta que ben bé mereix que ho  intentem, ja que és l’única manera de millorar la salut i el benestar de la ciutadania i gestionar les desigualtats que, dissortadament, afecten sobretot a dones, infants i persones majors. Aquest punt és la base d’una democràcia i no podem permetre’ns  fallar, sota el perill d’involucions que tant sovint estem vivint en l’actualitat en un món globalitzat on el neoliberalisme s’està estenent per tot arreu i, si no l’aturem, de  segur que ens arrossegarà.

1. Red Europea de lucha contra la pobreza y exclusión social .Indicador AROPE 2008-2020. [Internet] 2022. Citado el 3 de Enero de 2022. Disponible en:

https://www.eapn.es/estadodepobreza/ARCHIVO/documentos/informe-AROPE-2021-         contexto-nacional.pdf

2. González B, Librero J, García-Sempere A, Peña LM, Bauer S, Puig-Junoy J, Oliva J, Peiró S, y Sanfélix-Gimeno G(2017): “Effect of cost sharing on adherence to evidence based medications in patiens with acute coronary síndrome” Hearth Journal y Diario Médico, 19 de marzo de 2017
3. Vargas, Jairo (24/04/2018). “O comer o medicarse: la peor cara de los recortes en sanidad del gobierno”.

https://www.publico.es/sociedad/recortes-sanidad-comer-medicarse-peor-cara-recortes-sanidad-gobierno.html

4. De Benito, Emilio (13/03/2017) “ El copago reduce el cumplimiento del tratamiento de los jubilados”. El País.

https://elpais.com/politica/2017/03/10/actualidad/1489163876_101989.html

5.   Ley 55/2003, del Estatuto Marco del personal Estatutario de los Servicios de Salud. “BOE” num. 301, de 17/12/2003.

6. Laporte JR, Bosch M. Crisis y política de medicamentos. Atención Primaria 44. Núm. 6. Junio 2012: [306-308].

7.   Continuity in general practice as predictor of mortality, acute hospitalisation, and use of out-of-hours care: a registry-based observational study in Norway.

https://doi.org/10.3399/BJGP.2021.0340

8.     Organización Mundial de la Salud. Informe sobre la salud en el mundo 2000 – Mejorar el desempeño de los sistemas de salud. Ginebra: OMS, 2000. [Internet] 20 22. Citado el 3 de Enero de 2022.  Disponible en:

http://www.who.int/whr/2000/en/whr00_es.pdf

9. Martín J, López del Amo MP (2011). Reformas organiza­tivas en el Sistema Nacional de Salud. Gestión Hospitalaria. 5ª edición. Cap 2. Madrid: Mc­Graw Hill. 201

10.  Sociedad Española de Directivos de la Salud. SEDISA.  Manifiesto SEDISA
por la Profesionalización de los Directivos de la Salud y la Gestión Sanitaria. [Internet] 2022. Citado el 3 de Enero de 2022. Disponible en:

https: //sedisa.net/wp-content/uploads/2019/04/ManifiestoSEDISAporlaProfesionalizacionDEF.pdf

11.                  Unión Española de Entidades Aseguradoras y Reaseguradoras (UNESPA). El Informe de Salud en el año 2020. Internet [2022]. Citado el 3 de Enero de 2022. Disponible en :

https://www.unespa.es/main-files/uploads/2021/06/El-seguro-de-salud-en-2020-FINAL.pdf

12. Pastor, Estefanía (05/01/2022). “Las concesiones sanitarias se le atascan al Consell: 41 liquidaciones pendientes, algunas desde 2009”.Castellon Plaza

https://castellonplaza.com/lasconcesionessanitariasseleatascanalbotanic41liquidacionespendientesalgunasdesde20091

13. Pastor, Estefanía (13/07/2021). “Empleados de La Ribera piden a Puig que resuelva el conflicto del convenio por “la incapacidad” de Sanidad”. Valencia Plaza

https:// valenciaplaza.com/empleades-ribera-puig-resuelva-conflicto-convenio-incapacidad-   sanidad