La revista degana en valencià

Sant Albert El Gran i Ramon Llull: dos ‘científics’ medievals per recordar al novembre

17/01/2020

 

El santoral de novembre conté un parell de festivitats que remeten a la importància que determinats religiosos han tingut en la història de les ciències, com és el cas de sant Albert el Gran, que celebrem el dia 15, i Ramon Llull, el 27.

SANT ALBERT EL GRAN

El dominic[1] bàvar sant Albert (1206-1280) és adjectivat «el Gran» (Albertus Magnus) per la seua magna saviesa i les grans aportacions que va fer a la cultura cristiana occidental amb el seu magisteri. Docent de prestigi, va ser un dels introductors de la «filosofia aristotèlica» (experimental)[2] en el món medieval del segle XIII, un segle de gran vitalitat intel·lectual[3] i un dels pares d’una institució occidental que tant de pes ha tingut en la història de la ciència, la Universitat (va ser professor, impulsor i rector de l’Estudi General o Universitat de Colònia).

Sant Albert podria ser definit com un polimat (del grec πολυμαθής, polimathós: ‘el que sap moltes coses’), un erudit d’ampli espectre i profunditat, com ho reflecteixen els apel·latius de Doctor Expertus i Doctor Universalis,[4] una mena de precursor del renaixentista i il·lustrat Homo universalis.[5] També va ser una autoritat en múltiples disciplines que ara considerem ciències independents i aplicades: física, química (més aïna, alquímia; va aïllar l’arsènic), botànica, agricultura i jardineria (De Vegetabilis et Plantis libri septem), zoologia (De animalibus)[6] i falconeria, astronomia, mineralogia, matemàtiques, medicina, etc. I com que una gran part dels coneixements els adquiria i recreava mitjançant preguntes a llauradors, caçadors, pescadors, etc., podem considerar-lo un precursor de les etnociències.

Sant Albert el Gran ha sigut elevat, merescudament, a la categoria de patró de les ciències, dels científics i les associacions científiques,[7] i és el motiu pel qual novembre està dedicat a les ciències.

EL BEAT RAMON LLULL

Un altre polimat notable, coetani de sant Albert i també religiós (però franciscà), va ser el mallorquí Ramon Llull (1232-1316), un dels personatges fonamentals en la configuració de la cultura europea i, també i en particular, de la catalana, ja que va ser pràcticament el creador i un dels màxims exponents de la prosa catalana, amb una forma expressiva enlluernadora.

Mentre que el dominic sant Albert era aristotèlic i preconitzava la separació de la raó (filosofia, «ciència») i la fe, el Doctor illuminatus Ramon Llull era més aïna platònic i tractava de fer compatibles, com la major part dels franciscans,[8] raó i fe.

Pel que feia a les «ciències» (o coneixement lato sensu), Llull va abordar matèries com astronomia, geometria, biologia, nàutica i lògica, tot guiat per la idea de trobar els principis generals que contingueren els de totes les ciències particulars; un plantejament que només en el segle XX demostraria tota la seua potència: descompondre les nocions lingüístiques en els components simples, als quals assignar números i poder-los recombinar; en altres paraules, traduir el llenguatge natural en un de numèric, transformar l’estructura gramatical en una d’aritmètica i a través d’operacions matemàtiques mitjançades per grafs, o mecànicament per una màquina proveïda de palanques, manetes i rodes, poder demostrar la veracitat dels enunciats; una aproximació molt avançada a un autòmat lògic. No és estrany que el beat mallorquí haja sigut proclamat patró dels informàtics i de l’enginyeria informàtica.

Llull va crear un sistema global, Ars magna (1274), amb la intenció d’integrar en un tot coherent filosofia, religió, ciència, moral i ordre social; i en va fer una versió destinada a un públic no universitari, Arbor Scientiae (L’arbre de la ciència), que va dividir en setze arbres, els tres primers dedicats a la física, a la botànica i a la biologia. Per il·lustrar la idea, va representar cada ciència com un arbre amb arrels (principis bàsics), tronc (estructura), branques (gèneres), fulles (espècies) i fruits (els individus concrets).

L’al·legoria arbòria va servir d’inspiració al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), tant pel que fa a la seua revista, Arbor, com a l’emblema de la institució, un magraner, l’arbre el fruit del qual, envoltat per una pell opaca, acull els preuats robins de les prolífiques llavors.

A tot això caldria afegir que l’intent d’acostar-se a diferents auditoris i en diferents llengües (va escriure uns 250 llibres, en català, llatí, occità i àrab), permet considerar Llull un precursor de la divulgació de les ciències.

EN RESUM

Els dos exemples que hem comentat són un bon motiu per a reflexionar sobre la importància que han tingut en la història de les ciències personatges de fermes creences religioses,[9] un contrapunt als plantejaments que tracten de demostrar la impossibilitat ontològica de ser científic alhora que creient.

I si novembre és el «mes de la ciència» és perquè se celebra sant Albert el Gran, el gran patró de les ciències… però no l’únic.

 

[1]Uns altres dominics notables han sigut el jurisconsult sant Ramon de Penyafort; el populista sant Vicent Ferrer; el Doctor Angelicus sant Tomàs d’Aquino, filòsof deixeble de sant Albert Magne; el pintor Fra Angelico; el defensor dels indis Bartolomé de las Casas; el «pare del dret internacional» Francisco de Vitoria; l’escriptor Fray Luis de Granada; el biblista Alberto Colunga; el sindicalista Padre Gafo; el Premi Nobel de la Pau Dominique Pire; el biòleg Francisco Ayala, i també altres de més controvertits, com el fanàtic Girolamo Savonarola o l’inquisidor general Tomás de Torquemada.

[2]Una experimentació, en el seu cas, pre-moderna, ja consistia a observar, descriure, classificar i intentar esbrinar «les causes que operen en la naturalesa».

[3]El s. XIII va ser ric en lluminàries intel·lectuals que feren aportacions notables a les ciències: Ramon Llull, Tomàs d’Aquino, Alfons el Savi, Roger Bacon, Arnau de Vilanova…

[4]Durant l’època escolàstica (s. XIII-XV), a Europa era freqüent designar els intel·lectuals més rellevants mitjançant epítets al·lusius a les seues qualitats.

[5]Persones d’intel·ligència excepcional, coneixements amplis i curiositat il·limitada, com posteriorment també ho serien Leonardo da Vinci, Isaac Newton, Gottfried Wilhelm Leibniz, el jesuïta valencià Juan Andrés (fundador de la comparatística de totes les arts i les ciències), tan admirat pel seu contemporani i també polimat Johann Wolfgang Goethe, Alexander von Humboldt, Thomas Jefferson…

[6]Tot i que hi va incloure algunes criatures fabuloses, va rebatre alguns dels mites zoològics medievals, com que el pelicà s’esgarrava el pit per alimentar les cries; una idea que, com a metàfora eucarística, va perdurar en obres artístiques fins a temps recents (a casa nostra assenyalaríem, com a exemples, la façana de l’antiga Caja de Ahorros de Novelda, al Vinalopó Mitjà; o la representació escultòrica que corona la façana de l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció de Biar, a l’Alt Vinalopó).

[7]En particular de les ciències químiques, de la natura i exactes. Per posar-ne un exemple proper, la Universitat d’Alacant atorga, anualment i des de 1992, el Premi Sant Albert Magne a la investigació química.

[8]En el mateix s. XIII van excel·lir, intel·lectualment i en el camp de les ciències, franciscans com del Doctor Subtilis Iain (John, Ian) Duns Scoto, el Doctor Singularis et invincibilis Guillem d’Ockam (que va inspirar Umberto Eco per al personatge de Guillem de Baskerville en la novel·la El nom de la rosa), Robert Grosseteste, el Doctor Mirabilis Roger Bacon (no el confongueu amb Francis Bacon, el teòric de la ciència del s. XVI-XVII), Bartholomeus Anglicus, John Peckham, o Pere Joan Olivi.

[9]Només per esmentar alguns altres dels científics d’excel·lència alhora que creients cristians (i el mateix podríem dir pel que fa a religions diferents: musulmans, jueus, etc.) tindríem matemàtics de la talla de Lucca Pacioli, Leonard Euler, René Descartes o Georg Cantor; astrònoms i/o físics com Johannes Kepler, Galileo Galilei, Nicolau Copèrnic, Isaac Newton, Blaise Pascal, James Clerck Maxwell, Henri Becquerel, Lord Kelvin, George Lemaître , Max Plank o Werner Heisenberg; químics com Joseph Priestley, Robert Boyle o Eduard Vitoria; biòlegs com Karl von Linné, Antoni Josep Cavanilles, Gregor Mendel o Louis Pasteur, i un llarg etcètera.

 

 

Article publicat al número de novembre 453

Inscriu-te al nostre butlletí

Top