La revista degana en valencià

Sant Alonso Rodríguez, el sant de la normalització lingüística

16/12/2019

El passat 31 d’octubre, vigília de Tots Sants, fou Sant Alonso Rodríguez, dia en què es commemora l’aniversari de la mort d’aquest sant nascut a Segòvia el 25 de juliol de 1532, qui, després d’una vida molt desafortunada –enviudà als 31 anys i va enterrar els tres fills en la seva joventut, dos abans del traspàs de la seva dona i el tercer poc temps després–, va decidir abandonar el món i ingressar a la Companyia de Jesús, cosa que no va poder fer per problemes de salut. El 1571 hi va ser admès com a germà laic i, després de fer les proves a València, va ser enviat a Mallorca, al Col·legi de Montision, que s’acabava de fundar i que encara avui és un dels centres educatius més coneguts de Palma.

Al Col·legi, va exercir de porter i va dur a terme una vida exemplar fins al punt que va ser declarat venerable el 1626. El Consell General de Mallorca el va fer patró de la ciutat i de l’illa l’any 1633, i va ser canonitzat per Pius IX el 1887. A més de ser patró de l’illa, és també el patró de la normalització lingüística, ja que, tot i ser castellà i de llengua castellana, defensava la predicació en català, l’única llengua que entenia el poble. D’aquesta manera s’explica que cap a l’any 1595, quan ja havia començat el procés de substitució lingüística, hi havia alguns clergues que predicaven en castellà. Entre ells, n’hi havia un de valencià, P. Rico, a qui Alonso va sentir predicar en castellà a l’església de la Misericòrdia de Palma. El porter de l’escola va renyar el seu superior pel comportament lingüístic i es veu que va ser molt persuasiu, ja que es conta que el clergue mai més predicà en castellà. Arran d’aquest fet, Llorenç Moyà (1916-1981) va escriure:

Ens féreu bon adjutori

en dir a un pare quaresmer

que tendria purgatori

per predicar en foraster

sols per vana fantasia

i menyspreu del mallorquí.

Sant Alonso, siau guia

del poble que us acollí.

Avui en dia, sant Alonso seria un panca adoctrinador que s’hauria d’acomiadar del seu ofici de porter per defensar allò que en països estrangers veiem normal: aprendre i usar la llengua del lloc on vius. Un home castellà, nascut a la ciutat que va ser capital del regne de Castella i seu de la cort, que se’n va a un altre país i aprèn la llengua del poble que l’acull no hauria de tenir cap mèrit. Però el té, perquè des de fa segles, i en sant Alonso en tenim un exemple, s’ha fet una política cultural i nacional des del poder reial per a fer-nos sentir com a nostres coses que no ho són i per a menysprear i infravalorar aquells elements identitaris que ens caracteritzen, des de la gastronomia (més panades i coques de pebres torrats), passant per les festes (sant Antoni gordau-mos) i acabant per la nostra història pròpia i la llengua («un poco más de mallorquinismo en todos los órdenes y un poco menos de flamenquismo ó madrileñismo ó imbecilismo ó como quiera llamársele», com deia Miquel dels Sants Oliver a finals del segle xix).

I encara ara, des del règim, a través de l’educació i de tots els mitjans de comunicació, ens volen fer creure que el castellà és la llengua de tot l’Estat per gràcia divina i hem de donar les gràcies per poder fer alguna coseta en la nostra llengua a casa nostra. Ens mostren com de bé parla el català la infanta Leonor (pot millorar la fonètica, però bé…), però aquests mateixos mitjans són els que s’escandalitzen perquè al nostre país es demani un requisit lingüístic per a fer feina en l’administració pública. L’objectiu és clar: convertir les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya en un extensió més de Castella. Que els castellanoparlants puguin viure-hi en la seva llengua com si vivissin a Albacete, evitar cap tipus d’integració cultural i nacional, que no facin com sant Alonso Rodríguez, un sant mallorquí nascut a Castella.

I és que ja ho deim a Mallorca: val més un foraster integrat, que deu mallorquins renegats. Que sant Alonso ens ajudi.

Article publicat al número de novembre 453

Inscriu-te al nostre butlletí

Top