La revista degana en valencià

Sant Joan de Déu, patró de la infermeria

13/05/2021

Al mes de març fa un any que es van declarar les mesures antipandèmia (com corre el temps!), una situació que ha posat en relleu el paper que la ciència, els serveis essencials i en particular el món sanitari més assistencial, el de la infermeria, han tingut. O millor dit: la situació ha fet més visible la importància de totes eixes professions i dedicacions, tant en els àmbits públics i privats com del tercer sector (el voluntariat i les organitzacions no governamentals, ONG).

I ens ha semblat adequat destacar que el dia 8 de març se celebra (des de 1886) la festa del sant patró dels malalts, del personal sanitari, bombers i hospitals: el portugués sant Joan de Déu, fundador de l’Orde Hospitalari, un patronatge compartit amb l’italià sant Camil de Lel·lis (festivitat el 14 de juliol), fundador de l’Orde dels Clergues Regulars Ministres dels Malalts (els camils).

La veritat és que quan passem els fulls de l’almanac i veiem que «Hui, 8 de març, és Sant Joan de Déu», no ens adonem de les històries que hi ha darrere. Sí, perquè eixe dia de 1550 moria a Granada un tal João, portugués, canonitzat segle i mig després, el 1690, com «sant Joan de Déu». Un personatge de pel·lícula; perquè la vida de João va ser verament rocambolesca, estrambòtica. Nascut a Montemor o Novo, a Portugal, va ser pastor a Extremadura, soldat mercenari (participà en la defensa de Viena contra els turcs comandats pel soldà Solimà el Magnífic), treballador a l’Àfrica i venedor de llibres per Andalusia. Havent sentit a Granada la predicació de sant Joan d’Àvila, va sofrir una transformació radical:[1] va començar a infligir-se penitències fins al punt que alguna hagiografia el qualifica directament de boig; de fet, va ser internat en un manicomi a Granada quan tenia vora 40 anys (el prodigiós bust d’Alonso Cano reflecteix eixe esperit turmentat). Però precisament allí, al manicomi de Granada, va comprovar la dura vida dels ingressats i la necessitat d’un altre tractament més humà.[2] Amb un grup de seguidors va fundar l’Ordo Hospitalarius i creà a Granada llocs d’assistència per als desvalguts.[3] Un dels seus seguidors, Antón Martín, va fundar (1552) a la placeta ara denominada amb el seu nom[4] en l’antic barri dels Espardenyers[5] de Madrid, Atocha, un centre innovador d’assistència sanitària. Aquest seria l’origen del Colegio de Cirugía[6] de Madrid, i posteriorment de l’Hospital de San Carlos[7] (en homenatge a sant Carles Borromeo[8] de Milà).

Han mantingut el nom de Sant Joan de Déu i els valors vinculats a l’orde homònim centres com l’Hospital-Asil de València; l’asil de Barcelona per a nens malalts i ara Hospital de Sant Joan de Déu, tot un referent mundial en el camp de la maternitat, la neonatologia i la pediatria, i l’antic Hospital Provincial Sant Joan de Déu d’Alacant (1931), hereu del més antic (1647) Hospital Sant Joan de Déu[9] i ara Museu Arqueològic d’Alacant (MARQ), edifici que en el frontó de la façana conserva un mosaic inspirat en el quadre (1880) de Manuel Gómez Moreno «San Juan de Dios salvando del incendio a los enfermos del Hospital Real de Granada», acció per la qual el sant és considerat també patró dels bombers.

Un tema, el dels sants assistencials (laics o religiosos) i les institucions que han marcat la història de l’atenció sanitària que mereix algun altre article.

[1]No va ser l’únic a quedar impactat per l’oratòria del predicador, que també capgirà la vida del futur sant Francesc de Borja, duc de Gandia i tercer general de l’orde dels jesuïtes.

[2]L’any 1409, el pare mercedari Joan Gilabert Jofré havia fundat a València la primera institució dedicada a tractar amb humanitat els malalts mentals, l’Hospital de Folls i Desemparats, la primera institució d’eixe gènere a tot el món, i la façana del qual estava presidida per la Geperudeta, la imatge alçada d’una Mare de Déu gitada (l’Assumpció).

[3]L’arquebisbe de Valladolid li recriminà que hi albergara persones indignes: criminals, facinerosos i fins i tot prostitutes escandaloses i irredemptes.

[4]Una placeta carregada d’història: va ser en ella on es va iniciar el «motín de Esquilache» (1766), en temps del rei Carlos III; i, més dramàtic encara, la matança en 1977 d’advocats laboralistes per part de pistolers d’ultradreta en 1977, en record de les víctimes de la qual hi ha una escultura, «El abrazo», adaptació tridimensional del quadre homònim del pintor valencià Joan Genovés (1930-2020).

[5]La totxa d’espart i el barri d’Atocha: https://www.youtube.com/watch?v=zvZLUOK89ng

[6]Entre les reformes dutes a terme durant la Il·lustració, la cirurgia va ser una de les disciplines més beneficiades i a l’Estat espanyol es van fundar els reials col·legis de cirurgia de Cadis (1748), Barcelona (1764) i el 1779 els de Santiago de Compostel·la, Burgos i Madrid (San Carlos). Més tard, el 1799, es van fusionar els títols de metges i cirurgians.

[7]L’hospital madrileny de San Carlos ha sigut un dels centres capdavanters de la medicina a l’Estat espanyol, el bressol i lloc d’ensenyament d’eminències com el Premi Nobel Santiago Ramon y Cajal, l’endocrinòleg i escriptor Gregorio Marañón; el metge i, per la Universitat de València, químic Laín Entralgo; i, entre els valencians, el colivenc (d’Onil, la Foia de Castalla) Adolfo Sapena, doctor de renom i amic de Ramón y Cajal; o «el pare de l’hematologia espanyola», el gran metge crevillentí (Crevillent, el Baix Vinalopó), Francisco Mas y Magro (1879-1958) proposat per al Premi Nobel. No ha sigut aquest l’únic valencià proposat per al Nobel, sinó que forma part d’una llista en què figuren uns altres igualment insignes com el jurista alacantí Rafael Altamira (1866-1951), el cardiòleg gandià establert a Dénia Paco Torrent Guasp (1931-2005) i, recentment, el bioquímic il·licità i professor de la Universitat d’Alacant Francis Mojica).

[8]Saó 431 (novembre 2017): «Sants sanadors: sant Carles Borromeo. Sants civils alacantins».

[9]http://alicantepedia.com/edificios-historicos/hospital-de-san-juan-de-dios