La revista degana en valencià

Sant Joan: el zenit del cicle solar

Ja hem vist que les Pasqües, tant la Florida -de Glòria- com la Granada -Pentecosta-, lligades astronòmicament a la intersecció dels cicles solar i lunar, es basen en antics ritus propiciatoris agropecuaris. Després de la Pentecosta comença verament l’estiu i no hi ha celebracions agrícoles especials: ja no és el moment de pregar, sinó el de treballar per recollir allò que la Divinitat ha decidit atorgar-nos: «Al juny, la falç al puny», diu el refrany, perquè es fa o continua la sega del blat, seguida de la batuda; temps de treballar molt.

Però és aleshores quan s’esdevé un moment especial, tot i que no lligat directament al ritme agrari ni al sosteniment material de la vida. I és que entre el 20-25 de juny, a l’hemisferi nord [1] el Sol arriba a migdia al punt més alt sobre l’horitzó. El dia assoleix la màxima durada en detriment de la nit, i des de la posició de l’observador la trajectòria serà la més llarga de tot l’any.

L’ascens gradual del camí d’Hèlios sobre l’horitzó s’atura durant uns dies, com si aquest haguera quedat fixat, estàtic (>Sol-stici). I uns dies després invertirà la seua marxa: començarà a descendir[2] i els dies a fer-se més curts i les nits més llargues.

És un moment que tots els pobles han considerat màgic, en què de nit el Cel s’obri i en davallen virtuts salutíferes, i en què cal anar a l’obert per a, com diem a Alacant, «prendre el ros» o banyar-se en les aigües vives que han rebut eixa rosada celestial, en un ambient festiu, amatori.[3] Però també és una festa vegetal, perquè moltes plantes són molt més sanadores i amb més poders amatoris si s’arrepleguen eixa nit abans de l’alba.

Alhora, l’inici del declivi del Sol propicia que s’hi dediquen sortilegis lumínics; i proliferaran les fogueres nocturnes en cultures tan distintes com les mediterrànies, les germàniques, les cèltiques o les eslaves…,[4] foc dotat també d’un poder fertilitzant especial.

Fixem-nos que la festa solsticial no figura en la Bíblia -potser perquè no té sentit agrari o pastoril- ni s’ha lligat, doncs, a cap moment clau de la història de la salvació d’Israel, com unes altres festes que ja hem vist. Ni tampoc no va ser una festa oficial en el món grecoromà, ni tenia cap ritual formal associat. Però, és clar que popularment era molt celebrada pertot, ja que l’Església, tan procliu a cristianitzar les festes paganes, la va fer seua en dedicar-la a la Nativitat de Sant Joan Baptista, el precursor.

No n’era una elecció arbitrària: si el naixement de Jesús es va associar (segle IV) al solstici hivernal, el de Joan venia imposat per l’evangeli de Lluc (1:36): quan l’arcàngel Gabriel visita Maria per anunciar-li que ha sigut triada com a Mare de Déu, li diu: «També Elisabet, la teua parenta, ha concebut un fill […], ja es troba en el sisé mes». Eixe fill era Joan. Així que si Jesús naix el 24 de desembre, Joan hauria d’haver nascut sis mesos abans, el 24 de juny.

Amb tot, la festa de Sant Joan és molt estranya: és la festa d’un sant, sí, però contràriament a la tradició de la resta dels sants no es lliga a la seua mort (l’entrada al Cel) sinó al natalici.[5] Tan sols uns altres dos naixements, el de Jesús (el Nadal) i el de la Mare de Déu (el 8 de setembre) tenen lloc en el calendari litúrgic catòlic. Clar que sant Joan no és un sant qualsevol, sinó «el Precursor» i, en paraules de Jesús, «l’home més gran nat de dona» (Mt 11:11).

I ací tenim un altre problema: el Nadal és el naixement del Sol reconvertit en naixement de Crist, però el naixement de Joan Baptista és el dia de la mort del Sol, el moment en què comença a minvar. Afortunadament, la contradicció s’explica gràcies a un altre passatge evangèlic, quan el Baptista diu referint-se a Jesús: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3:30).

El Sol de sant Joan comença a minvar des del seu zenit per tal que el de Jesús augmente a partir del nadir solar, de Nadal. I així es completa el cicle anual.

[1] Més aïna, els qui estem en latituds superiors al Tròpic de Càncer, els 23º N; és el cas de la conca mediterrània, de gran part d’Euràsia, etc.

[2] «Recularà», com els crancs, i per això iniciarem el signe zodiacal de Càncer, «el cranc», «el que va cap arrere».

[3] Ambient immortalitzat per Shakespeare en l’obra A Midsummer Night’s Dream, en la qual la bogeria amorosa alliberada per la nit acaba quan, a partir de l’alba, la censura social obliga a l’oblit. I recordem que en eixa nit màgica, de tantes reminiscències literàries, situa Cervantes l’arribada de Don Quixot a la platja de Barcelona i on després serà derrotat. Servisca com a homenatge als dos genis literaris als quals hem dedicat aquest any, en les obres dels quals, com en les de Ramon Llull, traspua el coneixement vívid de la cultura tradicional.

[4] Rituals tan ben descrits en el capítol «Focs de solstici estival» de l’obra clàssica de James George Frazer The Golden Bough (1890). N’existeix la versió en castellà: La rama dorada, Mèxic, Fondo de Cultura Económica, pàg. 699-703

[5] Però l’anomalia obliga a tenir una altra data dedicada a la seua mort: la de la Degollació (el 29 d’agost), que passa desapercebuda.

 

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top