La revista degana en valencià

Sant Martí i l’inici de l’hivern

Sovint hem dit que el calendari litúrgic és un producte històric complexíssim, en el qual cicles lunars i solars s’entremesclen i interactuen amb components d’adequació als ecosistemes i amb al·lusions a personatges històrics i llegendaris.

Novembre és la meitat de l’autumne i un mes important per a la vida tradicional: «Bendito mes, que empieza con Todos los Santos y acaba con San Andrés». De cap altre mes es diuen popularment aquestes coses, tot i que forma part del temps ordinari des del punt de vista litúrgic.

L’any passat ja vam parlar de la gran festa de Tots Sants i el Difunts que l’inauguren, però el santoral té unes altres festes relativament populars, algunes de les quals ens permeten fer alguna mena de reflexió que va més enllà del sant commemorat. Enguany parlarem de sant Martí, soldat (el nom al·ludeix al déu de la guerra, Mart) en temps de l’emperador Constantí, i posteriorment bisbe de Tours (Vall del Loira).  És celebrat l’11 de novembre, data del seu funeral, com correspon a les festivitats de sants històrics en què la mort o el funeral són els que els obrin la transició al Cel, a la Glòria. I potser eixa coincidència, la de la data històrica amb un temps important per al món tradicional, determinà la popularitat de la memòria del sant.

L’INICI DE L’HIVERN. LA CAPA

Si el setembre passat parlàvem de l’estiuet de Sant Miquel o del codony, ara hem de parlar de l’estiuet de Sant Martí, perquè és tradició popular que vora mitjan novembre, en plena tardor, apareixen els últims dies de bon temps, i després començaran ja definitivament els freds de l’hivern real: «Abans de Sant Martí, pa i vi; després de l’estiuet, fam i fred».

Joan Amades, al magnífic Costumari català, parla d’una tradició catalana: quan Martí, en els seus viatges, va passar per un mas català que hi havia a l’actual barri barcelonés de Sant Martí, i el maser va dir que els gels primerencs li impedien els planters i sembres tardorals, Martí li va prometre uns dies tebis per tal que les plantes almenys arrelaren abans d’hivern. L’estiuet de Sant Martí és vist, doncs, com un miracle de la natura, l’anunci del trànsit cap al fred.

La iconografia del sant, basada en la Llegenda àuria (s. XIII) de Jacopo da Varazze, és suggeridora: se’l mostra donant un tros de la seua clàmide o capa a un captaire que patia fred sota l’aiguaneu; com que sant Martí era soldat, per tallar la capa va fer servir la seua espasa, i així apareix en la iconografia que el representa, per exemple, els relleus a el Duomo de Lucca (a la Toscana) i a la catedral de Sant Pere d’Angolema (Nova Aquitània); o en pintures com la del Greco, San Martín y el mendigo, a la National Gallery of Art de Washington. I, ja a València, en una obra mestra de l’art gòtic: la magnífica escultura en ferro de la portada principal de l’església de Sant Martí, una de les més antigues i situada al cor de la ciutat, a l’inici del carrer de Sant Vicent Màrtir (entre la plaça de la Reina i la de l’Ajuntament).

Segons la llegenda, en consumar Martí el gest caritatiu va deixar de ploure, el Sol va brillar esplendent, es va fondre la neu i es va formar un gran arc de colors que per eixa raó se’l coneix amb el nom d’arc de Sant Martí («Arc de Sant Martí cap al tard, bon temps assegurat»).

Altrament, com que el diminutiu del llatí capa és capella, i com que suposats fragments de la seua capa minvada es feien servir de reliquiari als oratoris, aquests van passar a anomenar-se així, capella (capilla en castellà, chapelle en francés, chapel en anglés, kapelle en alemany, cappella en italià, capela en galaicoportugués, etc.). I com que Martí anava a cavall, durant segles va ser considerat patró dels tractants d’animals de ferradura i dels qui les feien, els ferradors. Per això en moltes esglésies dedicades a Sant Martí encara conserven ferradures clavades a la façana, com és el cas d’Arenys de Munt (el Maresme, Catalunya).

L’INICI DE L’HIVERN. LA MATANÇA DEL PORC

En èpoques antigues, conservar la carn era tot un repte: fumar-la, salar-la o posar-la en adob exigeix recursos que no sempre es tenien, i el fred solia ser el recurs més fàcil. Per això l’inici de la temporada hivernal marcava, fins al febrer, l’època de la matança. La del porc, fonamentalment, el gran reservori tradicional de proteïnes i greix de la millor qualitat per ajudar a sobreviure en la mala estació.

I fer-ho en uns últims dies encara bons que, més o menys, permetien estar a l’aire lliure i fer-ne una de les grans celebracions de la vida camperola. Recordem que els grans menjars tradicionals, les grans festes gastronòmiques de l’hivern, són els putxeros de la Puríssima i de Nadal (i Sant Esteve), basats en els productes d’eixe animal providencial que és el porc. I n’abunden les parèmies, els refranys al·lusius, els missatges breus i sentenciosos de caràcter instructiu: «Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi», «Per Sant Martí, mata el garrí», o el castellà «A todo cerdo le llega su San Martín».

Sí, en ocasions les pautes del santoral servien com a recordatori del necessari acoblament de les necessitats alimentàries amb les característiques climàtiques.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top