La revista degana en valencià

Sant Nicolau i el mes dels xiquets. Un nou motiu per a reflexionar sobre el santoral.

Des de l’inici del cristianisme, la celebració periòdica dels fets històrics en què es basa –la vida, mort i, per a qui és creient, la Resurrecció de Crist– s’associa en el calendari litúrgic als cicles naturals (solsticis, estacions) de les religions tradicionals. El resultat és que en el calendari cristià conviuen i s’interrelacionen els cicles naturals amb commemoracions d’efemèrides històriques, incloent-hi els recordatoris dels sants en el dia històric (si es coneix) de la seua mort o traspàs al Cel.

Els sants més populars, la biografia dels quals sol ser rica en anècdotes més o menys històriques, arriben a representar molt més que una vida d’un cristià admirable i esdevenen símbols o models en què inspirar-se, remeis davant les adversitats, representants de gremis i un llarg etcètera que hem de conéixer per entendre molts dels components que, més enllà de les creences religioses, conformen el nostre entorn cultural.

Un d’eixos sants polièdrics és sant Nicolau de Bari, festejat el 6 de desembre, només iniciat el temps d’Advent que ens prepara per al Nadal. La celebració de Sant Nicolau es manté viva en moltes cultures cristianes, fins al punt que és un sant relativament ecumènic. De fet, en la cristiandat oriental també se li diu sant Nicolau, però de Mira, per la ciutat d’Anatòlia on va morir (s. IV) i de la qual les seues despulles van ser traslladades a Bari (Itàlia), una ciutat que el 1442 va ser conquerida per Alfons el Magnànim (V d’Aragó, III de València) i durant un temps va formar part de l’imperi que l’avi de Ferran el Catòlic estava formant a la Mediterrània.

PATRONATGES I ATRIBUTS

Hi ha elements associats al sant que criden l’atenció, com la recurrent participació del número tres en els seus miracles: féu arribar tres bosses d’or (o tres monedes àuries) a tres donzelles pobres perquè tingueren la dot per poder-se casar i lliurar-les així de la prostitució a què les abocava son pare; ressuscità tres infants escorxats i guisats per un malvat hostaler; salvà tres homes injustament condemnats a mort, i tres mariners d’un vaixell naufragat a les costes d’Àsia Menor, i tres foren els vaixells que van dur les seues despulles de Mira a Bari. No és estrany, doncs, que en la iconografia del sant figuren, entre altres, una àncora, un perol amb tres xiquets, tres monedes d’or que semblen taronges… a més de la mitra i el bàcul típics d’un bisbe.

Altrament, és patró de ciutats (Alacant, Requena, Bari, Amsterdam, Portsmouth, Moscou…), de països sencers (Sèrbia, Rússia, Lorena…), de la Universitat de Valladolid i de professions lligades als seus miracles (mariners, fusters de ribera, boters, comerciants i descarregadors de pipes de vi, víctimes d’errors judicials, fadrines, xiquets, escolars…). I com que es considerava que les seues despulles exsudaven el dia de la seua festa una mena d’ungüent de flaire molt agradable, el myron, també era reconegut com a patró de perfumistes, apotecaris i especiers.

A Alacant, ciutat portuària, era invocat com a protector de navegants en les tempestes i naufragis, però també per les joves que buscaven nóvio, i hi era costum que el dia del sant eixes fadrines anaren a pregar-li al sant i, furtivament, llançaven cigrons a la seua figura, i si era de cintura per avall, millor encara; costum que s’anomenava «la cigronà».

L’INICI DEL MES DEDICAT ALS INFANTS

Però el vincle de sant Nicolau més conegut és amb el món infantil, i no només pel seu miracle de tornar a la vida tres xiquets, sinó també, pensem, per la posició de la seua festa en l’almanac. De fet, resa una dita: «Sant Nicolau obri les festes de Nadal amb clau». Casualment, des del dia de Sant Nicolau fins al dels Reis Mags transcorre un mes exacte en què els infants tenen un protagonisme especial en festes com el Nadal o els Sants Innocents.

Així, els xiquets romanesos esperen ansiosos l’arribada de Mos Nicolae muntat en un cavall blanc que en la nit del 5 al 6 de desembre els deixarà dolços al costat de les seues sabatetes posades junt a la llar. També els infants de Flandes, Països Baixos, Àustria, Eslovènia… esperen sant Nicolau la vespra del dia del sant. I a Luxemburg, el Niklosdag és dia no lectiu a l’escola perquè els xiquets puguen gaudir dels regals que els ha dut Kleeschen (sant Nicolau). Per als menuts holandesos, Sinterklaas arriba per mar ¡des d’Alacant!, record de la gran relació comercial mantinguda històricament amb el port alacantí. Arribat, s’hi passeja pels carrers vestit de bisbe amb mitra i bàcul, muntat en un cavall blanc i acompanyat per un patge negre («el negre Peret», Zwarte Piet) per anar a distribuir dolços i regals a cada llar on hi haja nens. I des de mitjan segle passat ix de la cocatedral alacantina de Sant Nicolau una cavalcada amb el sant sobre un cavall blanc i un seguici carregat de regals. La televisió neerlandesa filmava el suposat embarcament del sant al port alacantí per anunciar als xiquets d’allí l’eixida de Sinterklaas. També se li ha dedicat, com a «casa de sant Nicolau», una construcció de les vessants del Benacantil, el tossal que domina la ciutat.

Sinterklaas va ser empeltat a Nord-amèrica pels emigrants neerlandesos que en el segle XVII van fundar Nova Amsterdam (ara Nova York): en el segle XIX, el nom es va corrompre en anglicanitzar-se com Santa Claus, i el personatge es va fusionar amb la tradició escandinava (sobretot de Lapònia, amb trineu i rens), amb el Father Christmas d’anglesos i canadencs, i amb el Père Noël o Bonhomme Noël dels francesos; el dibuixant suec Thomas Nast el va caricaturitzar per a les tires còmiques de Harper’s Weekly com un home gras abillat de roig i blanc i ha acabat en el que ha acabat i celebrant-se en la nit de Nadal.

A tot això podem afegir la tradició del Bisbetó de l’Escolania de Montserrat, en què es tria, entre els escolans nouvinguts, un que exercirà per un dia la màxima autoritat dins el monestir i presidirà totes les celebracions abillat de bisbe. I a Castalla, la vespra del 6 de desembre es feia un pregó, «el bando dels Nicolauets» pels carrers del poble per advertir que calia tancar bé els animals perquè a l’endemà els xiquets tenien permís per a agafar tots els que trobaren solts pel carrer (és a dir, gallines o pollastres) per matar-los i fer-ne una dinada:

«Senyors advocats / fadrins i casats, / vells i velles, / obriu les orelles,
que el pobre gall / està en treball / i la gallina / de la veïna
que va pondre vint-i-quatre ous / en aquell dijous.
Enviaren carta a València / i han portat resposta:
“Tota gallina fora de porta / que no tinga pleit / després de morta”».

 

Com veiem, un sant ben polifacètic.

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top