La revista degana en valencià

Sant Vicenç Ferrer: una estada a Mallorca

Que Sant Vicenç Ferrer va ser un viatger incansable és conegut per tothom; que els seus sermons arrossegaven la multitud, també. El sant valencià més estimat i conegut ha deixat al seu darrere un nombre infinit de miracles, així com de llegendes. També a Mallorca, illa on visqué des de l’1 de setembre de 1413 fins al 22 de gener de 1414. Pel que sembla, els mallorquins, igual que la resta d’europeus, es començaven a separar de la doctrina catòlica i el sant vingué al nostre regne amb el seu famós Timete Deum. Hem de tenir en compte que l’Edat Mitjana comença a estar en crisi, arran dels nous corrents humanistes que apareixen al nord de la península Itàlica. Aconseguir que el control religiós sobre la població no desaparegui és l’objectiu de predicadors com Vicenç Ferrer o d’altres contemporanis seus, com Francesc Eiximenis (Girona, 1330-Perpinyà, 1409), autor de Lo Crestià, obra amb la qual vol mantenir tot el fonament del cristianisme, un fonament que s’escolava de cada dia més.

Durant el mes de setembre, predicà a totes les esglésies de Palma i després visità diversos municipis de l’illa: Valldemossa, Sóller, Bunyola, Alaró, Binissalem, Inca, Pollença, Alcúdia, sa Pobla, Muro, Petra, Capdepera, Artà, Manacor, Felanitx, Santanyí, Campos, Porreres i Montuïri. Caterina Valriu i Tomàs Vibot expliquen que pronuncià a cada municipi entre dos i cinc sermons, sempre diferents, en el seu llibre Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda i devoció (2010, Pollença: El Gall Editor), llibre interessantíssim, amb pròleg de Joan F. Mira, en el qual hi ha cinc itineraris vicentins per l’illa.

La visita del futur sant causà un gran impacte entre la població mallorquina de l’època, fins al punt que Vicenç Ferrer és protagonista d’algunes rondalles o llegendes populars. Una d’elles la recull mossèn Antoni Maria Alcover al tom V de les Rondaies mallorquines, com, per exemple, «Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos», en la qual l’apòstol de la llengua explica que en la seva joventut, aquesta peça de roba que cobria el cap de les dones era molt més grossa, la peça «no deixava veure gens es coll d’elles perquè else pegava per s’esquena i else tapava espatles i pitera» gràcies a sant Vicenç Ferrer, qui, en la visita a Manacor, prengué per model un sarrió i en tallà un per mostra, segons na Maria Cama de Manacor, que ho havia sentit dir a sa mare…

El valencià fou molt ben rebut per la població illenca, en general, perquè al municipi de sa Pobla la cosa no anà com ell devia esperar. Explica mossèn Alcover que els poblers trobaren que el sant exagerava massa, s’enfadaren i l’apedregaren! Sant Vicenç partí cap a Muro, el poble veí, amb el qual hi ha molta rivalitat, i, segons el canonge manacorí, els digué: «Vos faç a sebre, oh poblers!, que no tendreu pus pedreny dins es vostro terme per fer cases!». I una cosa és certa, que a sa Pobla no hi ha cap pedrera; en canvi, la pedra de Muro és molt ben valorada arreu de l’illa. Tot parlant de rivalitat, murers i poblers discuteixen on va predicar primer el sant, si a Muro o a sa Pobla, i s’ha de tenir en compte que el 1413, la pobla de Uyalfàs no tenia el rang de municipi, per tant podria ser que predicàs als poblers, però al camp, no dins el municipi, segons recullen Valriu i Vibot.

Però si parlam de sant Vicenç, hem de fer referència als miracles i a la seva disputa amb el dimoni. Una d’aquestes disputes es produí al municipi de Pollença, on el predicador feu tres sermons a principis d’octubre de 1413. S’explica que el sant predicava al camp i se sentiren unes veus d’infant a baix de la muntanya. La gent s’esverà, ja que pensaven que un xic havia caigut. El sant ordenà que ningú no es mogués perquè allò era el dimoni. Dit això, les veus es deixaren de sentir i mai es trobà qui les hauria pogudes provocar.

Tot i això, la llegenda més famosa relacionada amb el sant la tenim al desaparegut convent de Sant Domingo, el del seu orde, ubicat al solar on actualment hi ha el Parlament de les Illes Balears, molt a prop de la Seu. Es veu que al convent sant Vicent feia miracles gairebé cada dia, fins al punt que el pare prior se’n cansà i el renyà: «Ja n’heu fet massa, de miracles! Fora fer-ne pus sense orde meua!». Sant Vicenç, com no podia ser d’altra manera, obeí, però resulta que el convent estava en obres i un treballador caigué des de dalt de la bastida. Sant Vicenç, que devia pul·lular per allà, el va deixar sostingut en l’aire, a pocs centímetres de terra, i de rompre’s la crisma, i li digué: «Atura’t una mica i aniré a demanar l’orde al pare prior». I, durant un segons, aquell home quedà levitant esperant la resolució del prior, el qual contestà: «Fra Vicenç, es miracle ja l’heu fet! Ja que hi sou, acabau-lo».

Inscriu-te al nostre butlletí

Top