Sant Vicent, Casp i Viciana

19/01/2023

Sant Vicent Ferrer és considerat un dels artífexs de la solució arbitrada a Casp i que entronitzà Ferran d’Antequera a la Corona d’Aragó. Si bé alguns altres historiadors n’havien parlat abans, haurem d’esperar segurament al 1563, quan l’historiador Martí de Viciana publique el seu Libro tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino (València, Joan Navarro, 1563), per començar a veure aquella imatge del sant factòtum de la decisió final de Casp. I així, l’autor de Borriana, en haver de referir el regnat de Ferran d’Antequera, comença explicant breument el conflicte dinàstic i la configuració del grup de compromissaris que s’haurien d’encarregar de decidir la successió dinàstica. Viciana adverteix que «estos nueve varones electos fueron llamados y rogados para que acceptassen el cargo que se les cometía y encomendava, por las personas que representavan los dos reinos y principado, para hazer justicia y tratar de los derechos de los pretensos succeçores». Ubicats a Casp, estudiaren els drets dels pretendents «y jamás se pudieron acordar». Però de seguida Viciana ens informa que «los nueve juezes electos estuvieron detenidos en el castillo de Caspe por tiempo de treinta meses y siempre en discordia, hasta tanto que fray Vicente Ferrer un dia les dixo estas palabras: – Mira, no curéis más deteneros en acordar la sentencia, que la justicia da el derecho al infante don Fernando de Castilla. Esto e no otra cosa se hará, porque de lo alto procede y no de la tierra». Allò degué tenir un gran efecte sobre els seus col·legues d’afer, perquè «como Vicente Ferrer era persona a todos accepta y puesto en predicamento de sancta persona, sus palabras fueron tan eficaces que no le pudieron contradezir. Y desde entonces todos los juezes le siguieron».

Continua Viciana explicant les virtuts militars de Ferran –conquistador de terres de moros al regne de Granada– i la seua conducta correcta en la qüestió successòria de Castella, on va respectar la primacia del seu nebot al tron castellà, i tot seguit ens ofereix la Sentència de Casp i continua la història, sense fer cap esment més al nostre sant, però citant l’autoritat de Jerónimo Zurita, que havia vist i utilitzat una còpia de les actes redactades a Casp i que ens situa en posició de dir que, molt probablement, tota aquella maniobra per destacar la preponderància del sant en l’afer dinàstic s’originà en l’obra de l’historiador aragonés. I per això –com acabem de veure–, el protagonisme que atorga Viciana al nostre sant és innegable.

Potser, aquella imatge –més enllà de la possibilitat d’una més que probable influència del dominic sobre la resta dels representants– deriva del fet que, en efecte, segons consta a les actes que s’aixecaren del parlament de Casp, va ser Ferrer el primer a emetre el seu vot. En qualsevol cas, sant Vicent va passar a ser, des d’aquell moment, sobre els papers, el gran constructor de la sentència que atorgà a la casa de Castella el tron de la Corona d’Aragó. Abans, però, els Trastàmara li ho havien pagat tant com havien pogut, perquè fins i tot Alfons el Magnànim va declarar a favor del dominic valencià en el procés de la seua canonització. Amb la feliç coincidència d’un papa valencià a Roma –Calixt III–, que el mateix Viciana s’encarrega de mostrar-nos-el profetitzat per Ferrer per arribar a ser pontífex. Coses de la historiografia antiga.