Pensant en coses santes

“Acabaré fent una petició a sant Vicent perquè mire d’infondre al cardenal Canyissars un poc de respecte al valencià”

Entremig de tanta festa contradictòria, de gairebé un mes de durada, entre falles, setmana santa, pasqües i sant Vicent i a les envistes del mes de Maria, he estat pensant en coses santes, mira per on. Per exemple, he pensat que els qui creuen en Déu no s’han d’aclarir molt bé ara mateix, amb algunes novetats religioses, especialment papals; després ho veurem. És evident que aclarir-se vol dir pensar, raonar i tractar de comprendre i recorde que, abans, els bons creients ni havíem de pensar, ni raonar, ni tractar de comprendre res: havíem de creure i muts i a la gàbia. Així és com ens ensinistraven els capellans i crec que també els pastors, popes, ulemes, rabins, etc. Eren els responsables de dirigir el negoci de les ànimes, invocant la fe, i com a delegats dels déus, donant manaments, prometent la recompensa celestial i, per a reforçar la persuasió, amenaçant amb l’infern els desobedients pecadors. Això és el que recorde de l’època que jo era una ànima en pena; gràcies a Déu, em desentenguí a temps i em vaig passar a l’ateisme.

Aquest esquema universal, que és una de les proves de sant Tomàs d’Aquino per a demostrar que Déu existeix, o així ho recorde, començà a fer aigües, des del principi dels segles, perquè paral·lelament a la irrupció de la idea dels déus, hi hagué la contrària, la dels ateus. Tothom cita Diàgores de Melo, com el pioner (segle V abans de Crist), i els pensadors grecs (Sòcrates, Plató, Epicur…), els qui començaren a desenrotllar i difondre tota la filosofia atea, la qual prengué una gran embranzida a partir del segle XVII i fins avui, ara més que mai.

Un amic molt creient em diu que Déu ho sap tot, des dels principis dels segles, i coneix el transcurs del món i coneix el final, i que ho ha creat tot i acabarà amb tot, el dia de l’apocalipsi i el Judici Final. Per què, doncs, ha fet coses tan imperfectes com l’home, li pregunte, si sabia com havia d’anar la cosa i podia haver-ho fet millor? La maldat que hi ha al món, és responsabilitat dels homes, em diu, perquè Déu ens ha donat el lliure albir… i ja demanarà comptes. O siga que Déu és un liberal, li dic, laissez faire, laissez passer, degué pensar i que campi qui pugui. No he entès les explicacions que m’ha donat l’amic i ho deixí córrer. Allà cadascú amb les seues neures, pense; els meus pensaments estan més a ran de terra.

Per exemple, tan a ran de terra com la capa de la reina de la setmana santa del Cabanyal, que mesurava 7 metres de llarga. Quan ho vaig llegir immediatament pensí en la capa magna del cardenal Canyissars, que no arriba a tants metres, però gairebé i que necessita que un clergue (caudatari) li la sostinga perquè no l’arrossegue i s’embrute. Pensí que hauria estat magnífic veure les dues capes alhora, davant la reina, darrera el cardenal i a continuació la banda de trompetes i tambors: quin espectacle més edificant i únic, més que el de la Legión i els ministres novios de la muerte, que he vist per internet… i que ha estat un despropòsit avalat per l’església!

Tanta gent pietosa i crèdula que hi ha, de bona fe, no sé si s’han assabentat que el Papa ha dit que l’infern no existeix. Amb tot el que han fet patir a la feligresia i, al cap de tants segles, ara se n’adonen? Quina descurança la de l’Esperit Sant! En la meua memòria tinc guardades proves dels patiments espirituals i infernals, per culpa dels capellans que deien tot just el contrari que ara el Papa. Aleshores, pràcticament tot era pecat: no obeir els mestres, pecat; no besar la mà del capellà, pecat; tocar-se l’anguila, pecat; dir males paraules o cercar-les al diccionari, pecat; anar a ballar en quaresma, pecat… Com morir en pecat significava anar a l’infern, havíem d’anar molt alerta, ens insistien i allò ens amargava la infància i la pubertat. Jo encara recorde el pecat d’haver pispat una rosa d’un jardí del meu poble. Ho vull contar, encara que semble una banalitat.

Era en maig i jo acabava de prendre la primera comunió. Cada dia, el mestre ens obligava a dur una flor a la Mare de Déu, seguint la llista alfabètica. Els pares dels altres xiquets tenien camps i rosers plantats i, per tant, tenien resolt el problema i alguns, més esplèndids, en lloc d’una rosa duien un ram; el meu problema era que mon pare no tenia ni camps ni rosers. Aleshores, vaig veure aquella rosa i sense dubtar-ho, com impel·lit per una forca irresistible, saltí la tanca i l’agafí, amb la mala fortuna que el municipal em va veure, em dugué a casa i m’hi posà una multa. Jo duia la rosa agafada a la mà i, punxant-me, repetia que era per a la Mare de Déu i no la soltava. Mon pare pagà i em deixaren la rosa, que l’endemà vaig dur a escola, però a condició, em digué, de confessar-me…  o aniria a l’infern. Però, si és per a la Mare de Déu, deia jo… No m’ho empassí gens bé, ni me n’oblide.

Continuant la línia de pensament amb què he començat aquest article, i com de l’antagonisme i confusió entre la setmana santa i la pasqua ja vaig escriure un anterior article, ara diré alguna cosa sobre sant Vicent Ferrer, que precisament es féu famós predicant i amenaçant amb l’infern. Tingué molt d’èxit, perquè aquells anys foren molt tenebrosos i la gent vivia cagada de por (segles XIV-XV), i com tenia una gran capacitat oratòria, anunciava que la fi del món era pròxima i la gent s’ho creia… També haurien cregut que els burros volaven, si sant Vicent ho hagués dit.

Com enguany en parlaran molt d’aquest sant, jo també vull fer algun apunt, avui sobre la llengua de sant Vicent i en un altre article ho faré sobre la seua implicació en el Compromís de Casp, que tan malament ens anà. Tots els qui han escrit sobre el sant coincideixen a dir que feia miracles incomprensibles i que entre altres virtuts tenia el do de llengües, o siga que per tot arreu predicava en valencià i tothom l’entenia, cadascú en la seua llengua. S’han dit moltes coses al respecte, algunes tan pintoresques com que en valencià pronunciem totes les vocals i per això tothom ens entenia (?). A les actes de canonització que es conserven als arxius vaticans, tots els testimonis diuen que predicava “en valencià”, altres que “en català”, altres que “en català o siga en valencià”. Pel que veiem, doncs, el famós i confús doblet, que suposàvem dels blavers. ve de lluny.

Com no crec en miracles, evidentment, sempre he suposat una altra cosa. Una gran part de cada sermó vicentí consistia a repetir passatges llargs de la Bíblia en llatí, ja que tenia una gran memòria i el llatí molta gent l’entenia. Els copistes que acompanyaven el sant no escrivien els paràgrafs en llatí, sinó les primeres paraules i dedicaven tota l’atenció a les parts en valencià, que eren les inèdites del predicador i precisament també les parts més entretingudes. Els seus sermons duraven hores i hores (la reina Maria li escriu al rei Martí que havia estat a la seu de Perpinyà escoltant el sermó, que havia començat de bon matí i que era migdia i encara durava).

Sant Vicent era un gran comunicador i emprava molts recursos mímics, paraules amb doble sentit, picardioses, divertides i populars. Llegiu per exemple el sermó del dia de Sant Joan, que predicà a la seu de Palma de Mallorca. Voleu saber, deia a la gent, com és que Zacaries, que era un vell, prenyà a Isabel, que també era molt vella? Tothom callaria, a veure com fou possible allò. Xiiit, calleu, calleu, que ja va. L’àngel Gabriel irrompé davant de Zacaries i li manà anar a casa a fer-li-ho a la dona, però, com dubtà, l’àngel el deixà mut. Es va sentit ple de “natura” i marxà cap a casa corrents i excitat. A Isabel, l’àngel també li donà “natura”, o siga que quan Zacaries, sense poder parlar, l’agafà i se la tirava a sobre dient-li “me, me, meee”, Isabel se n’anà al llit amb Zacaries i “ell usà amb ella, i finalment l’emprenyà”. He resumit breument el cas, però, cal imaginar-se el sant fent-ho llarg i plàstic, dramatitzant-ho al màxim, pornogràficament diríem ara. La gent restaria amb la boca oberta…

Doncs bé, a aquest famós païsà nostre no li va servir de res l’esforç lingüístic de parlar sempre en valencià, perquè al poc de morir, la societat valenciana, començant per la noblesa i el clero, començaren a castellanitzar-se i fins avui. Ningú ha seguit els passos sel sant, especialment els bisbes, canonges i grans patums. Mireu per exemple el cardenal Canyissars, que encara no ha aprovat els textos en valencià i que jo crec que mai aprovarà. En quin mal lloc deixen sant Vicent que, ara que pense, també podria ajudar un poc, des del cel, i no ho fa. Tampoc ho fa l’Esperit Sant. Finalment, és com si els valencians tinguéssem una mena de maledicció antipentecostal a sobre.

El meu amic no s’escandalitza de res, quan parlem, perquè ja està acostumat, però li dic que vaja pensant i que d’ací uns quinze dies ens tornarem a veure. Ell té interès a saber el que pense de l’organització d’una màfia de cardenals contraris al Papa i amic de Trump. L’hòstia, tu, li dic, en parlarem.

Dos coses al respecte, una sobre la llengua que emprava sant Vicent i una altra sobre la seua fulminant canonització (mor en 1419 i el canonitzen en 1455).

Com és que en tans pocs anys (36) el canonitzaren? Sense cap dubte per raons polítiques. Per una banda havia resolt el Cisma que hi havia a l’església amb dos papes. Ell seguia al papa Luna, però se’n passà al de Roma i arrossegà als partidaris de Luna que també se’n passaren de bàndol. Això es mereixia un premi: fer-lo sant. Un altre conflicte que solucionà fou l’elecció del successor del rei Martí de casa nostra, que havia mort sense fills. Hi havia dos nebots, un era Jaume compte d’Urgell i un altre Ferran de Trastàmara, castellà. Sant Vicent era partidari del català, però els compromissaris que havien d’elegir estaven dividits; finalment san Vicent se’n passà del bàndol del castellà i amb això la dinastia castellana dels Trastàmares d’empararen de les nostres terres, raó per la qual demanaren insistentment al Papa que el fes sant. Per aquesta raó no m’explique l’afició pel sant que professen alguns erudits catalans.

Acabaré fent una petició a sant Vicent perquè mire d’infondre al cardenal Canyissars un poc de respecte al valencià, o que faça un miracle i que el convertisca fulminantment, perquè s’aproven definitivament els textos litúrgics en valencià. No estic caient en cap contradicció, si demane un miracle a san Vicent, perquè una cosa no lleva l’altra. El mateix Sócrates, que les autoritats li ordenaren de suïcidar-se perquè no creia en els déus, a punt de morir recordà que havia promès un gall al déu Escolapi i manà que li’l portassen. Jo no estic a punt de morir, però aprofite la festivitat i l’estat de gràcia en què em trobe, per a demanar-li aquest miracle a sant Vicent.