Sant Vicent Ferrer a Mallorca

Cada any tinc el costum d’escriure algun pensament crític sobre l’il·lustre sant valencià, aprofitant la festa extra que li dediquem els paisans, l’endemà del diumenge següent al de Resurrecció (Pasqua) o siga, ahir mateix. Ara, aquesta festa extraordinària ja no se celebra a tot el País, llevat de les escoles i dels pobles que voluntàriament la recuperen; com en soc un defensor, quan vaig poder, la vaig recuperar a Silla.

Ja que ara visc a Mallorca, em referiré a l’estada del sant dominic en aquesta illa, durant els cinc mesos, de l’1 de setembre de 1413 al 22 de gener de 1414; sant Vicent tenia 63 anys. Vingué a predicar, feina per a la qual era molt sol·licitat i que comprenia també dir misses, dirigir resos, controlar les multituds, convertir jueus i musulmans i fer penedir-se’n els cristians. Després de predicar a totes les esglésies de Palma, continuà per divuit poblacions importants. Arribava precedit, a més de per la fama de la seua oratòria i miracles, també per les seues intervencions en assumptes polítics i socials, locals, nacionals i internacionals, com les picabaralles de les bandositats a la ciutat de València; la crisi dinàstica per la mort sense descendència del rei Martí (1412); i més tard, en la solució del Cisma papal de l’església que ho farà després (1417).

Per testimonis qualificats, com les actes de canonització, sabem que l’oratòria del sant encativava i suggestionava els assistents, que venien de tot arreu, com demostren les multituds que concorrien fent llargs pelegrinatges, que es comportaven amb gran fervor i perquè el pare Vicent sabia governar els seus sermons amb molta solvència i autoritat, amb un discurs ben ordenat, emprant un llenguatge assequible i ben explicat, fent ús de llargues cites bíbliques en llatí, que els taquígrafs, que transcrivien els sermons asseguts a sota de la trona del predicador, anotaven amb les primeres paraules del passatge en qüestió, fent ús també d’exemples que aclarien el que anava explicant, fent observacions de caire popular i fins i tot personals i emprant expressions, que donaven més versemblança al discurs i finalment, cridant l’atenció dels diferents grups de l’auditori, que així se sentien interpel·lats. Ferrer sabia que el que importa en un discurs és que siga entenedor, que es diguen les coses més profitoses i que s’empren els recursos orals i mímics més efectius. Per l’èxit que tenia, hem d’imaginar-lo actuant com ho faria un personatge del teatre, movent-se dalt la trona, alçant la potent veu i fent alguns gags, com el d’aixecar el dit índex cap al cel, cridant timete Deu, amb la gent compungida i convençuda, que omplia de gom a gom l’església, la plaça, on fora que se celebrava el sermó; també en certs moments estratègics, fent alguna comicitat com reproduir el llenguatge dels animals, fer ús de frases fetes i dites…

Comentaré com a exemple un sermó del dia de sant Joan Baptista. Els pares d’aquest famós sant, cosí de Jesús i precursor de les seues predicacions, eren Zacaries i Elisabet, que no havien tingut fills i eren vells i estèrils (70 i 80 anys), dormien en llits i cambres separades i  eren bons i sants. Un dia, resant al temple a l’horabaixa, irrompé davant de Zacaries l’arcàngel Gabriel, cosa que el feu emmudir de terror. L’àngel venia a transmetre-li, de part de Déu, que havia de prenyar Elisabet i que el fill que tindrien seria sant des d’abans de nàixer. Zacaries s’havia quedat mut de l’ensurt i sols podia articular mu mu; dubtant de poder fer l’encàrrec, perquè ells ja ho havien intentat sense cap èxit i ara ja no tenien la possibilitat, però “Deus fortificà la virtut d’ambdós” (sant Vicent diu virtut a la força sexual, accepció que jo he escoltat a alguns llauradors de l’Horta encara fa uns 40 anys). En aquest moment del sermó, sant Vicent fa una pregunta de complicitat als sorpresos oients: “Voleu veure la pràctica? Voleu que us diga com s’ho feren els dos ancians? Evidentment, els encuriosits i delerosos parroquians volien saber com fou “la pràctica” i el sant no els decebé, continuant el sermó servint-se de la seua clara, modulable i potent veu i de la mímica oportuna. Zacaries, segurament en veure’s ple de virtut, corre cap a casa, dient a tothom: mu, mu. Elisabet es plany que l’home s’haja quedat mut i quan vol anar a fer les seues oracions a la seua cambra i dormir, lo bon hom la pren amb les dues mans dient me, me, mee. I Elisabet que li diu: i què voleu? Me, me, meee insisteix el sant. Finalment, la dona, comprenent el que ell demanava, perquè la tirava cap a si, consentí en anar amb ell a la seua cambra i ell usà d’ella i finalment la prenyà. Fantàstic sant Vicent, encara que lamentablement afegeix que les persones que són en matrimoni, si el marit requer la muller de paraula o per signes, la muller deu consentir, encara que estiga en oració, i si no, peca mortalment. La misogínia de sant Vicent és evident, però aleshores tothom era misogin, inclosos Déu i els sants.

En el transcurs dels sermons, el predicador justifica les seues paraules amb llargues cites bíbliques en llatí, que ell sap de memòria i que reforcen la seua autoritat. Els dos taquígrafs transcriuen les paraules del frare, que predica en valencià, estiga on estiga, i que tothom l’entén.  Hi ha diverses interpretacions d’aquest fet, la pentecostal, segons la qual els apòstols parlaven en hebreu i cada oient ho entenia en la seua llengua, per intervenció de l’Esperit Sant; ara a sant Vicent, predicant en valencià, als oients els passa el mateix; així ho manifesten bisbes i autoritats que intervenen en les actes de canonització. També hi ha una explicació més lògica: que les llengües romàniques aleshores no estaven tan distanciades i que el català dialectal de sant Vicent, el valencià, amb la seua més exacta distinció vocàlica i consonàntica, ho feia més fàcil; a més que l’ús de la mímica, els canvis de tonalitat i també la predisposició emocional dels assistents, ho facilitarien. Jo crec que cal tenir en compte la quantitat de cites en llatí, llargues i apropiades, que intercala sant Vicent, que suposen, en alguns sermons, la meitat del text transcrit i el fet que el llatí era la llengua que coneixia la gent un poc instruïda. Per tot plegat i perquè els assistents estaven convençuts que escoltaven un home portentós, d’una manera o d’altra, tothom l’entenia.

Un exemple més breu, quan critica l’erotisme desmesurat d’alguns homes i diu: e com viviu axí, com bèsties? Hun ase quan veu la somera, immediatament corre: Haaaic! Però l’home no deu ésser com l’ase, com la bèstia, perquè l’home és racional (filòsof) i devem regir-nos segons l’enteniment, i no segons la inclinació que tinguem de la carn Imagineu sant Vicent imitant els brams del burro encelat i la resposta de la somera, els dos plens ‘de virtut’… En aquell moment, l’auditori estaria totalment captivat i divertit amb la imitació dels burros que feia sant Vicent i potser que entendria millor el seu rigor repressor.

Sant Vicent va morir en 1419. Tenia 69 anys i havia viscut una vida intensa dedicada als seus sermons i a l’activitat social i política. Per tot plegat, quan va morir hi havia moltíssima opinió a favor de la seua canonització. Els nous monarques de la confederació catalanoaragonesa, de procedència castellana i la corona de Castella, tenien molt d’interés a agrair al sant pels favors que els havia atorgat amb la solució successòria de la corona catalanoaragonesa i la seua espanyolització (1412). També el Vaticà tenia moltes ganes de mostrar el seu agraïment per la seua transcendental intervenció per acabar amb el Cisma dels dos papes (1417). També la resta de monarquies europees volien que se superara la situació en el govern de l’església. I el poble, l’opinió pública tenia interés a veure als altars el singular personatge de sant Vicent Ferrer, pel qual havia mostrat una enorme complicitat. Consegüentment, en 1455 fou canonitzat, 36 anys després de la seua mort. En certa manera tothom volia legitimar-se i sant Vicent era la justificació, de manera que Vicent Ferrer pujà al cel més ràpid que la majoria.