Tens 0 productes a la teua cistella
Un interés vigent en tots els segles, i que ha preocupat des de sempre a tota la humanitat, és entendre el sentit de la vida del ser humà en la terra i, doncs, esbrinar si existeix un més enllà després de la mort física. Siga des del punt de vista profà o des de l’àmbit de la religió, la necessitat de respondre a les clàssiques preguntes de qui som i on anem ha sigut un punt en què han convergit els escrits dels teòlegs, la ciència i la literatura. Tant des de les Sagrades Escriptures i els textos dels sants Pares de l’Església, com des de les obres didàctiques de la literatura medieval, és recurrent la tendència a argumentar que la salvació espiritual de l’ànima està directament relacionada amb l’exercici d’una vida virtuosa i en el temor pel dia en què es jutjaran les accions dutes a terme en la terra i s’atorgarà el guardó o el càstig consegüent, sense distincions.
Aquest punt de partida, tan present en la societat medieval, constitueix un tòpic recurrent que cohesiona, entre d’altres, els escrits dels dos escriptors valencians que són l’objecte d’estudi d’aquestes línies: sant Vicent Ferrer, predicador dominicà de finals del segle XIV i principis del segle XV i Jaume Roig, metge prestigiós de la València del segle XV, autor de l’Espill, obra considerada de manera poc encertada com una obra satírica i misògina. Que sant Vicent Ferrer predicava en les places públiques, i en la llengua pròpia, al voltant del dia del Judici Final, és una afirmació que es desprén de la lectura dels seus nombrosos sermons conservats. El frare valencià pronunciava les seues paraules, que anotaven ipsisimis verbis els reportadors, amb una ordenació rigorosa quant als continguts, a l’estil del que es requeria en les Artes Praedicandi, pel que fa a la recurrència a un Tema (Charland, 1936) inicial del sermó, en llatí, extret sempre de les Sagrades Escriptures, precedit d’una salutació inicial, que en sant Vicent es resumia en no poques ocasions amb el «bona gent» amb què s’adreçava als seus receptors i una tendència constant d’invocació a la Mare de Déu, com a exemple de castedat i de misericòrdia. Jaume Roig escriu l’Espill mitjançant el gènere de les noves rimades de versos tetrasíl·labs apariats.
Pel que fa al tema central, mentres que els temes dels sermons vicentins estan basats en aspectes de cristocentrisme i vida pública de Crist, així com en l’exposició de les virtuts dels hòmens i de les dones de l’Antic i del Nou Testament o de la visió ordenada del més enllà, sempre introduït amb una cita bíblica en llatí, a mode d’autoritat, a l’Espill el conjunt rimat s’inicia amb una al·lusió al bíblic Càntic dels Càntics 2,2, «sicut lilium inter spinas, sic amica mea inter fillias», basat en el model de la Verge com a llir, a contrario de la resta de les dones, considerades com a cards punxosos.
És comú, tant en sant Vicent com en Jaume Roig, organitzar els seus discursos amb una estructura ordenada en parts clarament diferenciades, on a mode de dilatatio i amplificació del text s’introdueixen ben sovint nombrosos exempla, és a dir, breus històries morals, basades en la Bíblia, la tradició hagiogràfica, la història, el folklore i l’experiència personal (Bremond, Le Goff, Schmitt, 1982). Aquest mode d’amplificar el discurs, a l’estil dels manuals dels predicadors, s’explicava per la necessitat de presentar de manera clara i en un registre adaptat als receptors els continguts teòrics que, d’altra banda, no serien perceptibles o entesos i, per consegüent, no podrien ser duts a la pràctica pels qui escoltaven els sermons, d’una banda, o pels qui llegirien l’obra, en el cas de l’Espill.
El missatge moral, en tots dos casos, parteix d’uns objectius delimitats: en sant Vicent, atemorir i adoctrinar; en Jaume Roig, conscienciar, persuadir i moralitzar. Per tal d’aconseguir els objectius esmentats, sant Vicent presenta una voluntat de descriure una visió del cel més enllà de la mort, un cel dividit en tres parts: el primer cel, el firmament; el segon cel, cristal·lí i un tercer cel imperial, on habiten nou ordes d’àngels. El que és cert, segons els frare dominicà, és que Jesucrist vindrà a jutjar el món, i tot i que les gents desitgen conéixer el temps i la manera en què es farà present, sant Vicent argumenta que l’hora és incerta, serà «tost i ben tost», immediat, i les maneres en què es farà present seran tan diverses com la mateixa Ascensió de Crist al cel: bé de manera gloriosa, victoriosa, o per congregació de tots els que estan morts i seran separats en dues parts, les ovelles a la dreta i els bocs a l’esquerra (I, p. 41). Els bons gaudiran de «vida perpetual», mentre que els dolents sofriran de «damnació eternal». En la glòria de paradís hi haurà tres jerarquies: les persones de treball, els pacients i les persones de saviesa divinal (I, p. 48). Per tal de poder accedir a aquest cel ordenat i ocupar un lloc en alguna d’aquestes jerarquies caldrà la fermesa en la fe, l’obediència als Manaments de Déu i la devoció, que seran les claus de la salvació eterna, unides a un bon exercici de bones obres, sense les quals no hi haurà una bona rebuda en el cel imperial.
Aquesta visió idealitzada i gràfica del cel més enllà de la mort en sant Vicent es fa palesa amb un evident signe de representació teatral, on abunden les onomatopeies que atorguen més versemblança al discurs del predicador, el registre típic de l’oralitat, el llenguatge connotatiu, on abunden els símbols com el foc, la flama i l’aigua de la salvació, entre d’altres.
Per tal d’assegurar a la societat medieval un lloc segur en aquest cel reservat per als elegits per Déu el dia de la vinguda final, s’argumenta com caldrà donar raó del bé i del mal, de la conducta duta a terme; en aquest sentit, els traïdors seran damnats, així com els religiosos que no hagen conservat els vots de pobresa, obediència i castedat, o les dones que pensen ser bones i fan abominacions en secret i ofeguen les criatures abans de rebre el sant baptisme o actuen de manera immoral, amb ornaments externs que inciten a la luxúria, pentinats exagerats o actituds antinaturals, sobretot quan estan embarassades. En aquest vessant, la consideració de sant Vicent respecte a les dones no divergeix del que era habitual en tota l’època medieval, des de les mateixes lectures dels textos bíblics, com el Levític o les epístoles de sant Pau, els sants, els textos mèdics i les obres literàries coetànies, que conflueixen en el fet de considerar la dona com una successora d’Eva i, per consegüent, responsable de la perpetuació del mal a tota la descendència.
D’altra banda, a l’Espill no es contempla una visió jerarquitzada i idealitzada del més enllà, des del temor al Judici Final; no obstant això, sí que es parteix de l’objectiu de conscienciar i persuadir, amb l’exemple d’un protagonista escarmentat pel contacte negatiu amb les dones, que experimenta un somni profètic, amb la visita del savi Salomó, expert en dones, segons els textos bíblics; aquest ser sobrenatural alliçonarà el protagonista dels perills que esdevenen a conseqüència de les dones, des de la creació d’Adam i Eva, el diluvi universal, la destrucció de moltes ciutats, a conseqüència de la maldat femenina, en contraposició al repàs dels personatges de l’Antic i del Nou Testament, o de la tradició de les vides de sants, que representen un model exemplar de conducta. Per tal que el lector es puga veure reflectit en el seu Espill, Roig insisteix, a través del protagonista de la història, ja renovat amb la visita espiritual, que la vida contemplativa, les bones obres i la meditació des de la fe són les claus de la salvació eterna. Els mecanismes que empra Roig per tal d’assolir aquest clar propòsit que implica un canvi de conducta estan associats a un intent de moralitzar des de la ironia, ben sovint, des d’un joc ficcional en què tenen cabuda les diverses formes de comicitat, com l’humor negre i la sàtira, com a mitjà per conscienciar dels perills d’unir-se a les dones («ans soterrat/que mullerat»).
Malgrat la divergència en l’ús dels recursos emprats per sant Vicent i per Jaume Roig, –en el cas del dominicà des del to més seriós i enrabiat, en Roig tractat des del filtre de la comicitat–, tots dos presenten un punt d’intersecció pel que fa al tractament dels perills de la luxúria i de l’adulteri, com a entrebancs per tal de viure de manera exemplar i profitosa, amb la bona conducta, la conversió i la disciplina necessàries per tal d’assegurar la salvació de l’ànima en el més enllà.
REFERÈNCIES
Brémond, C. / Le Goff, J. / Schmitt, J. C. (1982): «L’exemplum», Typologie des sources du moyen âge occidental, 40. Turnhout-Brepols.
Charland, T. (1936): Artes praedicandi. Contribution a l’histoire de la retòrique au Moyen Âge. París; Ottarra: Institute d’Études mediévales.
Roig, J. (2010): Jaume Roig. Spill. Edició crítica i estudi (ed. A. I. Peirats). València: AVL. 2 vol.+CD.
Sanchis Sivera, J. / Schib G. (1932-1988): Sant Vicent Ferrer. Sermons. Barcelona: Barcino. 6 vol.
