Tens 0 productes a la teua cistella
Gràcies al volum titulat Crónica oficial de las fiestas celebradas por Valencia en el V centenario de la muerte de san Vicente Ferrer (abril-mayo de 1919), obra del frare dominic i aragonés Luis Urbano Lanaspa –dominic destinat a València, on arribaria a tenir una gran activitat cultural i religiosa–, sabem com va anar la celebració dels cinc segles de la mort de Vicent Ferrer, a Vannes. Publicada el 1924 –encara que no hi figura cap indicació d’any i que només Rafael Roca recentment l’ha datada–, aquesta crònica va detallant cada passa dels treballs constitutius de les festes i de les pròpies celebracions, de forma exhaustiva, amb la intenció de fer-nos veure el gran ressò que varen tenir i, especialment, atorgant moltíssima atenció a explicar detalladament la presència a València de la infanta dona Isabel de Borbó, tia d’Alfons XIII, coneguda com la Chata –de qui narra el viatge i l’estada quasi de manera diària–, en un intent de fer popular una monarquia que per aquells anys ja era contestada des d’alguns sectors obrers i del proletariat.
A banda del relat de les festes, el text d’Urbano esdevé ben interessant quan ens relata el que sembla una clara reivindicació de la llengua del sant, en unes celebracions que pràcticament s’oblidaren d’ella. Així, a l’hora de comentar la làpida commemorativa que es va inaugurar a la façana de l’església de Sant Vicent Ferrer, en el nou emplaçament dels dominics a València, assenyala que venia a ser el colofó de la commemoració i que aquella llosa amb una inscripció que pretenia conservar la memòria d’aquells actes, va estar motiu de polèmica per la llengua en què es va redactar: «nos acarreó algunos contratiempos el que fuera escrita en español. Una minoría de fuera de la junta organizadora deseaba que se redactase y esculpiese en valenciano; apelaron al recurso del anónimo, amenazando, si se llegaba a colocar en la vía pública, con destrozarla inmediatamente. Pero la junta tomó por unanimidad el acuerdo, porque se trataba de un homenaje nacional, y además se destinaba al público todo que viniese a Valencia de toda España, de todo el mundo, y era necesario que todos comprendiesen lo que allí decía, hasta por urbanidad y por interés de que conociesen más el centenario; porque es más fácil que los extranjeros sepan español que valenciano, o que lo sepan los que los acompañan».
L’argumentari al qual recorre fra Urbano és el mateix que venien esgrimint alguns valencians quan escrivien en castellà, d’ençà el segle XVI, començant per Beuter i per Viciana. Però ara hi havia una contestació popular que es pot veure en una notícia que ens ofereix, el 21 d’abril, el Diario de Valencia, a la qual es pot llegir: «desde el primer día en que fueron fijados los carteles grandes, anunciadores de las fiestas centenarias de San Vicente Ferrer, que venimos notando el destrozo de la parte que contiene el texto en el que se relatan los actos y festejos organizados […]. Por fin ha llegado hasta nosotros la noticia de que tan incalificable acto ha obedecido a un acuerdo adoptado por cierta entidad, como protesta por no estar dicho texto escrito en lengua valenciana». Segons Roca, que ha extractat aquestes dades, ha llançat la hipòtesi que aquella «cierta entidad» devia ser Joventut Valencianista. I caldria afegir que segurament els degué molestar no sols la tria de l’idioma per immortalitzar una festa dedicada a sant Vicent, el sant valencià per excel·lència, com ja hem dit, sinó, potser, també, per l’excessiu tarannà monàrquic i proborbònic de tot plegat.
