Santoral i Antropònims (I) Sants Oleguer, Longí i Oriol, i científics naturalistes homònims

Els noms personals són béns simbòlics de caràcter privatiu social que s’estudien des de l’onomàstica, la branca de la lingüística que treballa sobre els noms propis de persona (antroponímia) i de lloc (toponímia). L’antroponímia estudia els mots que s’han usat per identificar i classificar les persones. Com en tot allò humà, el component històric i contextual explica bona part de les realitats actuals i les passades, unes realitats que porten de cap els qui intenten esbrinar les relacions d’ascendència, descendència i encreuaments de persones, famílies i llinatges, els genealogistes. Les formes d’identificar les persones han variat en el temps, els territoris i les cultures. I el resultat és tan complex que ara només en farem un esbós ben reduït per tal d’entendre succintament el sentit de la nostra forma d’assignar noms i cognoms.

 

ASSIGNACIÓ DE NOMS PERSONALS. PRIMERES ANOTACIONS

En el passat remot, mentre no es va tindre clara la relació entre la còpula i la filiació, s’atribuïa la paternitat del nounat a l’avi o al germà de la mare. O bé a alguna mena d’alé, un vent físic o diví, un spiritus (‘bufit, força vital’) que insuflava en el futur cos un vent vital; una anima (> ànima) capaç de formar un ésser animat. Més tard, gràcies a entendre la relació còpula → engendrament, els noms ja podien emancipar-se de la idea d’una prolongació de l’avi (a través de la mare) en el nou fill.

Per centrar-nos només en la tradició europea posterior a l’època romana, el sistema de designació personal va prendre cos a partir del segle XII: a un nom se li va afegir un apel·latiu, un cognom que posteriorment passaria a ser hereditari.

Fins al segle XI, en Occident s’havien usat ben poc els noms bíblics. Ni de l’Antic Testament ni els cristians del Nou; i ni tan sols dels sants, persones venerables (màrtirs, doctors de l’Església, etc.), alguns de ben importants en l’àmbit local o de més amplis dins la cristiandat.

A poc a poc, el nom personal va passar a ser triat prenent com a referent algun personatge exalçat o glorificat (déu, sant, cabdill, etc.). Així, es començaren a usar noms de sants (Nicolau, Jordi, Carles…), advocacions marianes o esdeveniments religiosos (Ascensió, Assumpció, Remei, Mercé, Empar…), personatges bíblics (Mateu, Daniel…), i també herois, reis i personatges de la mitologia clàssica i germànica.

Al nom, se li afegiren els cognoms, apel·latius com a designació de pertinença a algun grup; és a dir, un nom privatiu individual seguit d’un cognom al·lusiu a alguna característica personal o de grup (social, laboral,[i] origen geogràfic…) o bé la filiació relativa al pare (la mare no oferia dubtes de ser-ho).

I tot això readaptant-se al llarg del temps; així, l’origen geogràfic (Aragonés, Navarro, Sória, etc.), la filiació (Pere > Peris, Llop > Llopis…), o l’ofici (Forner, Colomer, etc.), quan es transformaven en cognoms i se substantivitzaven en passar l’adjectiu a nom propi, s’integraven en les normes generals de transmissió, ara ja independents del lloc de naixement o del nom del pare. Transformar apel·latius en patronímics va ser una pràctica que al nostre àmbit es va generalitzar a partir del segle XIX.

Atribuir un sentit al cognom va ser un repte no menor. Mentre que la mare ha sigut fàcil d’identificar com a tal, convenia que el nom del nounat indicara qui n’era el pare; en ocasions, això es feia mitjançant alguna marca lingüística, com ara un sufix que fera la funció de genitiu del nom patern: -son[ii] (suec); -en (danés); -vić (serbocroat); -vitx (en femení, -evna/-ovna com a ‘filla de’), en rus[iii]; -is (valencià);- ez[iv] (castellà; Ramírez, p. ex.); Mc[v] i Ó[vi] (escocés, irlandés); Fitz- (anglés); ben/bin/ibn (en àrab i en hebreu); etc. O adoptant com a primer cognom el del pare, un reconeixement a la seua paternitat.

 

SANTORAL DE MARÇ I CIENTÍFICS NATURALISTES

Al març se celebren tres sants poc coneguts fora de l’àmbit estrictament català: Oleguer (dia 6), Longí (15) i Oriol (23). El més antic va ser el centurió Longí o Longinus (del grec λόγχη, lonkhe, que vol dir ‘llança’), un personatge que no figura en els evangelis canònics sinó en l’apòcrif Evangeli de Nicodem. Segons la llegenda, va punxar amb la llança el costat de Jesús per ratificar que era mort i evitar que li trencaren les cames, es va fer cristià i va morir màrtir.

Sant Longí i la Santa Llança, a la basílica de Sant Pere, a Roma. Font: Viquipèdia

Més tardà, Oleguer de Barcelona (1060-1137), amb sepulcre a la catedral de la ciutat, va ser un dels bisbes més eminents de l’època; conseller de reis i papes, fou un ferm defensor de l’autonomia de l’Església respecte del poder feudal.

Per últim, Josep Oriol (1650-1702, amb basílica dedicada a Barcelona) va ser santificat per la seua dedicació a la curació dels malalts i per la qual cosa és conegut com el ‘taumaturg de Barcelona’; està soterrat a l’església de Santa Maria del Pi.

Tres sants que, per als autors d’aquesta secció,[vii] tenen una significació especial perquè els remeten a tres eminents científics naturalistes de reconeixement internacional:

1. L‘entomòleg Oleguer Escolà, especialista en coleòpters i en bioespeleologia.
2. El naturalista d’ampli espectre (entomòleg, paleontòleg, botànic, etc.) Longí Navàs (1858-1938), autor de més de 600 articles i monografies de caràcter científic en revistes de tot el món. Jesuïta, divulgador científic i escriptor de temes religiosos, va morir, refugiat, durant l’època del terror roig del Frente Popular.
3. El botànic Oriol de Bolòs, autor, entre els seus dos-cents treballs científics sobre florística, fitosociologia i geobotànica de la regió mediterrània, de la magna obra Flora dels Països Catalans (4 volums) amb Josep Vigo, i de Comunidades vegetales de las comarcas próximas al litoral situadas entre los ríos Llobregat y Segura (1967).

Com en tantes altres ocasions, cultura, religió i natura, de no

[i]Ferrer, Sabater, Fuster, etc.; en castellà Herrero (en anglés, Smith), Zapatero, etc.

[ii]La desinència -son significa ‘fill’ en suec: Johansson ‘fill de Johan’, Karlsson,

Andersson, Nilsson… En ocasions, amb només una -s-.

[iii]En rus aniria primer el nom personal (p. ex. Nikolai) seguit de la filiació, amb terminació en –vitx (Ivànovitx vindria a dir ‘fill d’Ivan’), i a continuació el patronímic familiar, amb terminació en -ov o -ev (per a les dones –ova/-eva). Eixe seria, doncs, el sentit d’un nom real com ara Nikolai Ivanovitx Vavílov, un dels més grans genetistes de la primera meitat del s. XX i màxim expert en alimentació rus que va morir de fam tancat en un gulag estalinista pel fet de no acceptar com a guia científica el marxisme-leninisme [https://daualdeu.files.wordpress.com/2022/04/daualdeu22-5-9.pdf].

[iv]El patronímic castellà -ez potser provinga de l’euskera –itz. Així, el rei navarrés Gartzia Enekoitz (s. IX), fill del rei Eneko, va rebre en castellà el nom de García Íñiguez (‘hijo de’ Íñigo).

[v]En anglés solen apocopar Mac en Mc. Així, Mac Cárthaigh seria McCarthy. https://innisfree1916.wordpress.com/2007/10/27/curso-de-irlandes-leccion-10-los-apellidos-irlandeses/

[vi]En anglés solen transliterar els Ó en O’. Així, Seán Ó Conaill (Seán, net de Conaill), passaria a l’anglés com John O’Connell.

[vii]Daniel Climent Giner ha sigut professor d’institut de Ciències de la Natura i divulgador etnobotànic. Carles Martín Cantarino és professor d’universitat d’Ecologia i entomòleg.