Saó de vida

13/07/2020

Vicent Àlvarez: Per un valencianisme d’esquerra, L’Eixam edicions, Tavernes Blanques, 2020, 127 pp.

La dilatada trajectòria política d’Àlvarez Rúbio –del PSV a EUPV– destil·la qüestions intel·lectuals de fons que superen tacticismes polítics. Per un valencianisme d’esquerra defineix quina ha estat, i és, la constant estratègica que ha articulat el compromís polític de l’advocat laboralista xativí. Aporta una perspectiva d’anàlisi derivada del balanç de la darrera etapa de la seva militància –d’UPV al col·lectiu “Esquerra i País”.

L’assaig, d’agradable lectura, s’estructura en quatre apartats: la militància a Unitat del Poble Valencià, l’etapa a Esquerra Unida, la tasca exercida al Consell Valencià de Cultura, la proposta de reflexió d’algunes qüestions pendents –ben situada “en la postmodernitat” –el País, l’ecologisme, el canvi social, el model territorial de l’estat espanyol, el productivisme capitalista tardà– i un epíleg final adreçat al partit-moviment valencianista davant els reptes acumulats en el present segle. L’enfocament del conjunt de l’obra perfila un referent útil per a resseguir etapes i horitzons immediats –fonamentats sovint en situacions històriques– que ens interpel·len.

Amb tot, una qüestió recorre tot el volum: la relació entre marxisme i qüestió nacional. Aquesta és la pedra de toc definitòria de seixanta anys de treball polític en diverses organitzacions socialistes, majoritàriament d’esquerra comunista. De fet, podríem dir que la doble opció nacional i social prové, en la biografia que tractem, del debat previ a l’escissió produïda al PSV el 1966 de la qual el protagonista de l’obra fou protagonista directe. Per tant, el total de la militància de cinquanta-cinc anys (després de 1966) ve definida per la vinculació de dos components fonamentals, que alS anys seixanta i, sobretot als anys setanta, es conceptuaven en el doble alliberament –nacional i de classe. Un doble alliberament que es modulava segons el tipus d’organització política: la que tenia el País Valencià el centre de decisió, o bé el partit que es federava amb un d’àmbit ibèric. Si bé es mira la majoria de sigles d’esquerra valencianista han viscut un “1966”.

Vicent Àlvarez representa una adopció del valencianisme nacional que estableix vincles amb d’altres forces paral·leles peninsulars. Organización de Izquierda Comunista, Euzkadiko Ezkerra, Iniciativa per Catalunya: la derivada ecosocialista no s’entén sense l’adopció d’un compromís amb el país dels valencians. El país, segons el plantejament del protagonista, pot trobar una via de lliure consolidació en un estat confederal. Per aquest motiu l’autor Un temps i un país (de lectura obligada per a conèixer els fonaments de la fase orgànica de l’autor al voltant del socialisme valencianista i de l’esquerra revolucionària)[1] dedica unes pàgines al fet que “Espanya és un estat que deu canviar de model” (p.105) i, en aquest sentit, interroga què hi representen els valencians: si n’hi ha prou a ser una “Comunidad”, o cal deixar la via oberta a d’altres opcions (p.104). Així, doncs, “ser valencianista té sentit, i aleshores, en tant que moviment cívic, hi ha corda per a temps” (p.106). Però n’hi ha per a gaire temps més?

El lector té a l’abast una síntesi ben clarificadora d’una vida dedicada al País. Hi trobarà, gairebé sempre escletxes de noves reflexions a fer. Hi pot objectivar, amb raons fonamentades, la qüestió que, com he dit, sembla vehicular la reflexió d’Àlvarez: quin lloc ocupa el fet nacional en l’escaquer ideològic present?

“Esquerra i País” fou –segons que s’extreu de l’explicació d’un dels seus fundadors– la resposta a un viratge, entès com a conservador, d’UPV i, alhora, com a corrent de síntsesi, dins EUPV, entre qüestió social i qüestió nacional.  Ara bé, ‘esquerra’ i ‘país’ és un eix que entre 1970 i 1974 aglutinà Germania Socialista, el primer PSPV i el PSAN al País Valencià. Aquest  era, i  és, un debat propi de les nacions sense estat, extrapolable a tota la Regió europea meridional –d’Aquitània-Iparralde a la Plana del Rosselló (Catalunya Nord) fins a l’eix Tolosa de Llenguadoc-Montpeller-Marsella (Occitània).

Escolats els darrers cinquanta anys la unitat de lluita ‘alliberament nacional’ i ‘alliberament social’ continua essent la identitat ideològica que roman a la base de les organitzacions polítiques independentistes (d’esquerra) i de les formacions autodeterministes.

Aquest context, implícit al llibre que ens ocupa, és contemplat des de l’opció de confluència de corrents ideològics i des d’una opció gradualista en l’assoliment d’objectius. Ara bé, aquest gradualisme, representat, segons Àlvarez, en el Pacte del Botànic ¿és condició suficient per a fer front a una opressió nacional dels valencians a mans d’un model cultural glotofàgic, d’un model econòmic espoliador i, al capdavall, d’un model polític autonòmic provincianitzador, de planta neocolonial?

En cinquanta anys –i així ho permet de fer la lectura no apressada de la reflexió de l’històric militant que intervingué en la fundació dels Cercles d’Obrers Comunistes– la qüestió que roman –ella mateixa com a materialització de la lluita socialista– és l’alliberament nacional del País Valencià. El fet nacional, doncs.

¿Cal impulsar, en conseqüència, la lluita de la societat civil, com a societat política (les consideracions al voltant del Dret a Decidicir català del 9-N (2014) i del consegüent Referèndum de l’1-O (2017) planen a la darrera part de l’obra (p.102, 115-118)) per la resolució del conflicte polític que, com a conseqüència de l’autoritarisme consubstancial a l’Estat espanyol, subjau a la societat política valenciana? Un referèndum –via escocesa, o via catalana– per l’autodeterminació del País Valencià? La resposta– tenint en compte la referència de Vicent Àlvarez al moviment valencianista com a ‘moviment cívic’– l’obtindrem si la correlació de forces orgàniques esdevé una variable dependent de l’organització i la capacitat de mobilització de la societat civil. Perquè, com expressa l’autor d’aquestes vivències civils, la política, com a praxi per a una hegemonia –un consens– no s’esgota en el vot electoral.

Precisament, articular una nació és un repte, encara pendent, per a un estat que no en té. O que en malda per legitimar una d’inventada –certament, una ‘contradicció cultural’ del capitalisme d’extracció espanyol. Si ho és, de repte, per a un estat caduc, no ho ha hauria de ser, en canvi, per als valencians. La construcció nacional ha de ser la baula fonamental dels “nous paradigmes” a acarar. Que les memòries de militants valencianistes de base –un fet a encara avui per multiplicar– flueixin. Es tracta de posar a l’abast referents que, com el que ens ha ofert Vicent Àlvarez, democratitzaran ensenyaments notoris per a autodeterminar la qüestió valencianista.

[1]
[1] El lector pot començar Per un valencianisme d’esquerra amb la lectura prèvia de les pàgines 141-190 d’Un temps i un país, autrohongaresa de Vapors, València, 2019.