La revista degana en valencià

Saó dona veu a les artistes oblidades de Castelló amb un quadern sobre La Gatita Blanca

La Llibreria Fòrum Babel de Castelló de la Plana va acollir dimecres 18 de novembre, a les 18.30 h, la presentació del número 527 de la revista Saó, el quadern de setembre dedicat a Maria Conesa Redó, «La Gatita Blanca». Amb la sala plena, l’acte va ser una presentació amb funció teatral inclosa.

Vicent Boscà, director de la revista, va alçar el teló agraint l’assistència i la feina que ha fet possible el monogràfic. Va recordar com és de complicat que, en l’actualitat, un mitjà xicotet, en paper i en valencià es mantinga dempeus. Ara que Saó compleix cinquanta anys, va explicar que, després dels directors que l’han precedit, sent una pedra a l’esquena amb què ha de batallar, perquè no vol ser ell qui haja de tancar la revista. Va admetre que l’única certesa és que Saó arribarà a finals del 2026, i que ara la seua meta és que arribe viva també a l’any següent. Que Saó continue arribant a llibreries i a cases és, va venir a dir, un acte de resistència que només té sentit gràcies als lectors.

Paula Moliner Brau, Vicent Boscà, i Fàtima Agut i Clausell en la presentació de la revista Saó dedicada a Maria Conesa, La Gatita Blanca.

Després va prendre la paraula Fàtima Agut i Clausell, investigadora i doctora en Filologia, que fa més de trenta anys va començar a rastrejar les artistes castellonenques de les quals ningú no havia escrit. A mesura que en traçava les pinzellades, una actriu emergia entre el públic i prenia la veu del personatge.

Així van aparéixer Elena Sanz (Lucia Martínez Molina), contralt de Castelló, cansada de ser recordada només com a amant d’Alfons XII i no «com una gran cantant d’òpera»; Hermínia Gómez Serra (Evèlia Beltran Ramos), «el rossinyol d’Almassora», que va tancar el seu monòleg amb un «Gràcies per recordar-me!»; i Carmen Tur (Susanna Claramonte), la veu de La Vall d’Uixó, que va confessar que el veïnat s’aturava al carrer per sentir-la «i després m’aplaudia amb força».

El moment més seriós el va protagonitzar Encarnación Mus (Ana María Parra), pianista de Borriana i infermera de les Brigades Internacionals, que va entrar buscant un piano i va resumir la seua vida en una frase: «sempre a l’ombra, a l’ombra del meu germà i del meu marit». Aquesta ombra encara té forma de pedra: a la casa natal de Borriana, la placa només porta el nom del seu germà, el violinista Abel Mus. Ara, afegir el d’Encarnación és la nostra tasca i la manera de narrar la memòria amb justícia.

De sobte, va entrar en escena La Gatita Blanca. Maria Conesa, amb el posat entremaliat de Rosa Porcar Villalonga, va fer riure tothom recordant com va arrancar els botons de la guerrera a Pancho Villa i com va tallar la punteta del bigoti al general Almazán, que es va presentar al camerino per demanar-li que li tallara l’altra «para que me quede parejo». I quan el president Carranza li va preguntar per què feia acudits polítics, va respondre amb tota la innocència: «No es mi culpa, señor presidente, yo nada más leo lo que el libretista me ordena». A la fi, donà pas a la darrera intervenció de la vesprada.

Les actrius Rosa Porcar Villalonga, Ana María Parra, Lucia Martínez Molina, Susanna Claramonte i Evèlia Beltrán Ramos.

Paula Moliner Brau, historiadora de l’art i coordinadora del quadern, va contar que Maria Conesa va ser «la Rosalía de la seua època», amb un diamant a la dent molt abans que les artistes urbanes actuals com Bad Gyal. Va explicar com la gran estrella dels escenaris mexicans, que vivia del contacte amb el públic, trobava el cinema «fred i mecànic» i, malgrat això, amb només tres paraules als cartells, La Gatita Blanca, omplia les sales. Del seu debut a Nova York el 1917 a la seua relació amb El automóvil gris (1919); de la participació en Refugiados en Madrid (1938), la primera pel·lícula on es parla explícitament de la Guerra Civil espanyol i del dret d’asil implantat pel president mexicà Lázaro Cárdenas, i la comèdia fantàstica La rebelión de los fantasmas (1949), va seguir el fil d’una artista que va saber reinventar-se i que va localitzar en el cinema de l’exili un lloc de retrobament.

Abans de baixar el teló, la tesi va quedar clara: Maria Conesa va ser, abans que ningú, autora de la seua pròpia imatge. No es va deixar mirar només, va triar com volia ser vista. «Cada postal és un fotograma», va dir, i a la investigació li toca ara baixar-la de la llegenda.

L’acte va acabar amb una invitació a llegir el quadern, a regalar-lo i a subscriure’s a Saó. Les artistes oblidades només deixaran de ser-ho si alguna cosa, un paper, una revista o una conversa a la porta d’una llibreria, les manté vives.

 

Saó núm. 527 · Setembre de 2026 · Quadern «Maria Conesa, La Gatita Blanca» · Disponible al web de Saó.

Subscriu-te