La sàtira i la llibertat d’expressió

Va ser impactant: les imatges reproduïen els dos terroristes acabant amb la vida del policia que custodiava la seu editorial del setmanari Charlie Hebdo. El resultat dels atacs era encara més dramàtic: 17 víctimes mortals, la majoria membres de la redacció del periòdic satíric, per haver-se atrevit a publicar en les seues pàgines caricatures de Mahoma. A partir d’ací s’iniciava el debat sobre la sàtira i la llibertat d’expressió. Per a alguns, com el dibuixant José María Pérez, Peridis, l’exercici de la sàtira per mitjà de la caricatura no pot ofendre ni humiliar el retratat, en aquest cas dibuixant el que en teoria l’Islam prohibeix. Per a altres, entre els quals caldria deduir als quasi quatre milions que es van manifestar a França després dels successos de París, la llibertat d’expressió és un dret fonamental sense condicions.

El dilema té un llarg i intens passat que, en països com Espanya, sempre s’ha decantat per la restricció del dret d’expressió i, quasi sempre, per la repressió. Des del naixement de la premsa com a mitjà de comunicació social, després de la revolució liberal burgesa de 1808-1843, la irrupció de periòdics satírics serà una constant. Ho faran quasi sempre amb una periodicitat setmanal (hebdomadaris), amb un format molt més reduït que el de la premsa diària (petits), intercalant prosa i vers, humor i serietat. «Periódicosguerrilleros» els anomenarà un historiador de la premsa per ser, majoritàriament, periòdics compromesos amb opcions polítiques radicals, amb la crítica al govern i amb la subversió. Per exemple, El Murciélago, periòdic clandestí publicat sense periodicitat fixa en el Madrid de 1854 i que es va convertir en un autèntic fenomen social per com pintava la Reina Mare, Maria Cristina de Borbó, i el financer Marqués de Salamanca. El periòdic es repartia en sobres amb orla negra, com les esqueles funeràries. Del primer número, datat el 26 d’abril de 1854, van ser enviats exemplars a la Reina Mare i a tot el govern sense que la policia poguera impedir-ho. La secció més popular d’aquest setmanari era la denominada «Cencerradas», signada per Ibrahim Clarete (teòric pseudònim de González Brau), on qualificava Maria Cristina de «ilustre prostituta», o sol·licitava que als ministres «se les aprietebien la garganta a ver si con la lenguatraidorasueltan el dinero que nos han robado».

A partir dels anys seixanta del segle XIX, la premsa satírica espanyola comença a combinar text i imatge, i converteix la caricatura en el seu senyal d’identitat principal. Naixia així una forma de comunicació visual que aconseguirà importants cotes de penetració, especialment entre els sectors populars illetrats. És més, naixia la primera forma de donar a conéixer a ingents quantitats d’aliens als cercles del poder els rostres i cossos dels qui els governaven. De tal manera que el polític de torn va ser donat a conéixer per primera vegada a una gran part de la societat espanyola a través d’un llenguatge molt especial: el dibuix deforme. El poderós Narváez, quan en 1866 ocupava per última vegada la presidència del govern, va arribar a comentar públicament que no temia els textos dels periòdics sinó les caricatures, d’ací l’extremada persecució policial i judicial que va exercir.

La intensitat propagandista que es va desfermar durant el Sexenni Revolucionari de 1868-1874 va ser, en gran manera, sostinguda per l’enorme quantitat de periòdics satírics que eixiran gràcies a la llibertat d’expressió conquistada després de la Revolució de Setembre. A València trobem una llarga llista de títols, tan intensos en la seua crítica com efímers en la duració. La major part són republicans federals, altres carlins. Porten noms de personatges populars, com El TioMingolo(1869),El TioPesquis (1873), El TioCavila (1873), Don Manuel (1874); d’animals com La Víbora (1869 i 1873); de teatre, comDon Juan Tenorio (1871) o La Farsa (1872). A Barcelona apareix en 1870 La Campana de Gràcia, que inclou dures caricatures de frares i capellans, que dóna pas a una línia anticlerical que té el seu complement a Madrid amb Gil Blas i El Cencerro.

Amb la reacció antirepublicana de finals de 1874, encapçalada entre altres pel financer José Campo i el periodista TeodorLlorente, es confirma novament que sense reconeixement legal de la llibertat d’expressió la premsa satírica tenia poc a fer. Els exemples se succeeixen: en 1882 és condemnat a multa i desterrament el director d’El Alabardero, setmanari satíric sevillà, per retratar el governador civil; un altre tant ocorre al director d’El Cardenal, de la Corunya; El Motín, creat en 1881 pel republicà federal i periodista d’idees avançades José Nakens (1841-1926), bat el rècord de denúncies en patir la xifra de 75 quan encara no es complien els quatres anys d’existència; Eduardo Sojo, un dels més destacats caricaturistes del període amb participació en El Motín, El Buñuelo, La Broma, entre altres, s’exilia en 1883 a l’Argentina per evitar la presó; en 1891, de tornada a Espanya després d’haver triomfatallà, Sojo funda El Quijotei a penes un any més tard ja estava en la presó model madrilenya.

La relació és extensa i intensa, un fet que confirma que exercir a Espanya el periodisme satíric sempre ha estat una professió d’alt risc. Així ho corrobora la biografia del valencià Vicent Miquel Carceller, creador de publicacions satíriques tan sonores com La Traca, La Chala, La Sombra, El ChorizoJaponés…, aquest últim suprimit pel mateix Carceller davant la persecució judicial de què va ser objecte. El seu setmanari més conegut, La Traca, va ser suspés durant la dictadura de Primo de Rivera per considerar ofensives a la moral pública les caricatures eròtiques que habitualment oferia.Reaparegué per l’abril de 1931, després de la proclamació de la II República, per a convertir-se en el setmanari més venut de la història del periodisme espanyol amb més de mig milió de tiratge, però tornarà a ser suspesa en 1935-1936 amb el govern de Gil Robles.En 1940,Carceller fou condemnat a la pena capital, juntament amb el dibuixant Carlos Gómez Carrera, per haver ridiculitzat els generals colpistes en el seu setmanari La Traca, favorable a la República.

Amb el franquisme, ni opinió, ni crítica, ni per descomptat caricatures. És a dir, en dictadura el periodisme satíric es pràcticament impossible. Tan sols al final del període començaren a publicar-se algunes capçaleres comHermano Lobo (1972), que marcarà l’inici del nou periodisme satíric,iPor Favor, apareguda almarç de 1974 i suspesa i multada quatre mesos després.

Durant la Transició democràtica, retratar la vida en clau d’humor va ser una conquista difícil i fins i tot amb sang. El setmanari El Papus va ser objecte d’un atemptat protagonitzat per l’extrema dreta al setembre de 1977 que es va saldar amb la mort del conserge de l’edifici. D’El Jueves va fer famosa la seua portada dels prínceps en posició reproductora en ser segrestada l’edició. I així fins a arribar als recents successos de París amb l’atac terrorista al setmanari Charlie Hebdo, quan l’opinió pública ha reconegut que sàtira i llibertat d’expressió són part d’un mateix dret, però que exercir-lo sempre ha tingut un alt cost. La sàtira i la llibertat d’expressió van de la mà, com de la mà han anat històricament fonamentalisme i repressió.

Antonio Laguna. Professor de Periodisme a la Universitat de Castilla-La Mancha

Article publicat al nº 402, corresponent a març de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar