Tens 0 productes a la teua cistella
Aquestes paraules de Sant Joan Crisòstom (que faig meues), són tan actuals hui com ho van ser al segle IV, quan aquest Pare de l’Església d’Orient les digué per denunciar l’excés de luxe i les injustícies dels poderosos de la seua època. Sant Joan Crisòstom continuava encara, així: “Aquesta és la meua obligació i no deixaré d’advertir-vos aquestes coses, tant si obtinc algun resultat, com si no” (Homilia II sobre 1C, nº 5).
Nascut a Antioquia vers el 347, aquest sant doctor és famós per la seua eloqüència i la seua oratòria (brillant i combativa) i per això les seues homilies, valentes i audaces i la denúncia a la manera de viure de la classe alta del seu temps, li van causar molts enemics i fins i tot l’exili.
Davant les injustícies dels poderosos, Crisòstom, que veia insuficient l’almoina per acabar amb la pobresa, demanà (per tal de restaurar la dignitat dels més pobres), crear una nova estructura i un nou model de societat, perquè tothom gaudira dels mateixos drets. Crisòstom deia: “No donar als pobres els béns propis, és cometre una rapinya amb ells i atemptar a la seua vida”. Per això l’oratòria i la denúncia valenta de Crisòstom, són les que haurien de tindre hui els nostres bisbes, per fer possible una Església de frontera (com volia el papa Francesc), audaç i sempre al costat dels pobres.
De la mateixa manera que Crisòstom va fer una denúncia radical de la desigualtat i criticà els excessos dels rics i dels poderosos de l’Imperi d’Orient, així com la falta de justícia envers els més dèbils, els nostres bisbes haurien de denunciar els excessos i l’arrogància dels polítics que menyspreen i maltracten els mestres valencians que lluiten per millorar l’educació. Curiosament el govern valencià té diners per les associacions de tauromàquia, però no per als mestres.
La veu lliure de Crisòstom és la que voldria per als nostres bisbes i capellans i no el silenci davant el conflicte del govern valencià amb els mestres. Perquè alçar la veu per denunciar les injustícies és fer política. Sí. Però el silenci davant una situació injusta, també és fer política.
Diumenge passat celebràrem la festa del Corpus i a tots els pobles del País Valencià hi hagueren processons per honorar i adorar el Cos de Crist. Però per què no honorem i venerem els qui també són imatges del Crist? Les paraules de Sant Joan Crisòstom no poden ser hui més actuals: “Desitges venerar el Cos de Crist?. No el menysprees quan el contemples despullat en els pobres. No el veneres ací, al temple, amb seda, si en eixir l’abandones en el fred. De què servirà adornar la taula de Crist amb or, si el mateix Crist mor de fred?
De què serveix fer una processó amb la custòdia, si no denunciem i no ens solidaritzem amb aquells que són imatges del Crist i que lluiten per unes millors condicions laborals, com estan fent els mestres en vaga? De què serveix una Església que no es compromet amb els qui denuncien els abusos dels poderosos? Es tracta de reconèixer Crist en la patena, però també en la pastera i en l’escola on els mestres treballen incansablement per formar els nostres xiquets i jóvens.
Fa uns dies, Víctor Ruano, un capellà de Guatemala, escrivia l’article: “Processons sense justícia o Eucaristia que transforma la història” (Religión Digital, 3 de juny de 2026). L’Eucaristia ens compromet a treballar per la justícia social i a denunciar els opressors d’aquest món. I per això l’Eucaristia ha de transformar la història. Si no és així, l’Eucaristia no té cap sentit. I les processons del Corpus, si no hi ha un compromís amb els qui pateixen (i a més, amb l’anacronisme i l’escàndol de l’exèrcit a la processó de València), és una desfilada buida. Una cercavila que no té res de cristiana. Perquè l’Eucaristia ens compromet a estar al costat dels més indefensos i a defensar-los amb valentia i amb audàcia. Com va fer Sant Joan Crisòstom. I és que la fe veritable no és la que ens endormisca ni ens anestesia davant els problemes del nostre món, sinó que ens ha desvetla i ens encoratja a treballar per la justícia.
La teòloga Cristina Inogés deia en la recent 13ena Tribuna Joan Carrera, que si s’adora la custòdia que ix al carrer en la festa del Corpus, no podem oblidar ni ignorar aquells que també són custòdies i que trobem al carrer cada dia: els pobres, els immigrants, els més vulnerables, els qui no tenen treball, les dones víctimes de la violència de gènere, els infants abusats i els mestres que lluiten per millorar l’escola.
La veu lliure i valenta de Joan Crisòstom, és la veu, valenta, audaç i profètica, que voldria per als nostres bisbes i capellans i no un silenci “neutral” per acontentar el poder i el govern valencià en el conflicte amb els nostres mestres. Voldria per als nostres bisbes i capellans, una veu que denuncie i condemne els excessos i la prepotència d’un govern que hauria de cuidar al màxim els nostres docents i no maltractar-los com ho està fent el Consell de la Generalitat del País Valencià.
Sé que tot això que he escrit molestarà (a alguns) dels qui em llegeixen, però què he de fer?, com deia Sant Joan Crisòstom. I com aquest doctor de l’Església, també jo dic hui: “Aquesta és la meua obligació i no deixaré d’advertir-vos aquestes coses, tant si obtinc algun resultat, com si no”.
