Tens 0 productes a la teua cistella
«L’afirmació que les centrals eviten la producció de CO2 és falsa»
«Pel que fa als residus i la seguretat dels emmagatzematges és un tema no resolt»
Convé assenyalar que, amb l’oblit de Txernòbil i el problema del escalfament global, havia anat calant en l’opinió d’alguns economistes i polítics la necessitat de construir noves centrals nuclears. Assenyalen que les centrals nuclears poden ajudar a frenar la producció mundial de CO2. Uns altres que és una energia molt difosa, amb més de 430 reactors en funcionament que produeixen ja al voltant del 17 % del total de l’electricitat al món, tanta com la que prové de l’energia hidroelèctrica. Davant d’això, el nombre d’accidents és baix i, en conseqüència, es pot afirmar que és una energia segura. A més, els seus defensors afirmen que és barata i que la dosi de radiació anual en les proximitats d’una central és inferior a l’ambiental. Podem qüestionar amb proves científiques aquests arguments?
L’afirmació que les centrals eviten la producció de CO2 és falsa, perquè se centra només en l’etapa de funcionament de la central i oblida que la seua construcció, i sobretot l’enriquiment i transport de l’urani, consumeix molta energia elèctrica i combustibles; per tant, produeix CO2. També en produeix en abundància el desmantellament de la central i el transport dels residus. I, d’altra banda, l’urani és un recurs no renovable. Segons quin siga el consum, s’estudien escenaris d’exhauriment entre 2030 i 2070.
Sostenir que el cost del kW-h nuclear és molt barat també és una falsedat que oblida el suport governamental a aquesta energia i que es basa en la mateixa fal·làcia que el punt anterior: considerar només la fase de funcionament. Però si s’inclouen tots els costos del procés, incloent l’enriquiment de l’urani, la construcció i el desmantellament de la central (que és tota ella un residu radioactiu) i l’emmagatzematge dels residus, que és finançat pels contribuents, ja no resulta tan barata.
La idea que els avanços tecnològics i l’experiència en l’ús de les centrals nuclears fan que la seguretat siga cada vegada més gran, oblida la gravetat dels tristament famosos accidents de Three Mile Island als EUA (1979), de grau 5, de Txernòbil (1986) i de Fukushima (2011), la gravetat del qual han tractat de minimitzar els defensors de les centrals nuclears, però els dos són de grau 7 (el màxim). Se n’han produït molts altres no tan coneguts pel públic: 31 accidents nuclears civils greus, alguns dels quals han obligat a tancar centrals nuclears, com Vandellòs I a Tarragona en 1989, de nivell 3, i el de Windscale al Regne Unit (RU) de grau 5. Entre ells no es comptabilitzen els militars en temps de pau (com la caiguda d’armes nuclears a Palomares en 1966, les seqüeles del qual encara estan sense resoldre) i d’altres que règims dictatorials, com els de Stalin i Franco, van aconseguir mantenir en secret. Per exemple, l’explosió en la central secreta de Mayak (URSS), de nivell 6, o la fuita de 700 litres de deixalles d’alta radioactivitat del Centre d’Energia Nuclear de Madrid el 1970 al Manzanares, Jarama i Tajo, així com als canals de reg alimentats per aquests rius, la més greu contaminació radioactiva de la història d’Espanya destapada més de 20 anys després, per això no s’ha pogut avaluar. Els problemes són tan greus que no hi ha empresa asseguradora (ni consorci) que vulga fer pòlisses a les centrals. Encara més si es tenen en compte que aquestes poden ser objecte d’atemptats terroristes, com el que va obligar a tancar i desmantellar Lemóniz I i II al País Basc, quan havien finalitzat les obres i tan sols faltava la introducció del combustible nuclear, procés que va costar uns 6.000 milions d’euros.
També es diu que les centrals són poc contaminants o que produeixen menys contaminació radioactiva que la natura mateixa. Això es basa en el funcionament normal, oblidant els accidents de diferent gravetat que produeixen emissions (les de Txernòbil es van detectar a València) i que els productes radioactius naturals tenen masses elevades i, per tant, són difícilment assimilables, tret el radó que s’inhala. Però els elements radioactius fruit de les reaccions de fissió, com estronci 90, el cesi 137 o el iode 131, tenen masses intermèdies, amb la qual cosa són assimilats amb facilitat pels éssers vius i entren en la cadena alimentària. Així, el iode 131 es concentra en la tiroide, i per evitar-ho es va subministrar iode a la població després de Fukushima.
Pel que fa als residus i la seguretat dels emmagatzematges és un tema no resolt, per això no s’esmenta. Entre 1963 i 1983 es van abocar més de 140.000 tones de residus radioactius a la fossa atlàntica, a 700 km de Galícia. Quan Cousteau va mostrar fotografies dels segurs bidons oberts, es va prohibir aquesta activitat. Ara s’ha optat per magatzems provisionals (piscines, ja que els residus estan molt calents) en les centrals i quan aquestes s’omplin, un magatzem temporal centralitzat (MTC) que a Espanya s’ha aprovat però encara no s’ha construït, concebut per a uns 100 anys. Només els EUA disposen d’un magatzem geològic profund (MGP) destinat a residus militars. Convé recordar que en el combustible gastat als reactors es troben substàncies com el plutoni 239 (vida mitjana de 24.400 anys), el neptuni 237 (2.130.000 anys) i el plutoni 240 (6.600 anys). Se suposa que l’emmagatzematge d’aquests residus ha de ser garantit per desenes de milers d’anys fins que la radioactivitat baixe prou com perquè deixen de ser perillosos, però l’obra humana més duradora (les piràmides) no excedeix dels 4.500 anys.
I cal no oblidar que el primer reactor nuclear l’inventà Fermi, en el marc del Projecte Manhattan, per produir el plutoni que es va usar en la bomba de Nagasaki (1945). Era una alternativa per si fallava l’enriquiment d’urani, que es va usar en la bomba d’Hiroshima. Per això es va tractar de convéncer l’opinió pública, mitjançant campanyes com la d’àtoms per a la pau, iniciada el 1954 per Eisenhower, que la investigació nuclear realitzava contribucions no bèl·liques, com les centrals nuclears. Però fins al 1956, onze anys després d’Hiroshima i dos després de l’inici de la campanya propagandística, no es posa en marxa la primera central nuclear productora d’electricitat a Calder Hall (RU) i el 1957 la de Shippingport (EUA).
Finalment, cal no oblidar que tenim la de Cofrents a uns 60 km en línia recta de València, que va començar a funcionar en 1985 i que darrerament ha tingut incidents (a l’octubre de 2017 un de nivell 0, al desembre de 2017 un altre de grau 1 i al gener de 2018 un que va obligar a aturar novament la central), que la piscina està a punt d’omplir-se i que, malgrat tot, volen demanar una pròrroga de vida útil. Això no vol dir que calga tancar-les totes ipso facto, perquè poden facilitar una transició cap a les energies renovables, però qüestiona la construcció d’altres de noves i l’allargament de la seua vida útil. Tampoc planteja l’abandonament dels isòtops radioactius en les seues múltiples aplicacions mèdiques i industrials, entre d’altres.
