Seixanta #postals

05/09/2022

Prompte farà sis anys que escric aquestes postals, gràcies a la generositat de l’equip de redacció de saó, el qual em va permetre tancar la secció anterior, titulada «Debats i bits» i dedicada a la divulgació i la reflexió tecnològica. Com vaig explicar en el seu dia, va arribar un moment en què em sentia aclaparat per la rapidesa amb què evolucionava el món d’Internet, alhora que es despertava en mi un sentiment pessimista i tecnoescèptic que no m’ha abandonat des de llavors. Podia traspassar la secció a algú altre o canviar de registre. Per sort per a mi, els amics de saó van acceptar la segona opció i, amb molta il·lusió, vaig començar aquesta nova etapa, en la qual he tingut la fortuna de parlar amb total llibertat dels assumptes que he volgut, sempre amb la premissa de dedicar cada article a un espai concret, acompanyat d’una fotografia, necessària per a arredonir la postal. Ara m’adone, tot i que no ho havia pensat mai, que alguna part de mi es devia inspirar en les «Cartes de prop» que publicava Enric Sòria a El País. Si en algun moment m’he acostat al seu sentit de l’equilibri i a la seua capacitat de parar atenció a les qüestions importants, ja em puc donar per satisfet.

Aquestes postals són, sobretot, una manifestació de la meua obsessió pel detall, com demostra la decisió de centrar-les en la ciutat de València i, més en particular, en racons particulars i sovint insignificants (com ara un balcó de fusta del carrer del Trenc). De tant en tant he obert el focus i he parlat d’altres pobles i ciutats, unes quantes fora del nostre territori. No ho he fet mai amb voluntat de cronista ni d’aficionat a la literatura de viatges: el que m’interessa és el pretext, el punt de partida. Com tots els editors, soc un escriptor frustrat, que ha trobat en aquests articles una manera de retrobar-se amb les pròpies vel·leïtats literàries. Valorar el resultat no és cosa meua: vostés diran si ha valgut la pena.

Mentre no ens cansem –ni vostés ni jo–, seguiré compartint reflexions i fotografies en saó. Continuaré enviant-los postals, en definitiva. En aquesta que en fa seixanta, he volgut incloure una imatge semblant a la instantània amb què vaig inaugurar la secció. Si en aquella ocasió es tractava d’una panoràmica del Cap i Casal des de les torres de Quart, ara es tracta d’una vista des de les torres dels Serrans. Sempre m’ha seduït la visió de conjunt que s’obté quan t’enfiles a aquesta mena d’edificis. Arrecerats als límits de Ciutat Vella, amb l’obertura estratègica del riu, proporcionen una perspectiva única de València, que permet anar «del mural a la miniatura», com deia de Jacint Verdaguer el crític Josep Yxart. El mural, evidentment, és la nostra història; la miniatura, en aquest cas, som nosaltres, insignificants i alhora necessaris per a fer-la avançar. Amb aquest desig de seguir sempre avant, tanque aquesta postal i em pose a escriure la següent.