Sembla mentida…

Estem al segle XXI i semblava com si ja tinguérem massa lliçons de les barbaritats de les guerres… Però, no, no hem aprés i continuem entropessant amb la mateixa irracionalitat dels conflictes.
Primer va ser Rússia contra Ucraïna. Esgotats de veure morts innocents, semblava com si ja ens hi haguérem acostumat. Fins i tot, els grans mitjans de comunicació havien passat de muntar programes en directe des del quilòmetre zero del conflicte a ja no informar si no és que hi passa alguna cosa extraordinària que vaja més enllà de la mort de no sabem quants civils. Si el senyor Zelenski anava a l’ONU, posem per cas, doncs en tornaven a parlar. Ucraïna semblava ja amortitzada comunicativament parlant, i a casa nostra estàvem més en si el MH Mazón deia açò, o allò, o si l’amnistia catalana era la mare de tots els mals i l’atac definitiu a la sacrosanta Constitució Espanyola.
I ves per on, quan semblava que ja s’havia vist tot, els senyors de Hamàs ataquen Israel d’una forma inversemblant i molt ben preparada, i deixen centenars de cadàvers allà on arriben, a més de segrestar uns centenars d’israelians. No es pot oblidar que la mort d’un sol soldat israelià ha estat motiu de la mort de molts palestins. Sorgeixen, ràpidament, preguntes de com ha estat possible que al millor, o un dels millors, servei d’intel·ligència del món, no s’haguera assabentat del que estaven preparant. I tardaren més de set hores a arribar al lloc on estaven els terroristes de Hamàs. No és comprensible i, tal vegada, increïble.
D’acord. Ja està comesa la matança d’israelians. I, ara, què? En directe, a totes les pantalles, es pot veure com l’exèrcit israelià està bombardejant la franja de Gaza, que no és més que una presó, un camp de concentració, de més de dos milions de persones, persones que no poden eixir d’aquest territori i esperen, sense aigua, sense llum, sense medicines, sense…, que la pròxima bomba no caiga a sa casa, al seu barri. Dir que és una matança en tota regla no és sinó resumir el que s’està veient a les pantalles, on s’han substituït les cambres de gas per les bombes. I ningú dubta que no es pot permetre un atac terrorista, però això no pot justificar, de cap de les maneres, la massacre –i encara no han acabat– que està portant a terme l’exèrcit israelià.
Per a haver d’experimentar, encara més, ràbia i indignació, s’ha retransmés també en directe com el senyor president dels Estats Units d’Amèrica ha anat a fer una salutació al senyor Benjamin Netanyahu i, en tornar a casa, ara li enviarà armes per valor de més de deu mil milions de dòlars. Realment, no calen les armes. Si continuen sense deixar entrar aliments, aigua i medicaments, els palestins moriran ells sols. I la pregunta és què es pot fer per aturar aquesta carnisseria que ens acosta a la irracionalitat d’un poder que, sembla, no pararà fins que haja esclafat, triturat, tot el poble palestí.
No oblidem, però, que l’escenografia de la guerra –i tal vegada del món– podria canviar radicalment si entren en l’escenari bèl·lic els països àrabs en algun moment de la guerra. Quedem a l’espera i desitgem que la barbàrie acabe com més prompte millor. La vida és massa important per a deixar-la en mans d’aquests líders mundials que estan més preocupats de comptar els guanys econòmics que no de les vides dels innocents.