La revista degana en valencià

Semiòtica i Cinema Escenografia i Posada en Escena del Film Noir II

26/08/2022

Il cinema è un elemento di novità e di rottura nei confronti della tradizione letteraria e artistica.

La cinematografia futurista. Roberto Turiglatto

Aquest esclat de sentit es produeix també en aplicar la intertextualitat, que implica que qualsevol text és un teixit nou de citacions anteriors (Barthes), un mosaic de citacions (Kristeva), de carácter dialògic (Bakhtin), un territori infinit on s’hi pot entrar amb diverses metodologies, com ara el feminisme, la psicoanàlisi, la deconstrucció, etcètera. Però no solament d’intertextualitat es pot eixamplar l’horitzó d’expectatives del lector, que d’això es tracta, de no veure el món amb orelleres d’ase, sinó també (Genette) de paratextualitat, metatextualitat, hipertextualitat, arxitextualitat, etcètera, en una simfonia interminable.

La posada en escena és el mecanisme segons el qual es crea un món per a la càmera, es controla el decorat, la il·luminació, el vestuari i el comportament dels actors. Segurament és l’aspecte formal del cinema que més retén la nostra memòria, potser perquè és el més constant al llarg d’una pel·lícula, allò que li dóna el loock característic i definitori.

Anant una mica més enllà, la posada en escena serà la cosa que més ens servirà per tal de parlar de versemblança, del seu grau de realisme. Allò que haurem d’analitzar a l’hora d’avaluar un film (la seva posada en escena) de realista o no, serà la funció que realitza aquesta al bell mig del film, sense referir-nos a cap altre element extern: com està motivada la posada en escena, com canvia o evoluciona, com funciona en relació a les formes narratives i no narratives, etcètera.

Com tot allò que té a veure amb el cinema, la posada en escena intentarà crear un univers intern que siga coherent entre les peces que hi intervenen. La coherència interna no exclou cap possibilitat, solament que obliga al sistema posat en marxa a no contradir-se a si mateix. Però tan versemblant (realista) pot ser el cinema de Lumière com l’il·lusionista de Méliès, per molt irreal i al servei de la imaginació que es vulga aquest. La preparació de l’escena, doncs, el seu control previ, és la posada en escena, terme oficial francès, mise-en-scène, que significa posar en escena una acció i que en principi s’aplicava a la pràctica de la direcció teatral, estenent-se posteriorment a la pràctica de la direcció cinematogràfica.

Pel que fa al cinema negre aquesta preparació és molt acurada. Hem de tenir en compte que el cinema negre es realitza sobretot als estudis, i més concretament en espais interiors, siga de nit o de dia, però tancats. Difícilment veurem un gàngster a la llum del dia, sinó és el típic guardaespatlles poc espavilat fent un encàrrec a l’hora en què tots dormen. A les senyores que acompanyen aquests personatges mai les veurem al sol: li fugen com si foren vampires, femme fatale. En tot aquest petit espai un xic engominat i fumejant, fer encabir totes les peces no és tasca fàcil: segurament la feina de l’script o de la script en aquest gènere és de les més complicades. La pròpia planificació (plans curts tot el temps) així ho indica.

Decorats i escenaris. Certament l’actor molt sovint passa a ser una peça secundària passejant-se al bell mig d’uns decorats. La funció dramàtica de l’escenari, en aquests casos, supera amb escreix a la del propi actant. Aquest pot ser pre-existent, de localització prèvia, o construït, amb voluntat realista i versemblant, o d’inspiració molt més lliure. Associat al decorat apareix l’atrezzo, els objectes que participen activament de l’acció. Pel que fa al cinema negre, film noir, podem dir que els decorats solen ser creats expressament, sense referent “naturalista”, i la versemblança s’aconsegueix al bell mig del text: fent coherents els altres elements de la posada en escena amb els decorats. Decorats molt expressionistes, que tenen vida pròpia, on els protagonistes suporten, com poden, el pes de les seves angoixes, metaforitzades en l’espai escènic nu d’àngel. Espai que acolleix, atrapant-los, els personatges que hi habiten. La marginalitat en que es mou el film noir no permet espais oberts on poder respirar generosament i, per tant, seran llocs tortuosos, un xic sòrdids, difícil de travessar, adensats en la seva miniatura d’humanitat. Aquí els objectes atrezzo seran les cigarretes, els barrets, les pistoles, els cendrers, els gots de beguda, les joies, els diners, les sabates, els vestits de les senyores, la baralla de cartes, les notes confidencials, els cotxes, etcètera.

Pel que fa al vestuari i maquillatge, que és un altre element de la posada en escena, cal destacar que alguns poden convertir-se en peces d’atrezzo i passar a formar part del sistema narratiu de la pel·lícula, com ara els revòlvers dels gàngsters, com dèiem. Podem ressaltar el vestuari respecte del decorat o a l’inrevés, i fins i tot, anul·lar-los mútuament. No cal dir que en el cas del film noir sempre és el decorat allò que sobresurt, encara que el vestuari dels personatges també siga molt definitiu i característic: propi del món marginal en què es desenvolupa la història, sense perdre mai l’elegància inherent a una ànima turmentada. El vestuari estarà sempre, doncs, al servei de les estructures narratives i temàtiques de la pel·lícula.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top