Sempre fora de temps

27/09/2021

Moltes coses hem vist en el darrer mes quan guaitàvem a la plaça eclesial, totes elles molt dignes de recordar. D’entrada, cal alegrar-se per la recuperació de la salut del bisbe de Roma, Francesc: Dominus conservet eum. I no sols s’ha guarit, ans ha continuat aplicant el Vaticà II i allò que se’n diu «esperit conciliar».

Una troballa del Concili fou la col·legialitat interepiscopal; era un moment per a rebaixar també l’esperit del Vaticà I, que va proclamar el poder absolut del bisbe de Roma. Amb motiu de la publicació del Missal romà preparat per sant Pau VI –que anul·lava l’anomenat de sant Pius V (reformat un poc per sant Joan XXIII)–, un grup de cristians liderats per l’arquebisbe Lefebvre va trencar la unitat i rebutjà el nou missal, el qual consideraven herètic, i consumaren un nou cisma quan el bisbe Lefebvre va ordenar sacerdots i nous bisbes sense manament de Roma. Per retornar i recobrar la unitat, el papa Benet XVI els permeté celebrar segons el ritu de sant Pius V per veure si així retornaven a la unitat, però tampoc això va servir per a recuperar-la –la unitat, dic. Van deixar clar que el problema no era sols el ritu de la missa, sinó tot allò que representava el Concili Vaticà II.

Amb raó, el papa actual renuncia a donar el permís necessari per a celebrar segons aquell antic missal, sinó que, a més –reclamant la capacitat episcopal per mantenir la unitat i la catolicitat de tota l’Església– determina que siguen els bisbes diocesans els que donen el permís o el deneguen a aquells sacerdots i grups de cristians que vulguen usar l’esmentat missal de sant Pius V.

De vegades convé repassar aquella literatura teològica que solen llegir els seminaristes quan es formen per al sacerdoci. Pels anys 70 i 80 del segle passat, a tots els centres de formació dels futurs clergues s’ensenyava la doctrina sobre els sagraments…