Sempre queden restes…

Frontal dels Apòstols o de la Seu d’Urgell (Alt Urgell). Foto: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Domini públic, via Wikimedia Commons.

Al principi, quan els apòstols començaren a escampar la Bona Nova, hagueren de fer un gran esforç per refusar el paganisme de què estava amerada la cultura dels llocs on predicaren. Sant Pau, amb la seua personalitat tan radical, va deixar ben clar que sols la fe i no el culte produeix la salvació. Tota la teoria de la justificació es centra en eixa idea, que modernament podem traduir així: el canvi, la conversió, la millora del món, no es produeix per les accions religioses ni pels esforços humans, sinó pel seguiment de Jesús de Natzaret, de manera que és en eixe camí on l’ésser humà troba la força per a superar les seues ambivalències, egoismes i debilitats.

Mes les passions nostres, les necessitats i els interessos no es poden anul·lar per una teoria ni canviar d’un dia per a un altre, i cada generació ha de començar de nou a equilibrar la seua existència. Per força, la mentalitat pagana es va infiltrar tant en el pensament com en les tradicions cristianes, perquè la condició interessada de l’ésser humà sempre du al paganisme. ¿Podrem negar que la pompositat del culte públic no té les seues arrels en aquell paganisme com igualment les havia tingudes en la litúrgia del Temple de Jerusalem? ¿Es pot ignorar que l’oració humana tendeix més a voler forçar Déu a fer el que a mi m’interessa que a demanar l’Esperit de Crist perquè fem el que Déu vol? ¿Quantes ofrenes s’han fet per a assolir propòsits particulars?

Ens costa molt acceptar que, si cerquem el Regne de Déu amb la seua justícia, tot allò que necessitem vindrà d’afegit. Eixa postura no és possible sense una interiorització absolutament personal de la crida a la conversió del missatge del Senyor, i cap estructura, cap cerimònia ritual pot donar-la sense eixa actitud de fe. La nostra pietat popular està, després de quasi dos mil anys, encara plena de paganisme i ho estarà sempre, però això no vol dir que estiga condemnada a ser sempre pagana perquè eixe moviment espontani de l’interés individual pot ser camí per a anar comprenent, aprofundint el Missatge que la fe eclesial em transmet. I ací està la nostra tasca de creients.

L’acompanyament de les nostres festes religioses, del nostre culte, de les nostres tradicions religioses per part de ministres i catequistes ha de cercar sempre que totes eixes accions duguen a una actitud, cada vegada més fonda, de creure en el Regne de Déu. No esperar que vinga a nosaltres un regne dut pels àngels, sinó fet realitat pels creients. Els bisbes, al meu parer, haurien d’insistir-hi més perquè sols així pot anar amunt la veritable evangelització.

Recordem les primeres línies d’un dels més antics texts cristians, coetani dels Sinòptics, la Didajé, l’ensenyança dels dotze apòstols, que té el subtítol «Ensenyança del Senyor a les nacions per mitjà dels dotze apòstols»: «Hi ha dos camins: un de la vida, i un altre de la mort, però hi ha una gran diferència entre els dos. El camí de la vida és aquest: amaràs en primer lloc a Déu, que et va crear; en segon lloc, al teu proïsme com a tu mateix, i tot allò que vulgues que no et facen, tampoc tu ho faces a un altre».

Quatre ratlles que són el magnífic resum d’allò que els apòstols havien oït i viscut amb Jesús. Res de paganisme. Tota la resta del llibret, que té només unes deu pàgines, consisteix a dir quina és la manera d’actuar en cada camí.

Tots, també les estructures mentals, tendim al paganisme. Però encara que siga difícil la remuntada, haurà que començar d’alguna manera. No?

Revista número 506, pàg. 11. Octubre 2024.