Sénior posa el dit en la nafra

Carles Fenollosa. Filòleg

Les revolucions no naixen dels elogis. I les evolucions tampoc; compte! Ho oblidem massa sovint, això, seduïts per la confortable i gratuïta autocomplaença, mare, al cap i a la fi, de l’immobilisme. Elogiar és fàcil, és cert, però sovint inútil. Criticar, en canvi, és incòmode però sovint necessari: obri la porta al debat, al canvi, a la millora. Almenys això vaig pensar en llegir l’apunt que el cantautor Miquel Àngel Landete (Sénior) va pujar a Facebook arran de l’exitós concert d’Acció Cultural a la plaça de bous de València del passat 23 d’abril, en què es planyia de la manca de representativitat de la cita, especialment notable en l’absència de joventut i diversitat estilística. Una crítica que era –i és, crec– una oportunitat.

«Em digueren després que allò era una festa privada. Aleshores bé, no hi tinc res a dir», fa Landete, amb una veu profunda i veloç, com per a excusar-se. El fet, però, és que aquell comentari sobre el concert encetà un meló que anava molt més enllà d’aquell acte. Sénior havia posat el dit en la nafra del gremi. No s’entén, si no, el seguit de reaccions a favor, en contra, els matisos i afegitons al seu comentari i al que assenyalava realment: el moment actual de la música valenciana, davant d’un canvi polític amb molt de foc artificial però encara en bolquers i després d’una història recent marcada per la precarietat, la reivindicació i el boicot oficial. Potser per això no tarda a reprendre el tema: «és que ens hem acostumat, durant vint-i-cinc anys, a treballar en la clandestinitat i a crear relacions i teixits basats en el NO institucional. Hem de reformular aquests mecanismes i fer un País Valencià nou i molt transversal». Però qui? Ell hi respon de seguida: «Tots, els que canten en valencià, en castellà, en anglès, en francès i els que no canten».

Cal integrar, diu, i no només lingüísticament. La varietat estilística comença a reclamar espai en un microcosmos vinculat tradicionalment a la «cançó protesta». No és l’únic que ho pensa, per cert: «últimament estan apareixent propostes que qüestionen aquest statu quo, ja siga per aprofundir en gèneres no massa prodigats, per innovar estèticament o líricament, o per apel·lar a nous públics», comenta Mario Sancho, veu i baix del grup Mai Mai. I és que no tots són fills de Raimon, per dir-ho així. El mateix Sénior, per exemple, hi ha insistit moltes vegades: ell no beu de les fonts dels cantautors engagés dels seixanta i setanta, ni de «la caspa impressionant» del rock català dels huitanta, ni tampoc de l’ska-folk dels noranta. És un símptoma, malgrat tot. «Ells partiren d’una marginalitat absoluta, i és normal que s’agafaren a referents totalment oblidats institucionalment com Ovidi, Estellés, Fuster o Guarner, però hi ha gent que no ha viscut en això, que té altres influències, una altra educació, i que s’acosta a la música en valencià des d’un punt de vista purament estètic o estilístic, i això també és vàlid», diu un Sénior que és fill d’uns altres pares, que cantaven en anglès des de l’altra banda de l’Atlàntic: de Dylan a Wilco, de Dr. Dog a Billy Bragg.

Noves veus i nous estils, doncs, però també deficiències antigues: «Pense que l’oferta de bandes creix molt més ràpid que el circuit», apunta Àlex Martínez, veu del grup Tardor; «aquest encara és molt menut i està en mans de massa poques persones. A banda, els productors de concerts no arrisquen mai. És un peix que es mossega la cua». En la mateixa línia, Landete llança alguna pedra: «El que més s’ha vist és Escola Valenciana o Acció Cultural, però hi ha molts circuits i gent que s’ha mobilitzat i ha sigut minoritzada, i  que continua minoritzada, perquè no entra en altres vincles extramusicals. Hem de canviar-ne la lectura, ser més plurals i donar suport a l’art, en general, no a una certa art en una certa llengua i un cert estil».

Com fer tot això, però? «Estem intentant crear un sindicat de músics valencians, de tots. Ens hem adonat que no tenim drets laborals, que la bretxa d’ingressos entre els grups d’ací i els de fora augmenta perquè aquells no accepten caixets baixos, per exemple». A la proposta de Landete –ja en marxa, per cert–, s’hi sumen sense dubtar-ho Sancho i Martínez, que també aposten per un bon ús d’uns mitjans de comunicació públics recuperats i uns premis a la música valenciana en el seu conjunt. Tot projectes, esbossos, indicis només, encara. Els temps, com sempre, dirà. La porta, però, ja està oberta.

Article publicat al nº 416 (juny de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar

Imatge: Sénior i el Cor Brutal. Autor: Ray Molinari