Sense futur per als joves, no hi haurà futur per a ningú

21/12/2021

La joventut valenciana sent ara per ara que viu una situació que els seus progenitors o les generacions precedents mai han hagut de patir a l’hora d’encetar amb èxit la seua vida laboral. Els valencians i les valencianes que haurien d’estar ara mateix construint un futur col·lectiu amb els seus projectes vitals observen que l’entorn social els mira amb desconfiança. I no mostren tampoc interés o connexió, per exemple, amb l’associacionisme, qüestió bàsica en democràcia, potser per una falta de connexió o sensació d’utilitat de les associacions respecte de la consecució dels seus interessos. En resum, i per usar una metàfora estival, suen frustració vital perquè no troben el treball que somiaven, perquè no poden marxar de casa i, consegüentment, no poden crear una família o qualsevol projecte en el temps i forma que els agradaria.

Aquesta descripció, grosso modo, és la fotografia que fa l’últim estudi sociològic impulsat pel Consell de la Joventut, la Vicepresidència de la Generalitat i la Universitat de València. No és molt diferent de la que podríem fer de la joventut espanyola. La veritat és que el segle XXI espanyol està sent una odissea juvenil en què la perspectiva de futur apareix com la finestreta d’un bany que mira directa al mur d’un pati de llums. Crisi rere crisi, hem tastat el que representa fer-se major en èpoques en què sobraven persones treballadores i l’acomiadament laboral eixia més econòmic com més joves foren les seues víctimes. I hem entrat en un espai molt perillós per a qualsevol projecte democràtic. La precarietat de la joventut pot acabar afectant les arrels de qualsevol sistema i deslegitimar-lo: si els joves no en veuen l’ús, per a què el necessiten?

Espanya s’enclava entre els estats de benestar de perfil mediterrani, els qual destaquen per estar més pendents que d’altres quant a qüestions que afecten les persones pensionistes i aturades. En altres paraules, podríem dir que Espanya és un Estat amb vocació gerontocràtica, que posa molta cura en les polítiques cap a les persones majors i que, garantint una universalitat de servei moderada, no ha cuidat l’estat de la seua joventut. Vivim en una societat on l’envelliment poblacional ha consolidat una societat gerontocràtica, temorosa del canvi, insegura a l’hora de buscar solucions fora dels plantejaments del passat. Que no es facen polítiques amb rostre jove no és casualitat: Espanya passa de la seua joventut més enllà de les seues possibilitats; el pacte intergeneracional es va trencar fa temps.

Unes enquestes recents fins i tot demostren que existeix un sentiment d’abandonament dels joves respecte de l’Estat. La falta d’atenció a la joventut és un problema que possiblement arrosseguem des de la meitat de la dècada dels 90 del segle passat, quan els joves van desaparéixer de l’agenda pública dels partits hegemònics i també les seues preocupacions més immediates, com ara l’accés a l’habitatge, la falta d’ocupació d’acord al nivell d’estudis, l’absència de polítiques per a afavorir que les famílies –del tipus que siguen– tinguen millors perspectives de creixement, etc.

Podríem dir, clar, que alguna cosa no funciona bé amb els joves, i estigmatitzar-los un poquet més (com acostumem a constatar en els mitjans de comunicació, asseveració palpable durant tota la pandèmia de la covid-19). Però eixa no és la solució. La realitat ens mostra que són un fum de coses les que no funcionen en el nostre model de societat. La falta de perspectiva de futur juvenil és un problema de múltiples rostres, però hi ha un indicador que, en termes generals, pot reflectir l’abandonament de l’administració durant dècades d’aquest col·lectiu. Les dades de les organitzacions a les quals pertany Espanya mostren un país que té la desigualtat per senyera. Dins de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic, Espanya apareix com l’estat amb pitjors xifres respecte d’aquest indicador. Si parlem del marc de la Unió Europea, ens trobem que tan sols tenim per damunt Letònia: Espanya registra 14 punts més de desigualtat que Grècia, un país que va col·lapsar econòmicament fa no res. Els indicadors espanyols de renda i formació demostren que hi ha dues velocitats a Espanya que dibuixen una frontera enorme entre les rendes baixes davant les altes i, encara més, dos mons laborals: el dels treballadors de coll blanc (educació superior, sou per damunt de la mitjana…) i el d’aquelles amb treball poc qualificat o els que, simplement, no troben ocupació inclús amb estudis superiors. Simplificant al màxim, el rostre de la desigualtat espanyola és el d’una dona jove.

En aquest context estatal, trobem que sols el 17,3 % de la població juvenil valenciana vivia emancipada (dada referida als últims sis mesos de 2020, de l’Observatori d’Emancipació de la Comunitat Valenciana), una proporció molt semblant a l’espanyola. Si un jove valencià vol comprar-se un habitatge, haurà de destinar quasi el 47 % del salari mensual en la quota hipotecària; el 73,4 % si el que desitja és llogar-lo. Si parlem de xifres prepandèmiques, al nostre país, una de cada tres persones joves estava en risc de pobresa o exclusió social, segons dades del 2019. Més d’un quart de la població entre els 16 i els 29 anys s’ha vist afectada per EROS o es troba en situació d’atur parcial. Així, amb aquesta conjuntura, no és estrany que en l’estudi sociològic esmentat a l’inici d’aquest article la joventut valenciana reclame reformes laborals que faciliten la seua incorporació al mercat laboral, un major dinamisme a l’hora d’oferir pràctiques de qualitat, una oferta educativa superior i de formació professional més arrelada en les necessitat reals del mercat, polítiques de més promoció de l’emprenedoria i d’una cultura proactiva.

La solució al problema de la joventut, potser, siga una combinació d’estat de benestar (la xarxa que t’arreplega quan caus) i de polítiques igualitàries de base en l’educació i les institucions econòmiques i socials. Com apuntàvem adés, tenim un problema que és més d’estructura del mercat laboral o d’un sistema que fomenta la desigualtat que no d’una generació en particular, però també tenim dades en clau valenciana que demostren que anem en la direcció correcta.

La taxa AROPE, que mesura el risc de pobresa i exclusió social, ha disminuït al País Valencià entre 2015 i 2019, d’acord amb l’informe de la Xarxa Europea Antipobresa (EAPN, sigla en anglés), període que trenca una tendència de creixement d’aquest indicador com ocorria des de 2008. És a dir, abans que es desencadenés aquesta crisi pandèmica, reduíem la dificultat d’arribar a final de mes en un 31 % dels casos, més de set punts per damunt de la mitjana espanyola. En l’estimació sobre pobresa i desigualtat d’INTERMON Oxfam (Una reconstrucció justa és possible i necessària), la Comunitat Valenciana reconfirma aquesta tendència de creixement de la igualtat a les nostres terres.

Potser aquestes xifres siguen fredes, com ho són totes, però reconeixen moviments de base que poden significar a la llarga un canvi profund. Un altre exemple: els models econòmics com el nostre amb un contundent pes del «sol i platja» plantegen escenaris que afavoreixen entorns laborals de precarietat, a banda d’incidir directament en les taxes d’abandonament escolar. L’abandonament escolar és un concepte semblant al que antigament es coneixia com fracàs escolar. Afecta les persones d’entre 16 i 24 anys que, per la causa que siga, no completen la secundària superior (batxillerat). És un problema social que no tan sols degrada l’economia d’un Estat (menys treball qualificat), sinó que també és un impediment per al desenvolupament de les persones, com constaten els informes del Parlament Europeu que duu més d’una dècada instant els governs a reduir aquesta taxa. A Espanya, com en desigualtat, també en som campions europeus i superem en molt la mitjana europea. Doncs bé, afavorint més itineraris formatius a banda d’aquells que desemboquen a la universitat, a la Comunitat Valenciana estem reduint eixa taxa en els últims anys a un ritme superior a l’espanyol: fa una dècada, un de cada tres estudiants abandonava els estudis; hui, sols un de cada cinc. Cal reduir encara més aquest indicador, però sobretot mereix la pena entendre que aquests xicotets canvis, oscil·lacions numèriques, amaguen una inversió de futur que tindrà sentit a llarg termini. Per a les persones i per a l’economia.

Tinc 31 anys i sé que és difícil dir que anem bé quan les estadístiques mostren una generació que sembla abatuda per les vicissituds del temps que ens ha tocat viure, però aquest període històric ens ha ensenyat també que des de la infantesa a la joventut cal consolidar i fomentar l’aprenentatge i la formació perquè ens obri camins. Les persones joves hem de fer una reflexió amb mirada històrica àmplia, conéixer que no som l’única generació que ho ha passat malament per a construir un futur digne. Hem d’aprendre a construir democràcia i que aquesta siga justa i útil per a totes les persones. Hem de tornar a participar en la vida pública, adaptar els nostres discursos i propostes a les organitzacions polítiques i socials, de forma que s’entenga que hi ha interessos comuns més enllà de les franges d’edat o l’interés particular de qualsevol col·lectiu social.

La joventut sabem el que volem i necessitem per al nostre futur. Cal, per això, unes institucions que també s’acosten al col·lectiu i responguen a les nostres demandes buscant, precisament, evitar una crisi de representació, portant endavant polítiques que afavorisquen una estructura social més igualitària i justa perquè la joventut assolisca oportunitats d’inserció laboral de qualitat, sous que permeten un poder adquisitiu i de consum dignes, accés a l’habitatge, programes de suport a famílies… I el camí més clar per a arribar a bon port no és altre sinó aquell que passa per unes institucions que aposten per més educació i una estructura social més justa i equilibrada en què la família on nasques no implique el punt de partida i final de la mobilitat social en el futur.