Sense música, la vida seria un error

08/02/2019

El darrer trimestre ha fet coincidir en les cartelleres dues brillants pel·lícules embolcallades de música: Cold Ward de Pawel Pawlikowski i Bohemian Rhapsody de Bryan Singer. Totes dues fan un intel·ligent recorregut per l’Europa de la segona meitat del segle XX. Cold Ward, des de 1949 fins als anys seixanta, s’emmarca en l’Europa de la Guerra Freda; mentre que Bohemian Rhapsody transcorre des dels inicis dels setanta fins a 1991 a la Gran Bretanya, els anys de l’eclosió prodigiosa del rock britànic. Històries de músics apassionats, de vides lliurades al límit de l’experiència humana, d’amors desbocats, fous. Coherents amb els principis musicals i vitals que han escollit. I, com no, de trajectòries erosionades, desgastades pel despietat pas del temps, per les escletxes que ens deixa la vida.

Cold Ward de Pawel Pawlikowski, rodada en un impecable i elegant blanc i negre d’un desacostumat format 4:3, de tall quasi quadrangular, ha comportat per al director polonés el premi al millor director en l’últim Festival de Cannes. Arranca en la Polònia devastada després de la II Guerra Mundial, quan una parella de musicòlegs (Víktor i Irena) recorre els desolats llogarets a la recerca de cançons populars, fins a descobrir una enigmàtica cantant (Zula) que els introduirà en una dimensió desconeguda. La creació d’una companyia d’espectacles de danses i cançons que circula per territoris de l’esfera soviètica xocarà de front amb el control i la manipulació dels nous governats comunistes. Les imposades línies ideològiques contaminaran el projecte de recuperació de la música popular. La narració portarà els amants (Víktor i Zula) a fugir del teló d’acer al París dels locals nocturns, les anomenades caves, de Saint-Germain-des-Prés, farcits d’una gran agitació intel·lectual enmig de l’apoteosi del jazz. Tanmateix, no hi ha vida plàcida per a la parella d’amants. Gelosies, infidelitats, trencaments i de nou reconciliacions. Un torrent d’emocions a flor de pell, sense cap possibilitat de salvació, els portarà de nou a la Polònia dels anys seixanta. Tot amerat per una saborosa banda sonora. Ben segur que Antoni Ferrer, el nostre poeta de Saó, deu haver fruït amb Les variacions Goldberg dels crèdits finals.

La Gran Bretanya assisteix durant els anys setanta al naixement del grup de rock Queen, l’eix de l’exuberant film Bohemian Rhapsody de Bryan Singer. El biopic, que narra quinze anys de la vida de l’icònic cantant Freddie Mercury amb el grup Queen, arriba ara a les pantalles envoltat per la forta controvèrsia causada pel canvi imposat per la productora Fox de l’actor i realitzador Dexter Fletcher davant del director Singer. Pel que sembla, Fletcher s’ha limitat a acabar el rodatge del film seguint les indicacions de Singer. Bohemian Rhapsody, produïda pels dos músics fundadors de Queen, Brian May (guitarrista) i Roger Taylor (bateria), pren el títol d’una cançó del mític àlbum A Night At The Opera de Queen, deutor de la famosa pel·lícula dels germans Marx. Estem al davant d’una producció circular que obri i tanca el film amb els vint minuts de l’actuació de Queen al festival benèfic del Live Aid, celebrat al juny de 1985 a l’estadi Wembley de Londres. La resta és un acostament a la vida de Mercury, dotat d’un timbre de veu excepcional, des de l’ascens i consolidació de la mà de Queen fins a la fama exorbitant, truncada tràgicament en 1991, als 45 anys d’edat, per la sida que esglaiava aleshores el món. L’homosexualitat de Mercury, la seua vida plena d’excessos, drogues i alcohol, rutilants festes, discussions internes del grup britànic i les seues actuacions ocupen la major part del metratge.

Produccions dinàmiques, intenses, amerades de sons, d’homenatge al seu llegat i d’amor al llenguatge musical de tots els temps que no deixen de recordar-nos una frase de Nietzsche: «Sense música, la vida seria un error».