Sentència, campanya i amnistia

12/11/2019

En l’últim mes, una onada de gent s’ha creat un compte de Telegram a Catalunya. També de Signal, tot i que menys. L’ús de les aplicacions de missatgeria instantània que són una alternativa de WhatsApp han estat recomanades per entitats socials per vehicular una resposta immediata a la sentència. I fer-ho, a més a més, de forma segura.

Ens trobem davant d’un altre moment que marcarà un abans i un després en la societat catalana: la sentència. Després de dos anys de letargia, amb les estructures dels partits i entitats independentistes empresonades i l’absència d’estratègia conjunta d’aquests, tornem a estar davant d’una cruïlla. S’espera una gran mobilització ciutadana com a resposta a una sentència que perfectament podria haver-se escrit abans que començara el judici. Però, s’estarà a l’altura de les circumstàncies?

Tot depén de les expectatives generades, sense cap dubte. Ara bé, hi ha dos ingredients clau: una potent mobilització ciutadana i que, com fins ara, es continue apostant per la via pacífica. Aquests van ser els ingredients del 20 de setembre i de l’1 i 3 d’octubre de 2017. Si el moviment independentista vol seguir despertant interés a Europa, i sobretot, sumant cada dia més gent, ha de continuar per aquest camí. Perquè, no pequem d’il·lusos: l’independentisme encara ha d’ampliar la base, ha d’atraure un gran sector dels Comuns i del PSC que està pel dret a decidir. Aquells que representen el 80 % de la societat catalana segons les enquestes, i als quals Òmnium Cultural apel·la constantment.

Segurament, la sentència remourà les consciències de molta gent. I estaria bé que amb grans dosis d’autocrítica. En aquesta línia, recentment el portaveu d’Adelante Andalucía escrivia a Twitter: «Ningú en aquest país es planteja que la sentència del Procés puga ser absolutòria? Ningú debat sobre si seria justa o no una condemna? Les implicacions judicials, polítiques, ètiques? Ningú? Ni tertulians, ni portaveus polítics, ni analistes ni res. Sembla estar tot fet». Estaria bé veure més pronunciaments en aquesta línia, abans i després de la sentència. Ara, en presó preventiva, i després, quan la sentència siga condemnatòria. Perquè la cosa no acabarà ací: la propera parada és Estrasburg.

Europa no ens mira a tothora, però tampoc passa de nosaltres. I sap perfectament que s’estan vulnerant els drets de tres eurodiputats (Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín), d’ací la urgència de traure ja la sentència, no pels dos anys de presó preventiva (ja que és prorrogable), sinó perquè s’obria la vista del Parlament Europeu sobre els drets d’aquests eurodiputats electes i podia deixar en evidència la justícia espanyola. Ja ho ha fet la justícia suïssa, l’alemanya i l’escocesa amb els polítics exiliats, però el cas de Junqueras, Puigdemont i Comín afecta el cor d’Europa.

Els marcs entren en campanya

Pedro Sánchez va convocar eleccions perquè no volia pactar amb Podemos ni volia governar gràcies a l’abstenció dels partits independentistes amb representació parlamentària. Pensava que una nova contesa electoral l’acostaria a la majoria absoluta (estratègia que ja veurem si es duu a terme o no, perquè les darreres enquestes indiquen un descens del suport). I va fer un gir en el missatge, deixant de mirar a l’esquerra i atansant-se a l’electorat de Ciudadanos, amenaçant d’aplicar el 155 a Catalunya. Amb quin motiu ara? Quin delicte ha comés el Govern de la Generalitat per plantejar-se aplicar el 155? Comprar-li el marc a la dreta no sempre és una bona opció, i menys encara per a l’electorat del PSC, que es trobarà desubicat davant tanta amenaça i agressivitat en les propostes dels seus.

Mentrestant, la dreta continua pràcticament igual, però Casado i Rivera s’han invertit els papers. El líder de Ciudadanos, veient els pronòstics tan negatius que mostren les darreres enquestes, tracta de traure tota l’artilleria verbal, gestual i política per tornar a fer creure que a Catalunya es viu en un conflicte constant. Però ja no cola ni en els seus propis votants, com demostra l’última enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), que indica que aquests no aproven el discurs de la portaveu del Parlament de Catalunya quan comparava l’independentisme amb ETA.

I la CUP entra en campanya; diu que va a Madrid a bloquejar el Congrés. I així, a simple vista, sona molt bé, però caldrà veure el seu poder d’influència real per ser decisius a l’hora d’aconseguir que el bloqueig faça que siga inevitable seure a parlar de Catalunya. Al final, l’independentisme ha de definir estratègies basant-se en el seu poder real, no en jugades mestres que no arriben enlloc. Possiblement, la millor via per desencallar el conflicte no siga el bloqueig, sinó negociar. I una de les coses bàsiques a negociar seria una Llei d’Amnistia que allibere els presos polítics. L’amnistia és un dels marcs pels quals l’independentisme hauria de lluitar.

 

Article publicat a la revista d’octubre 452.