Del sentiment de l’absurd. Psicopatologia de la nàusea

“A les voreres del so

fetus

talment miratges”

Lucia Pietrelli

I

Després d’una primera lectura de ‘La nàusea’, de Jean-Paul Sartre, amb l’acurat estil que hi plasma i l’exactitud a l’hora de tractar les angoixes de l’ésser, hom podria no veure massa clar el motiu de les crítiques a l’existencialisme que el veuen com a filosofia miop. Aquest assaig novel·lat parteix de la filosofia heideggeriana com a fonament i la desenvolupa d’una manera propera i verament estètica; Sartre fa un ús del llenguatge que ratlla la prosa poètica en nombroses ocasions i no té por a acarar-se a l’habitual feixuguesa que caracteritzen els estudis filosòfics. L’ús del gènere novel·lístic ací és radical: la col·locació del recurs descriptiu com a ventall expandit de cromatismes, la referència al món que envolta el protagonista com a objectes sense forma, indeterminades, per tal de potenciar la presència d’un subjecte solitari que camina en l’alienació. En podríem dir usurpació d’aquesta violació per part d’ “allò altre”. El protagonista desenvolupa una sensació d’arraconament que avança in crescendo fins a tal punt que, amb una mestria evident, l’estructura textual s’endinsa en el contingut, es deforma, fa de paret, de mur, de canalització de l’emoció persistent que mostra Roquentin i que no cessa. El text avança en contraposició del personatge. No és aquella entitat aliena que constitueix únicament el suport físic de l’escriptura, sinó que a poc a poc la bastida de la narració s’integra en la trama, s’apega al temps i s’hi sincronitza. Semblara com si el temps fos manipulable. L’autor fa conxorxa amb les forces demoníaques per dominar-lo. Quin de tots és el veritable mesurador dels esdeveniments? Quin ha de ser el braç conductor de la novel·la quan aquesta pren autonomia i es capbussa en si mateixa? El lloc de l’escriptor ha sigut manllevat pel seu monstre. Ha pres possessió del seu cos –del seu cor- i s’hi alimenta. El temps –el text- avança a grans gambades com l’ànsia del personatge. S’escriu a si mateix al torn que és un element més dels que s’hi oposen al protagonista i li fan de parany. En l’autonomia del monstre literari l’autor s’esvaneix: és substituït pel seu animal de creació. L’elasticitat de La nàusea és florida: la torsió del discórrer del discurs, l’estil narratiu i la capacitat de copsar de manera estètica els budells de la filosofia i, perquè no, la psicologia i la psiquiatria. Sartre es mostra ací com a un mestre de psicologia capaç de donar forma a la personalitat i a l’esdeveniment com a fenòmens literaris. I això és un tret amb molt de mèrit.

L’obra recorre abastament els aspectes més rellevants al voltant de l’ésser, l’essència i l’existència que per aquells moments el seu autor tenia tan present per influència directa i, ben mirada, aquesta concepció entre la relació entre els termes abans esmentats, ens retrotrau la concepció de la realitat platònica, sobretot quan ens referim al dasein, entitat inserida en un món entès com a circumstància objectiva existent de forma independent del subjecte. Amb aquesta realitat dels objectes, la realitat sensible –ja sense les connotacions negatives que li adjudicava Plató, sinó que més aïnes Heidegger hereta el concepte del món sensible de Kant- , el subjecte interactua, és a dir, s’hi reflecteix. I d’aquesta reflexió naix la consciència del cos, de l’individu, procés en el qual s’origina, de forma ulterior, la formació del jo. El jo sartrià, per tant, és una experiència que, forçosament ha de derivar del contacte amb el món extern, com exposa abastament en el llibre “La transcendència de l’ego”, primer llibre sobre fenomenologia escrit en francès. La realitat serveix de mirall on el subjecte es pot construir, i és l’excusa per al naixement de la individualitat, de la consciència, l’ego i els conceptes que se’n deriven. L’existencialisme, per tant, té com a màxima preocupació l’existència individual humana, de la llibertat dels actes i del drama de l’ésser individual en contraposició amb els altres, immers en una immediatesa que li produeix estranyament i, sovint, sensació d’absurd. I ací es podria aprofitar per a apuntar que, tot i que ser referents i generar autoconsciència, els objectes materials i els altres no deixen d’ésser figures alienes i independents que, al capdavall, tindran una influència limitada perquè, sí, no podem negar que vivim en una col·lectivitat de la qual formem part de manera irremeiablement activa, tanmateix, com definim eixa massa anomenada humanitat? On i quan comença i acaba la societat? Quina visió de la humanitat compta com a fidedigna, la d’una Europa immersa en la globalització o la de les tribus amazòniques que reben inputs esbiaixats del ‘món d’allà fora’?

Tant ‘La Nàusea’ com ‘El mite de Sísif’, d’Albert Camus, tracten aquest sentiment de l’absurd, entès com a l’arbitrarietat del fet de l’existència. La casualitat està en la base de l’existència. La casualitat i l’atzar són els que provoquen la sensació d’absurditat: les coses, eixes i no altres, existeixen perquè sí, sense finalitat ni fi, han aparegut éssers que envolten l’individu, individus al seu torn que experimenten aquestes mateixes disseccions del món mitjançant l’absurditat. El problema, clar està, és que de totes aquestes qüestions naix una òptica pessimista. I ben mirat, si ens compassem al que la societat considera com a derrotista, podem afirmar que ho és. Tanmateix, aquest exemple servirà d’excusa per a donar una explicació més o menys lògica: llegint el dietari de l’escriptor hongarès Imre Kertész, ‘L’última posada’, es pot trobar un passatge bellíssim on precisament es tracta aquesta qüestió. Parlant amb un biòleg sobre el càncer de la seva esposa, l’escriptor s’esgarrifa sobre l’horror de saber que les cèl·lules de l’organisme actuen de forma independent, segons els designis d’un determinisme biològic que molt o totalment ens deixa enrere. La resposta de l’interpel·lat va ser contundent: el determinisme de la biologia dista molt d’ésser compatible amb el nostre concepte de la vida, la mort, l’amor i altres abstraccions. La vida microscòpica és contínua i no hi ha cap tabú al voltant de la mort i de l’existència. La mort cel·lular és un més de tot el conjunt dels processos que a l’organisme s’esdevenen, i absolutament necessari. Tot està en permanent canvi i gestació, renovació i remodelació. La  biologia molecular i cel·lular va més enllà de l’individu i de les seves temences. L’organicisme sembla proporcionar a cada procés una funció i un objectiu immersos i distribuïts en un sistema de caixes i feedbacks negatius i positius que avancen eternament en els mateixos processos de canvi i adaptació. I la mort és un procés com qualsevol altre. L’horror es produeix quan, superat i integrat eixe marc biològic microscòpic, s’afegeix el concepte d’ individu i la responsabilitat sobre la mort que ha anat adquirint a mesura que l’escorça cerebral ha anat desenvolupant-se i ha aprés a establir costums, morals i religions. És un misteri com la consciència, el pensament i la fisiologia comparteixen un mateix recipient en realitats tan dispars. La interpretació de l’organisme que desenvolupa el pensament és tan estructurat i complex que ha abandonat absolutament el funcionament orgànic del seu suport. És impossible concebre el món com un mera aglomeració de processos cel·lulars amb la complexitat del llenguatge, aparell fonador i sinapsis neuronals que hem anat adquirint amb l’evolució.

La por és inexplicable; i l’horror. El pànic a la mort és un resultat cultural que dista de la realitat orgànica. Tanmateix, la postura classificada com a ‘pessimista’, no deixa de ser una assumpció d’una de les nostres realitats, i una evidència biològica. Per això es potencia la llibertat individual, i l’existencialisme és tingut per un humanisme pel que fa al camp de la llibertat de decisió que és el del subjecte conscient i que té la capacitat de l’ús de la raó. L’únic determinisme és el biològic imparable, no hi ha cap altre que determine –fonamentalment religiós- les vides humanes per damunt del procés de la vida i de la mort. És per tant, que la conducció vital de cada individu ha de vindre donada per tot un seguit d’autodeterminacions i decisions que escapen a tota imposició externa. L’emancipació de l’home i la mort de Déu que ja anunciava Nietzsche tornen a prendre en Sartre absoluta vigència. Ací es veu, per tant, un cant a la pulsió, a la sang bategant febril de vida, aprofitament de la casual oportunitat que l’absurd brinda: deixar-se atrapar per la dolça sensació d’existir.

II

El tacte de  l’existència és el viatge iniciàtic de Roquentin pels indrets de l’absurd, és a dir, la Nàusea. De la novel·la de Sartre es poden extraure diverses disquisicions que ratllen amb l’estètica. El tacte ert de les coses, on cada partícula posseeix l’existència. Aquesta evidència angoixant que es presenta de forma abrupta, sense explicació ni pròdroms persegueix el protagonista fins l’extenuació.

Del reconeixement i integració per part del subjecte del tedi enganxifós que assetja la realitat immediata, la psiquiatria tindria coses a dir. I la poesia. I la filosofia. És a dir, sobre el fet quasi-màgic o quasi-místic d ’estar ací, davant de les coses i sentir, des de qualsevol distància, com penetra el seu batec en el cossatge a partir dels més mínims òrgans de la percepció, els delicats filaments sensitius repartits al llarg de tota la dermis. Adonar-se que allò percebut, aquella presència, és, no podria ser d’una altra manera, ‘allò altre’; tanmateix, és clava retina enllà, en el bulb raquidi, en el centre neuràlgic de la visió, la respiració i l’ofec. I s’estén, entretenint-se en un calfred de massacre, com una petita mort pels porus de la pell. Allò d’allà és tan aliè com propi. Aquell ‘defora’ té com a característica un existir pausat, sense aldarulls, còmode i estàtic. Un sempre entollat en si mateix. Un temps de temps.

De sobte, s’ha esvanit la primera capa o barrera que permet un contacte superficial amb la realitat, una percepció poc sensitiva i poc profunda que esdevé barrera de protecció en un contacte plastificat, com si ens haguérem col·locat uns guants d’asèpsia que tallen el pas a qualsevol partícula que vulga ultrapassar al regne de l’espai propi. Ni allò altre, el món, la realitat immediata o el món dels sentits i les coses- per citar alguns dels noms que rep eixe marc espaciotemporal on ens movem més o menys mecànicament-, havia sigut assumit amb tanta força com ara. La sensació de vulnerabilitat ara, per fi, excedeix, i una mena de monstre conjurador de realitats i paranoies va arrelant en l’esperit del malmès Roquentin que, a mesura que va filiant aquesta sensació que s’apodera del seu cos, va impregnant-se d’una nova forma d’integració de la sensibilitat, i la consciencieja. Eixa, potser, és la paraula. Consciència.

El contacte real amb les coses, el contacte que es fixa en allò amagat que contenen els objectes, fa consciència. La nova forma de mirar la realitat–el tren, el so, la pluja, el parc, els vianants-, tot i el fet d’ésser contemplat ara també com a entitat aïllada i ésser percebut el suau batec d’existir, esbatana les bardisses de la distància entre objecte i subjecte, el qual entra en una dimensió, diguem-ne, de continuïtat amb el medi. L’existència que rau en les coses ens recorda la nostra pròpia en un procés d’igualtat. De sobte, més que mai, els òrgans que ens han de dir on i com ens situem en l’ambient, els propioceptors, comuniquen amb força eixe exterior que ara empra el subjecte com a filtre d’instints, traumatismes i pulsions. En el procés de reconeixement de la realitat hi ha la conformació del subjecte en un acte d’autodiagnòstic del cos, dels límits, de la fisiologia. Aquest punt d’articulació, follia, psicosi o angoixa que exerceix d’introit per a l’entesa dels punts d’origen, de l’ínterim de cada cosa, feblesa i lloc, és la Nàusea. Un cop travessada la Nàusea, és indefugible. Sense deixar d’impregnar les coses, es fa visible al subjecte cada volta de forma més abissal i perllongada. Quan s’ha vist aquest ínterim, les cartes estan ja ben clares: la capacitat de rebre informació mitjançant els sentits i l’agudesa neuronal s’incrementen. Aquest estat d’hiperestèsia i desordre de la raó no pot sinó ésser producte d’un trànsit sensitiu que aprèn a esponcellar la realitat i l’exprimeix fins a la radicalitat, l’oració nua, original, bategant a l’uníson amb l’individu. Després d’amalgamar el cos i l’acció, la mirada i el tacte, la recepció sensorial i la construcció de la consciència, el protagonista anticipa la nàusea que insereix en aquest estat de trànsit, té l’esdevenir en el palmell de la mà i el fita de ple. Ho diu en diverses ocasions: la Nàusea, un cop experimentada per primera volta, mai més l’abandonaria. Com un coltell, la nuditat existencial ha arribat a allò més profund i ha trobat la mesura adequada que li dicta la percepció. L’estranyesa, sense voler equiparar-la plenament a una experiència religiosa, sí que adopta la característica d’aprehensió de la realitat i d’una mena d’integració o comunió amb cada existir. Aquesta sensació o percepció d’ ”allò sagrat” en la continuïtat a la realitat, com diria Georges Bataille, no deixa mai de costat l’angoixa que provoca una certa paranoia de persecució respecte del medi quan l’individu assoleix aquest estat d’identificació.

Recuperant aspectes exposats en l’inici, veiem que la qüestió existencial no és gens senzilla. Múltiples enfocaments per a tractar de solucionar dubtes al voltant dels aspectes últims que rauen en la base de l’ésser humà: vida i mort. El filòsof Steven Crowell definia l’existencialisme com un calaix de sastre on es poden abocar tots aquells corrents de pensament que no poden ser encabits en cap altra tendència. Malgrat aquesta asseveració no gens inapropiada, ja que molts han sigut els enfocaments per a aquesta escissió entre existència i essència, la filosofia de Kirkegaard, Dostoievski, Nietzsche i Sartre serva en si una força que és afirmació que nega el prejudici, es bressola en l’individu, és impuls i una mena de torsió de la transcendència religiosa –o d’experiència psicòtica- que, lluny de retre sacrifici i sotmetre la voluntat a la d’un Deus omnipotens, manté el sentiment d’allò sagrat a la manera del més pur concepte de Georges Bataille.

La sensació de continuïtat amb l’existència que es desenvolupa in crescendo al llarg de la novel.la, és una mena de camí místic que fusiona l’afirmació de la individualitat i la comunió amb la totalitat, com a una mena de pont establert entre el subjecte i les coses, una mena de sacrifici digne on s’estableix una relació d’aniquilació on l’individu passa a formar part de les coses irreductibles, d’un Absolut que expulsa contra els déus en una trampa d’intermitència i devastació i del qual només pot assolir una part de l’angoixa, els caus secrets del seu cos. En la reducció que l’existencialisme atorga de forma implícita al subjecte hi ha el tracte d’igual a igual amb el món referencial. Una existència present en les coses que s’ha rebut com un atribut gratuït, arbitrari, front al qual l’individu se situa davant, amb el llenguatge impotent de qui no sap fer servir les paraules adients per copsar-la plenament. Llegim aquesta cita:

“Mai havia sentit com avui la impressió de no tindre dimensions secretes, d’estar limitat al meu cos, als pensaments lleugers que ascendeixen d’ell com bombolles. Construesc els meus records amb el present. Estic desfet, abandonat en el present. En va tracte d’assolir el passat: no me’n puc fugir.”[1]

Aquest és un dels fragments d’aquesta primera novel·la filosòfica que Jean-Paul Sartre va esbossar per primera volta el 1931, quan comptava només amb vint-i-sis anys i era professor de filosofia a Le Havre. Dues reestructuracions del text inicial tingueren lloc en 1934 i 1936 i, finalment es publicà el manuscrit definitiu en 1938. Les lectures i relectures dels postulats de Heidegger al voltant de l’ésser i del temps apareixen novel.lats de forma magistral i s’erigeixen com a posts on subjectar-se enmig de la tèrbola distinció entre una aorta expandint-se pels polsos de la pell, un so i una olor que sempre han estat i que s’arrangen en actes d’usurpar l’atenció. De sobte tot estava davant. Aquest és un dels passatges capitals de la novel.la que ens fan entenedors el fonaments existencialistes, que anteposen l’existència abans que l’essència. I no és una bajanada. Una cita de Rimbaud ho mostra d’una manera gràfica: “I si un tros de fusta descobreix que és un violí?”. La fusta existeix com a violí, objecte productor d’harmonies, estri que, en un context determinat, batega i es pronuncia. L’essència de l’ésser humà són les múltiples funcions cel·lulars que formen la pell, la sang, els ulls i la boca, els ossos i la medul·la. Però sobre els plecs d’eixa disposició anatòmica hi ha quelcom que camina i que pensa. Hi ha quelcom que parla, i en el seu llenguatge decideix l’enrònia, el camí, el tacte.

No és gens complicat fer nostra la sensació que Roquentin tracta d’esclarir en les seves notes de diari. Una successió de cercles concèntrics semblen aferrar-se al subjecte i allunyar-lo d’aquella percepció planera de la realitat socialment aprovada que, al remat, no deixa de ser una convenció estadística per no enfollir. L’experiència que oscil.la entre la fisiologia i la raó que a poc a poc pren possessió del cos d’Antoine Roquentin un dia qualsevol en la ciutat imaginària de Bouville no és una raresa. Som éssers individuals –Bataille en diria discontinus- que ballen en el joc de l’atzar per establir relacions més o menys lògiques. El gregarisme és sinònim de protecció; tanmateix, sentim sovint la incapacitat de forjar relacions socials, més aïnes l’extranyesa i l’absurd que d’elles s’extrau. La societat permet una superficialitat d’anàlisi falsa. Del cúmul de relacions interpersonals es pensa que constitueix una massa compacta com a aixopluc on cada subjecte talona sobre allò pluralment acceptat. Com diu Roquentin al principi de la novel.la, es concedeix massa importància a pensar tots les mateixes coses.

 Per tant, hi ha poca profunditat, poca realitat en eixe gronxar-se sobre les coses. La Nàusea naix quan s’ha eliminat la barrera d’aquesta superficialitat, el prejudici, la moral, i l’existència llisca suaument per l’ésser com les primeres capes d’un glaçó fonent-se. L’individu, en un procés d’in sight, s’adona que les coses estan ací, fora, i existeixen. Hi ha un existir dintre de cada figura aliena i de cada ona, cada llum i cada insecte. L’arbre individualitzat pareix distingir-se de la resta en contemplar-lo, en el procés d’anomenar-lo, i angoixa el fet de no poder acostar-nos a eixe suau existir que caracteritza el món de fora. Les tonalitats de la mar, el cant dels ocells, la caiguda de les fulles i el somieig de la música són capturats per conceptes impotents que a penes acaben de copsar-los. Hi ha en cada ésser un jo que s’afaiçona amb la detecció de cossos que existeixen sense més, perquè sí. El ésser estan ací, allà; és impossible deduir-los, però hi són. Semblen aparéixer-se al subjecte de forma abrupta, sense cap patró, sense cap control, sense finalitat, com titelles, dipositats permanentment en un temps present que en girar cada cantó i en creuar cada parc es renova. Estan per una voluntat absurda, per un absurd casual. Hi ha un tot que batega, no hi ha lloc per al no-res. De sobte, el protagonista s’adona que tot pot succeir i res mai no ha succeït, tot ja està escrit i això que existeix des de sempre, en clau de repetició, està condemnat a tornar a ésser amb el mateix contingut i distinta forma. Tot és vell i nou a la vegada. El passat cau a l’altre costat d’un present que l’esborra.

III

Ens atrevim amb el temps de ‘La Nàusea’. Malgrat ésser un temps estàtic per la utilització dels presents en oracions sovint curtes i descarnades quan es vol tractar la radicalitat de l’angoixa, és impossible deixar de banda la sensació de persecució del text que s’acobla a les sensacions d’arraconament que experimenta Roquentin. La narració va més enllà de la primera persona: és el protagonista, avança, es desplaça i es contrau quan ho fa la veu narrativa. En aquesta intersecció entre el personatge i l’escriptor, entre la narració i l’experiència, tenim l’evolució del temps i de la seva influència en la novel·la. L’autor d’aquest diari peculiar defineix el temps com a successió d’instants que a mesura que tenen lloc es van esborrant les seves petjades. Recorda viatges, moments i anècdotes amb la certesa que tot allò no ha ocorregut; almenys, no a la persona que parla en el moment present. I efectivament, qui no té la mateixa sensació que els records s’escapen entre uns dits que, fent pinça per retenir-los, són ja impotents? “El sentiment de l’aventura –els diu Roquentin quan rememora viatges i anècdotes que disten molt del que és la seva actual forma de vida- seria, simplement, el de la irreversibilitat del temps”. Hi ha la certesa del temps físic, el dels cicles, el pas dels dies, la successió nit-dia, mesos-anys, que ens recorden la renovació temporal perceptible només pels canvis en la pell, en els cabells, en els llavis, en la libido, en el creixement dels fills o en la mort progressiva dels coneguts. És el temps de la progressió, el temps imparable i imbatible, irreductible, que ens va deixant enrere a mesura que la nostra capacitat de resposta minva. Eixe temps foraster que ve amb cilicis de memòria conté un altre generat de l’experiència dintre d’eixa successió: el temps dels records, del grum i la morca. Hi ha qui diu que els records no són nostres, que són inventats o fingits. És una veritat a mitges que pren possessió tant d’un present ja oblidat que es perd en el passat i s’evapora en la recuperació fidedigna d’aquell moment amb pèls i senyals, i la decoració de qualsevol detall que ha quedat gravat en la memòria, la filigrana del minut, el cromatisme d’un gest, d’una revelació. Del record seleccionem allò que ha quedat plasmat amb ferro candent en la memòria, i es tracta, ni més ni menys, d’una transacció satisfactòria dels sentits. Tanmateix, allò que, encara incandescent, es tracta de pouar dels alcavons de la memòria, no és una reiteració de l’experiència? És un repetir-se, un desig de repetir-se que esdevé de nou un present, o un passat perdut i deformat. L’exercici de recuperació torna a encendre la memòria. Tanmateix, no es pot fugir del present. Impossible sortir-se’n sense caure en les seves trampes: ni passat ni futur són temps reals, sinó percepcions esbiaixades que desencadena la consecució cíclica del temps. Ens adonem del passat quan n’acumulem molt a l’esquena. Ha hagut un temps present que en mirar enrere ja és passat. Però eixa mirada enrere es projecta ara sobre el present i es torna a viure. El passat i el futur cauen en un present retornat que se’ls empassa. Eternament retorna i eternament passa i es recupera en les vores d’eixe instant impossible de trepitjar de forma completa i estable. El present entés de forma estricta no acaba mai d’ocórrer alhora que ja està ocorrent, està passant, i l’angoixa de relliscar que provoca acompanya la de la Nàusea de Roquentin. La sensació que tot està a punt d’ocórrer i tot està passant es diposita en la totalitat dels nervis del protagonista i el fan córrer, aturar-se, deixar-se endur, manipular-se per un temps-moviment ferotge i una imatge-moviment eterna. “El temps s’ha desencaixat de les seves frontisses”, dirà Shakespeare en veu de Hamlet. I és així, el present rebota constantment contra una capsa de vidre de la qual no s’escapa: es pot tractar de veure més enllà, però hi ha una frontera finíssima, imperceptible, que ens allunya de l’intent de conjugar altres temps i altres èpoques.

L’angoixa apareix fermament lligada amb la repetició del present fins a tal punt que es pot vaticinar el que està a punt d’ocórrer. En aquest punt recuperem una fita del llibre en la qual el protagonista de la novel·la observa una àvia caminant pel carrer:

“Veig l’esdevenir. Està ací, posat en el carrer, poc més pàl·lid que el present. Quina necessitat té de realitzar-se? Què pot guanyar? […] Camina, estava allà, ara està ací…No sé per on camine: veig els seus gestos o els preveig? Ja no distingisc present de futur i, tanmateix, açò dura, es realitza a poc a poc; la vella avança pel carrer desert; desplaça les seves grans sabates d’home. Així és el temps, el temps nu; ve lentament a l’existència, es fa esperar i quan arriba u sent fàstic perquè s’adona que feia molt que hi era.

Aquesta és l’angoixa a què sotmet el temps-moviment: és un present que es percaça, que s’està a punt d’atrapar perquè no cessa de repetir-se i se sap que precisament eixa mateixa circumstància tornarà a ocórrer, en instants diversos, en persones diverses i àmbits dispars, però allà està succeint, i no cessa de succeir, i demà, i despús-demà amb tota seguretat s’executarà de nou eixe ball que obliga tothom a adequar-se a un ritme, a unes accions i a unes necessitats: menjar, beure, caminar, pensar, parlar, observar, els negocis obrint a les set del matí per posar els primers cafés als primers desficiosos atacats per l’insomni o l’activitat laboral, eixe mateix canvi de tonalitat del cel que anuncia l’inici, acabament o escassa separació entre un cicle i altre i altre… I que més tard tornarà a repetir-se, sempre en constant execució.

Roquentin corre espaventat, s’allunya de la finestra. Malgrat haver apartat la vista d’eixa lenta pel·lícula inacabable, l’ansietat va formant denses gleves en el seu esperit. La sobtada immanència provoca la Nàusea: el límit és el cos, nu, sense amagatalls, sobre el qual eixe temps assassí va fent forat; som éssers tancats en eixe present que, lluny de deixar escletxes, ha escapat del passat en un temps alhora fora del passat, des d’on es preveu un futur al qual prova d’arrapar-se en constant succeir. Malgrat els seus esforços, la sensació és massa forta i obliga, i en altres ocasions la neurosi tornarà a assetjar-lo. Cada instant sembla a punt d’aparéixer i aniquilar-se alhora; tot, de nou, està a punt d’ocórrer, es pressent; o està ocorrent, començant o acabant, de nou, altra vegada, per a sempre, infinitament. La mort del propietari d’un comerç, la música gravada amb una veu que sona en la inexistència de l’aparell orgànic que l’ha engegada, la trobada amb algú, la malaltia, el cos descomponent-se, la malaltia en el ventre que vaticina la fi. Les presències sobtadament i furtiva habiten la realitat al seu pas al temps que es dissolen; i Antoine Roquentin empal·lideix, s’empetiteix i el seu jo es transforma, es deforma, s’extingeix. Vol ser, només ser en aquesta circumstància de successió, de no-possessió on tot és alhora que es volatilitza, desapareix de la vista i es dilueix. Roquentin, l’escriptor, es des-realitza, es des-personalitza. Ara, ha entrat finalment, amb el pànic, en el ventre nu de la psicosi.

IV

La realitat on es palpa l’existència, la real, a partir de la qual l’individu s’adona que és, té un doble folre. La immersió en els milers de metres de profunditat de l’individu pot capgirar el centre de les coses. El moviment precipitat a què condueix la fugida de la consecució del temps desemboca en un arrancament. Anant més enllà del punt on acaba –si és que se’n pot dir final, d’aquest final- la narració i fent literatura ficció, i si Roquentin no haguera agafat el tren a París i s’haguera quedat a Bouville, sense trencar amb la Nàusea que allà esperava en cada cantó? No haguera tingut més remei que al·lucinar. La tensió a què sotmet la seva angoixa no té escapatòria i, al capdavall, ni cap ni peus el tancament de l’individu sobreexcitat pel món sensible. Els sentits travessen el llindar de la percepció i es tornen en contra. Les coses es tornen una amenaça que se sent a l’abast de la mà però que no s’arriba mai a apamar. L’anada permanent sense arribada, el sotrac del cor que és caçador per natura acaba en una devastació. Quan l’individu es veu impotent front al monstre de fora, troba escapatòria en el canvi de perspectiva: si no es pot fer amb els objectes, és perquè el persegueixen. La idea de la persecució és un límit, una barrera, però defensa, en certa manera, encara que en la seva autodefensa exacerbada, l’inconscient pressent qualsevol senyal extern com una agressió. I comença a al·lucinar.

La desconnexió paranoica que s’esdevé enmig del temps persecutori empenta el timó de la percepció de la realitat. L’apreciació sensitiva de l’existència es magnifica de tal manera que resulta insuportable. Esdevé una pèrdua del contacte amb la lògica mantenidora de l’equilibri racional, emocional i orgànic, es bloqueja el pensament i una obsessió flagrant martelleja l’ésser. Els esdeveniments comencen a ésser tan punyents per a la sensibilitat que Roquentin sent que comença a distanciar-se i roman en un somieig que toca la realitat de gaidó. Sent que li parlen, sense que es refereixen a ell, se sent respirar com si hi haguera un animal que l’habita. La percepció desproporcionada: res més allunyat de la comprensió del jo que el fenomen psicòtic. El jo s’ha convertit en un element tàctil, sensible, es pot palpar amb el polpís dels dits; tremola. Tanmateix, com dir que és propi? Com caçar-lo, posseir-lo? Roquentin s’ha despersonalitzat, s’ha separat del món, sensació que avança de forma intermitent i s’encadena a l’experiència de desrrealització, on és el propi cos allò estable i real, però, en canvi, és el món immediat allò que sembla estar borrós, difuminat, alié. L’exacerbada percepció s’ha convertit en paràlisi. Tot s’acobla al cor com un enorme batec que retruny amb la potència de mil processos de combustió. L’experiència de separació el fa endinsar-se en una realitat de la qual hi ha parcel·les que han deixat de tindre interés. No escolta més que el batec de la consciència, al temps que se n’oblida i és només la presència de les coses en el món allò que és capaç de captar l’ésser ja tolit. La mirada es el infinito, deia Leopoldo M. Panero, un dels poetes maleïts de la nostra època. I tant és així com que infinites són les combinacions d’imatges de què és capaç un cervell.

El cervell sobreexcitat entra en el regne de l’expressió orgànica: a banda d’una construcció delirant ben estructurada i raonada, és capaç d’alterar el percepció fins al punt de generar veus, sons, olors i imatges que els altres no són capaços de veure. No diré que no són ‘reals’ perquè ho són en quant que són producte d’un procés físic d’interconnexió neuronal; tanmateix, l’efecte deleteri ací ja no és el component sensitiu de l’al·lucinació sinó la repercussió sobre l’individu. I si Roquentin veiera l’ànima de les coses fins al dolor, fins a l’extenuació? I si haguera eixit de si de tal forma que es percebés com un altre figurant, com un altre que habita el seu cos i executa les seves funcions? Tot sembla haver-se fendit: el cos, la gàbia, el cel, els altres caminants del carrer. Tenim la perspectiva patològica de l’experiència mística: la Nàusea com a disjunció perpetrada pel brot psicòtic, la psicosi entesa com a alteració en el discurs, en la connexió amb la realitat, amb la transmissió dels missatges; no hi ha molta distància entre la Nàusea vista com a eina per al trànsit místic de continuïtat amb el real. Entre el fenomen de separació de l’individu que ha desenvolupat un alt nivell de l’enteniment de la matèria i del món sensible, i entre la sensació de ser ínfim en un món que arrapa i mossega, s’estableix allò sagrat, l’intangible, el separat. Tots els ulls s’hi fixen ara que el nostre protagonista ha desenvolupat la capacitat d’eixir-se’n del cos. Tot allò que pobla la realitat té sentit i viu. La variabilitat de veus i éssers naixents i morents cada segon és radical. La Nàusea pressuposa un compromís amb l’horrible de la visió il·limitada. I el sagrat és horrible perquè suposa un sacrifici d’aquell que se separa de la resta de la tribu per a tocar el que tots no entenen. S’escindeix de tot per a formar part de tot. I tot ho copsa el sentit ultralimitat. Tanmateix, no és tracta només d’un viatge arqueològic cap a l’interior d’allò que envolta, sinó que la Nàusea és més forta, sobretot, pel que fa a la matèria  temporal: donar-se compte de forma abrupta i descarnada de l’etern present, i sentir en la còrpora la brevetat dins de la igualtat de cadascun dels processos que ens han precedit i ens sobreviuran. Assumir de forma orgànica l’eterna repetició no és gens senzill i requereix de la resistència de l’individu.

Malgrat el viatge en què va internant l’aprehensió de l’existència mitjançant la Nàusea, el nostre protagonista segueix un altre camí –de moment- i s’allunya de la possessió paranoica. Superat el màxim tràngol de l’angoixa a què és sotmés per última vegada en la novel·la, s’asseu a tractar d’ajudar el cor a recuperar el ritme. De sobte, s’oblida de si sense fer-se mal, deixa d’escoltar el dolor del seu cos; oblida el sofriment. Tot s’atura i la persecució també. Escolta la seva cançó preferida, la que vesteix amb la pell dels records escindits. És a punt d’emprendre l’últim viatge. Escolta el jazz del disc on la música deixa anar una harmonia fragmentària, un temps alié al temps que apareix i desapareix, que s’eleva per a caure de nou en el vertigen del compàs d’espera. Pensa en la música i li fastigueja que alguna cosa no tinga opció de ser; és irritant la presència del no-res però s’obliga a abandonar la tensió en l’harmonia de vent que esfilagarsa la tonada que s’enquista amablement el sensori. Tot hi té cabuda. Tot s’omple ací, en el cossatge; en el món, fora, en el vent que passa sense fer soroll sobre les coses. Tot es necessita ple a vessar de cossos brogint existència. Ple de si, sabent-se temps i ésser discorrent per les artèries, en la pausa de l’angoixa, la passivitat rastreja el nou estat d’identificació i, havent travessat la barrera que el separa de tot, assaboreix el sacrilegi de la continuïtat.

[1] Jean-Paul Sartre, La Náusea. Alianza Editorial, 2016 (T. de l’A).