Ser llaurador en un poble de la Ribera amb dos rius: Algemesí del Magre o del Xúquer?

Primer que res cal presentar-se: soc Salva Carrasco, un llaurador i veí d’Algemesí, amb tot el que això representa, tant pel fet d’estar parit ací com per viure i conviure en aquest poble, així com també per treballar els nostres camps i les seues terres, dos motius que em duen a conéixer i estimar el nostre terme.

Duc una vida observant i denotant les diferents composicions de la terra a cada partida del poble, així com també la geografia que caracteritza unes partides respecte d’altres, tant pel clima, pels conreus, com pels barrancs, les escorrenties, les séquies, els camins, etc. Les diferències de cada partida del terme acaben donant, òbviament, uns diferents desenvolupaments dels nostres cultius i les seues collites.

Nàixer ací és un fet casual, però comporta un ser i, sobretot, un estar arrelat a una terra. Aquesta paraula, arrelat, crec que ens defineix tant als llauradors com als veïns i les veïnes d’Algemesí.

Com molts veïns sabem per l’experiència dels anys, quan arriba la tardor esperem la pluja que done remei a la sequera de l’estiu mediterrani, però el cuquet de la intranquil·litat sempre el tenim dins nostre, perquè com bé diu la cançó de Raimon, «Al meu país, la pluja no sap ploure».

Recordem la sequera i les ponentades de la tardor de l’any 2023, quan ens desvetlàvem des de Tots Sants i tota la resta de l’hivern regant de nit i dia, sense la treva que ens donaria una pluja, però un any després, en 2024, tot ha canviat. Així ha estat el cicle de pluges, sequeres i riuades, però sempre mirant especialment al Xúquer, com en la Pantanada de 1982, que sense pluja ací sofrírem una catastròfica devastació al poble que ens deixà al terme especialment unes terres argiloses.

Al Magre, almenys jo, el coneixia com un riu sec, que en alguna ocasió ens alertava, però mai l’havia vist eixir-se’n perillosament. Nomes recorde les fotografies que tenim a la casa dels pares, fetes en blanc i negre del carrer Pelai, davant la carnisseria de Joan Fermín, i també les històries que em contava mon pare de la riuada de 1957: «Fill, el riu Magre trenca pel molí Nou, i trenca la mota per dalt del poble…». Tard va ser recordar-ho; sempre serà molt diferent escoltar-ho que no passar-ho.

Però, tornant al tema del principi, jo també em preguntava el motiu de la diferència de les terres argiloses de les Jovades o les Marjaletes o les arenollimoses de Berca, l’Orí o la Foia, per exemple. Alguna vegada he llegit que el Xúquer havia desembocat al llarg de la història per tres llocs diferents: una formant l’Albufera junt al Túria per dalt; curiosament, també tingué desembocadura entre Favara i Llaurí, o com fins ara per Cullera, que és la que tots coneixem, però del riu Magre poca bibliografia coneixia.

El que ara vos escric ha estat marcat per un fet que ha capgirat la vida dels veïns i veïnes d’Algemesí; jo tampoc soc el mateix des del passat 29 d’octubre. Molts ens alçàrem eixe dia de matí amb els problemes quotidians, per l’edat potser. Pensàvem que la vida estava mitjanament encarrilada i que poc podíem fer ja per fer-li una volta radical per millorar-la; teníem això i la gaudíem dins de les nostres possibilitats, però no: la nit del 29 d’octubre, un riu de pena estigué dies ofegant-nos, massa dies tristos i llevant fang de cases i carrers, però amb l’esperança que la faena que es feia i férem un munt de veïns, voluntaris, militars, bombers, policies i un llarg etcètera, entre tots, llarg o prompte, tornaria el poble a la normalitat passada.

La setmana següent vaig deixar per unes hores de ser veí i va tornar el llaurador que soc. Només vaig poder anar al terme, a peu com era habitual per a la major part de nosaltres. Una fortíssima sensació d’impotència em colpejà novament a mesura que m’endinsava en la partida de Berca: els camps eren canyars a vora riu, tones de terra formaven dunes, xops de diàmetres considerables estaven dins dels camps. Al poble i als polígons industrials tots sabíem què fer i érem molts treballant; tots a una netejàvem, però al camp no hi havia ningú. Per algunes carreteres únicament es veien les meues xafades i les dels senglars, la soledat m’envaïa i el no saber com començar a mamprendre la faena per a tornar a fer productius uns camps, ara amb canyes i fang suficients per a soterrar els marges, els regs localitzats, les séquies, els fruiters, els cítrics, els camins, les casetes, les bardisses metàl·liques i un llarg etcètera de tasques que, a la meua edat i veient que darrere no ve ningú, em desmotivava, em deprimia, i tornaren novament les riuades de llàgrimes de la impotència, ara sumades amb desesperació.

El que fins ara vos he contat ja és passat, no calen ja més llàgrimes ni penes, nomes coratge fins on es puga. Aquest canvi ha estat motivat pel fet de reflexionar, ja que després de les desoladores imatges dels camps vistos a la llum del dia s’esdevingué la relativa tranquil·litat de la foscor i la meditació de la nit. Tots els pensaments de tristor encaixaren formant una realitat, la realitat d’arrelar-se per a sortir de la terra i el fang, anar amunt treballant per un futur, sense pensar en qui vinga darrere. Cal fer el millor que sapiem fer, perquè siga qui siga, per mal que estem ara nosaltres, les futures generacions rebran els fruits del nostre esforç, tal com nosaltres els em gaudit dels nostres avantpassats.

Som habitants de la ribera d’un riu, arrelats a les nostres terres i la seua fertilitat. Fertilitat esdevinguda i totalment lligada a les avingudes dels nostres rius, però crec que encara que anomenen el Xúquer com el riu de la Ribera, per a nosaltres, els algemesinencs, les millors terres que tenim les devem al riu Magre.

També cal recordar que de tot s’aprén, fins i tot de les desgràcies. Un fum de preguntes ressorgien en la calma de la nit… Quants algemesinencs han patit les mateixes penúries? De quins mitjans disposaven? Per què el poble s’ha fet més gran, en lloc de mudar-se? Per què va créixer Algemesí i s’independitzà, estant tan prop d’Alzira, i no Cotes o Pardines que acabaren desapareixent? Els motius poden ser diversos.

Les terres de les nostres hortes i, per tant, les partides amb la terra més fèrtil, són sempre les terres d’al·luvió, terres deixades pel riu Magre, especialment partides com Fentina, la Foia, l’Orí, Xara, Gegena, l’Albotaina, Beuna, Berca, Goleja… Quasi totes són partides que envolten Algemesí, les nostres partides més antigues. Són totes elles riberenques i sobretot deixades pel riu Magre. Ara quan vegem la seua terra, estarem veien les arenes i llims fèrtils que ens han deixat per a treballar, per a traure els fruits del queviure per poder arrelar-nos on som.

Perquè aquest riu nostre, el Magre principalment, que ens devastà la nit del 29 d’octubre, sempre ens ha deixat més que no ens ha llevat, en totes les històriques avingudes que han succeït. Ens deixà la riquesa de les terres fèrtils per a conrear els fruits que ens han alimentat i sustentat. Òbviament, cal previndre la devastació del riu, salvar les vides i els béns, però també tindre present que els algemesinencs i les algemesinenques han estat arrelats i estem arrelats ací, i alçant-nos repetidament com a poble de muixerangues, arrelats a la terra fèrtil del riu Magre.

Salvador Carrasco Ferrís, veí i llaurador d’Algemesí.

 

Revista núm. 511, pàgs. 26-29. Març 2025.