La revista degana en valencià

Ser mestres, ensenyar la dignitat

“Aquesta és la meua escola: l’escola de la llibertat i la responsabilitat cívica, l’escola de l’alegria”

Sóc mestre d’escola. No sé definir-me professionalment d’altra manera, tot i que exercisc la meua labor com a professor de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant formant futurs i fures mestres d’infantil, primària i secundària.

Sóc mestre, ho dic amb orgull perquè sempre he sentit el meu ofici com un exercici de dignitat personal i col·lectiva, com un treball incessant per instruir, ensenyar, educar i dignificar la vida d’infants i jóvens.

Totes les bones escoles i els bons mestres que he conegut els recorde i reconec fent una tasca feliçment tossuda a favor de la dignitat, malgrat lleis, polítics, buròcrates, espais escolars infames… malgrat tot.

Quan un mestre combat prejuís instal·lats còmodament en la “mente de los bien pensantes” treballa a favor de la dignitat; quan des de l’escola es reivindica la laïcitat davant l’obscurantisme es promou la dignitat; quan es defensa la democràcia en les aules i als centres, es defensa la dignitat; quan la veritat científica s’imposa a la manipulació políticament interessada es fa una opció indiscutiblement racional i digna; quan l’escola es mostra inequívocament a favor de la llengua minoritzada i de la interculturalitat es fa un gest de dignitat; quan els mestres i professors practiquen el diàleg i la complicitat educativa amb les famílies des del directivisme democràtic i la disciplina ens mostren el camí responsable de la dignitat; quan l’escola lluita i denuncia les desigualtat socials i defensa el dret a la diferència, l’educació ens fa més dignes a tots i totes; quan la mestra o el mestre somriu als infants projecten la més sana dignitat, l’afectiva; quan alumnes i professores es diverteixen aprenent ens donen una lliçó sobre com es construïx un ensenyament digne; quan als xiquets i xiquetes se’ls ensenya a conéixer i estimar el país i el paisatge i el paisanatge se’ls mostra l’horitzó de la ciutadania digna…

Aquesta és la meua escola: l’escola de la llibertat i la responsabilitat cívica, l’escola de l’alegria. No crec en cap altra. I si n’hi ha d’altres, d’escoles, no tenen dret a embrutar el nostre sonor i lluminós nom. Canvient-los-el, diguem-los “tristes factories d’éssers insolidaris”. Quina pena.

Jo, però, seguiré treballant colze a colze amb milers de mestres, professores, professors i futurs ensenyants per les escoles dignes. Cap altra cosa justifica tan gratament el nostre bell ofici com el treball diari a favor de la dignitat individual i col·lectiva.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top