Tens 0 productes a la teua cistella
21/12/2020
Sergi Durbà es troba en un moment de gran productivitat literària. Amb motiu del 9 d’Octubre passat, la Presidència de la Generalitat Valenciana va editar l’opuscle Les nostres festes, amb text del nostre autor, que en fa una escollida selecció de punta a punta del País, des del Sexenni de Morella a la Festa d’Elx, passant per Sant Vicent Ferrer i la representació dels seus miracles pels carrers de València, a més de la Muixeranga d’Algemesí o les fires de Xàtiva i Cocentaina. Però també acaba de guanyar el premi Benvingut Oliver de Narrativa amb la seua novel·la Amanda, encara inèdita, que serà la segona després de Camins al sud, apareguda en l’editorial Germania l’any 2012. I ara ha presentat al trinquet de Pelayo, en l’escenari que més bé li correspon, el llibre Colp a colp. Glosses sobre pilota valenciana.
L’inici del seu camí com a escriptor fou l’obertura d’un blog que manté des de fa més d’una dècada, la qual cosa és ben indicativa de la seua tenacitat, de la seua passió per l’escriptura i la seua necessitat d’expressar-se i comunicar. En realitat es tracta d’un dietari en què reflecteix les seues inquietuds enfront de la vida que l’envolta. L’estructura fragmentària d’aquest format li ofereix l’oportunitat d’escriure amb llibertat, sense limitacions de forma o d’assumptes a abordar, però respectant una certa periodicitat que el mantinga viu. Pel que fa al contingut, el sintetitza un títol temàtic, “Costumari Durbà”. L’inicià amb un propòsit que no ha modificat: reflexionar sobre “el poble en la seua màxima expressió”, des d’aquell que conserva conscientment costums i tradicions fins a aquell altre que, en canvi, es deixa arrossegar per l’adotzenament insuls que tot ho aplana.
Fruit de l’elaboració d’aquest blog, tot i que oportunament polit i compilat, fou el seu Costumari de records, publicat per Edicions 3i4 l’any 2015. I ara també ho és el llibre Colp a colp. Així doncs, Sergi Durbà no s’amaga de bastir un “costumari”, encara que sembla un terme desfasat en temps postmoderns. Efectivament els sainets de costums dels autors valencians són propis de la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX, la mateixa època en què Francesc Martínez Martínez i Joaquim Martí Gadea a la Marina, Joaquim Amo al vell Monòver o Josep Pascual Tirado a Castelló, confegien les seues estampes rurals en què retrataven una realitat que tenien al davant. Però en la segona meitat de la centúria passada l’agricultura perdé progressivament el paper fonamental que havia tingut en l’economia i d’altra banda s’anà introduint la mecanització, que bandejà les pràctiques ancestrals. Un llaurador ho explicava ben gràficament a Vicent Franch: “Veges tu, quina gràcia! Abans, quan llauràvem amb animal, anàvem al darrere i el manàvem. I ara la màquina ens mana a nosaltres. Ara som l’animal! Sí, home sí, l’animal”. El text formava part d’un recull que presentà a uns premis literaris d’Alberic l’any 1978. I el mateix any, l’escriptor i periodista Bernat Capó publicava les seues Estampes pobletanes, on detalla les labors de batre, l’escaldada o la verema, en què explica com els burros i els muls coneixien el camí que feien d’esme cap al trull amb els cabassos reblits de xanglots sense l’acompanyament de l’amo. I conclou: “Avui ja no podria fer-se aquest tràfec; a penes queda espai al carrer per als vianants i molt menys per als semovents”. Com hem vist, el primer autor copsa el mateix moment del canvi radical i l’altre evoca un passat perdut irremissiblement. Un any després naixia Sergi Durbà, que visqué una infantesa en què s’assentaren acceleradament les bases homogeneïtzadores d’una societat acríticament despreocupada i consumista. Aquest procés comportava que la cultura popular, transmesa oralment de generació en generació, desapareguera al mateix temps que les antigues formes de vida rural i d’interrelació personal al si de la família, el treball i els llocs d’esbargiment. El concepte de privacitat eliminava encendrades, esquellades i cudolets; el soroll omnipresent apagava la veu de pregoners i venedors; la propietat vertical i el treball de la dona fora de casa impossibilitava actes de religiositat popular com la salpassa; els parcs infantils, els poliesportius i el trànsit rodat desplaçaven els antics jocs de carrer; la televisió ofegava paraules i converses; les multinacionals discogràfiques imposaven implacablement gustos i modes musicals de tal manera que revifar cants i balls folklòrics resultava missió quasi impossible i més fora del context social on adquiriren el sentit primigeni. Així mateix els refranys, les endevinalles i els embarbussaments, sorgits al si d’una societat camperola, eren reemplaçats per eslògans publicitaris o els grafitis urbans. Com recuperar-los com alternativa a l’asèpsia de la llengua estàndard o l’empobriment progressiu del registre col·loquial? L’antiga oralitat, capaç de crear una cançó per a cada esdeveniment o personatge local, de rememorar a la vora del foc les antigues rondalles meravelloses, quedà substituïda per la fotocopiadora, els còmics i les pel·lícules de guerres galàctiques. Definitivament el món que havíem viscut es metamorfosà amb gran celeritat. Després aparegueren els ordinadors personals i les aplicacions de mòbil i el cercle de l’individualisme programat s’estrenyé encara més.
En aquest panorama quina és la funció d’un costumista? L’opció de Sergi Durbà ha estat fugir del romanticisme nostàlgic i de la voluntat arqueològica per tal de fixar-se en aspectes singulars que han sobreviscut al naufragi i que són susceptibles de conferir vitalitat a una cultura esvaïda i a l’idioma que li serveix de vehicle per tal d’avançar cap a un futur possible i digne. I per tal d’expandir el missatge, el nostre insòlit costumista utilitza els mitjans més moderns a l’abast: la premsa digital, els blogs d’internet o els programes radiofònics, un recorregut que ha efectuat Colp a colp fins arribar al preciós llibre de lletra impresa que amb tanta cura i elegància han enllestit Edicions 96 i la Càtedra de Pilota Valenciana de la Universitat de València.
En l’entrada inicial del seu blog, Durbà assenyala que “la falsetat i la hipocresia són els autèntics danys d’aquesta terra”. Potser per això, cercant de trobar l’autenticitat i la veritat, l’honestedat i la noblesa, ha centrat bona part de la seua atenció en els valors del joc de pilota, un dels aspectes de la cultura popular valenciana que ha efectuat amb èxit el pas entre la tradició i una modernitat arrelada i compromesa que li permet afrontar amb confiança les actuals incerteses.
D’altra banda una de les característiques que contribueixen a la consideració del joc de pilota com a genuïnament valencià és que s’ha mantingut fermament lligat a la llengua pròpìa. D’un costat perquè té un lèxic específic difícilment traduïble i de l’altre perquè és l’idioma dels seus aficionats. Tot plegat genera un atractiu afegit per a un filòleg com Sergi Durbà. Així, ha participat en diferents iniciatives divulgatives del nostre esport per antonomàsia, com les seues col·laboracions en el periòdic digital Pilotaviu, l’edició de la historieta gràfica El Genovés, l’heroi esportiu dels valencians i la secció “Un mur de paraules” en el programa també denominat Colp a colp de Ràdio Godella, unes intervencions curtes de tan sols dos minuts, on presentava als oients la riquesa lexicosemàntica i fraseològica que atresora el joc de pilota, i que foren la gènesi del llibre que ens ocupa.
El qualifica de “glossari” i efectivament ho és perquè conté una llista de 200 entrades amb paraules i locucions pròpies del nostre joc que hi figuren aclarides i comentades, de vegades centrant-se en els aspectes lingüístics, però sovint equilibrant-los amb els de caràcter sociològic observables en el microcosmos del trinquet.
Sergi Durbà l’escriu en primera persona, la qual cosa li permet reportar la sorpresa plaent que li ha causat una determinada frase caçada al vol o opinar sobre diversos temes, sense intenció de sentar càtedra, sinó introduint l’assumpte i convidant a la discussió perquè, a la pilota, no li escau l’arrogància. I ho fa amb un estil àgil i entenedor, amb la difícil senzillesa que adquireixen els que dominen l’ofici d’escriure. Per això s’adreça a un destinatari ampli, tant als aficionats veterans com a aquells que s’hi acosten per tal de conéixer-ne les beceroles. L’ajuden les fotografies de David Sarasol, Ulisses Ortiz, Lluís Llapissera i d’ell mateix, que il·lustren magníficament els successius termes com si es tractara d’una mena d’enciclopèdia bella i amena. Les instantànies comencen amb una d’Ulisses Ortiz, en la mateixa portada, en què una xiqueta es fa l’ama del trinquet un dia d’escala plena i colorida. Tota una declaració de principis. Però n’hi ha moltes altres dignes de comentari com la de David Sarasol, en què la seua pupil·la, en un segon afortunat, captà Fredi, el Genovés i Rovellet, endiumenjats a la llotgeta de baix, amb el caixonet de les pilotes sobre la barana, raonant amb Genovés II, de faixa blava, entre quinze i quinze. Quatre grans figures de tres generacions diferents que simbolitzen el fil conductor del nostre esport a través del temps i la seua voluntat de perdurar.
En les diferents entrades el lector trobarà les parts del trinquet (dau, tamborí, bolinxó, blau…), i s’assabentarà que hi ha també uns trinquets amb frares, que no canten precisament l’oremus. I llegirà opinions sobre la petja que el secular joc de pilota ha deixat en la toponímia urbana o sobre els trets característics dels jugadors, amb posti.les sobre l’evolució del joc des de la sagaç habilitat d’antany al predomini de la potència actual. Coneixerà la diferent denominació que reben els pilotaris segons la posició que ocupen, els colps que executen, les lesions a què s’exposen, les modalitats que practiquen i el seu còmput, els antropònims amb què s’anuncien, la seua indumentària o els materials que empren: pilotes, guants, didals… Sense oblidar la resta de personatges que participen en el transcurs d’una partida començant pel públic en general i la càtedra en particular, i seguint amb el marxador, l’home bo, els padrins, els postors i les seues travesses, sempre tenint en compte les sàvies, humils i previsores paraules de l’enyorat senyor Bausset: “en pilota, el que més sap no sap res”. A més, comprovarà la gran vivacitat del registre col·loquial que s’hi fa servir, la seua rica fraseologia salpebrada de metàfores, personificacions, hipèrboles i antítesis; el lèxic que li és propi, amb venerables arcaismes com ferir, però també amb castellanismes com saque, neologismes com màdel o anglicismes com rànquing, adequadament explanats.
En conjunt, es tracta d’una valuosa aportació bibliogràfica que entrellaça la llengua, la cultura i el joc de pilota com un senyal d’identitat valencià gojosament assumit. Un llibre que no deixarà el lector a dos i ratlla i pilota encalada, sinó que li permetrà jugar-la de bot de braç i cantar feliçment val i joc.
