Set-cents anys i escaig més tard

Hi ha documentació escrita relacionada amb el 4 de juny de l’any 1355, data en què la recentment creada església valentina, va posar en marxa la primera processó del Corpus Christi. No havien transcorregut ni 120 anys des de l’entrada de Jaume Primer a la València del segle XIII, que els descendents dels jueus i els moriscos de l’època van haver d’engolir-se aquest nou misteri que agermana la transfiguració del líder dels cristians, amb els sectors dels poders polítics, de la noblesa i de la jerarquia.

D’aleshores ençà, que malgrat els afegitons i alguns canvis poc significatius, la societat del segle XXI continua vivint aquest maridatge entre la doctrina excloent d’aquest sector més conservador de l’Església i els poders públics de semblant característica. El fons de la celebració no ha canviat en res, malgrat que el que acompanya la manifestació fervorosa ha afegit folklore cívic.

Un folklore cívic que s’ha sabut aprofitar sempre per a donar-li color als misteris i per recollir fervorosos seguidors a la causa, sense haver de fer massa esforços doctrinals. Des d’aleshores que, qualsevol manifestació eclesial semblant, s’ha sabut alinear més aviat entre el pensament conservador de la societat, que no en el progressista (llevat d’alguna honorable excepció).

Però dit això, el que realment vull plantejar amb aquest pensament, no és la bondat o no d’afegir el folklore per a la difusió de la doctrina i dels dogmes. El que realment em preocupa és la banda sonora que l’Església catòlica accepta i manté a l’hora de l’entrada i l’eixida del temple de les imatges processionals. És precís fer sonar l’himne considerat “nacional” per la part guanyadora de la darrera “guerra cerril”?

¿Cal mantenir aquesta banda sonora en detriment d’altres melodies menys polititzades i segurament menys sectorials o sectàries? No podria l’Església Valentina encomanar a qualsevol dels múltiples compositors nostrats, un motet amable per poder despolititzar l’entrada i eixida dels “santets” dels temples?

El darrer Corpus Christi ha estat el detonant d’aquesta reflexió, que pose en consideració de les persones (cal llegir jerarquia) que podrien ajudar a repensar els actes públics de la seua creença, en ares de fer-la més ecumènica, però sobretot, menys polititzada i segurament, més inclusiva.

Res no plantejaré –de moment- sobre la utilització de fons públics per a regular el trànsit mentre s’ocupa el carrer amb la corrua processional, o s’admeten cèntims per adornar amb cadàvers de flors les andes i passos, o per fer disparades de pólvora monumentals, mentre hi ha tanta gent que passa les de Sant Amaro per a acabar el mes. D’aquestes i d’altres flocs semblants, en parlarem en una altra ocasió.