Setembre-octubre: un «buit litúrgic»?

UN TEMPS POC ORDINARI

En el calendari litúrgic cristià, els mesos de setembre-octubre formen part del temps ordinari; un temps orfe de solemnitats equiparables a les dels cicles nadalenc i pasqual. A poc que se’n reflexione, sorprén el tractament tan minso que se li n’atorga. Una mena de buit que no es correspon ni amb als precedents bíblics ni amb la importància astronomicoagrària del període, factors subjacents del calendari natural judeocristià.

Perquè aquest temps no té res d’ordinari: s’ha acabat -o està a punt- la darrera collita de fruita (figues, dàtils, magranes), i la verema del raïm, un dels pilars de la tríada mediterrània (junt al blat i l’oliva). Amb el rebost ple, i amb el raïm al cup prest per calcigar i obtindre’n el primer most, és legítim considerar-lo un temps de joia, de donar gràcies a Déu. Al Déu que siga: en la Roma clàssica, la verema es tancava l’11 d’octubre amb la festa de les Meditrinalia, presidida pel mateix Júpiter a través del seu sacerdot flamen dialis. Altrament, les primeres pluges tardorals impulsen la primavera d’hivern, un renaixement de la vegetació mediterrània després de la letargia estival.

L’ANY NOU JUEU

El final de la recollida dels fruits i dels grans, el renaixement vegetatiu i la sembra dels cereals marcaven el nou any agrícola jueu; de fet, el seu calendari civil[1] comença en el mes lunar de Tisrí o Tisrei, nom que significa ‛inici, començament’, i que se situa a cavall dels nostres setembre-octubre. I ara celebren algunes de les festes més importants:

• Roix ha-Xanà, cap d’any o primer dia,[2] en què es mengen pomes i magranes.
• Yom hakippurim o de les Expiacions, el desé dia; és el més sagrat de tot l’any,[3] l’únic en què el Summe Sacerdot podia entrar al Sancta Sanctorum del Temple de Jerusalem, on habitava Yahvé.
• Sukkot o Tabernacles (del 15 al 22): «Quan hauràs acabat de batre a l’era i de premsar el raïm al cup, celebra durant set dies la festa dels Tabernacles» (Dt 16:13).

Sukkot és el tercer gran festival jueu després de Pasqua i Pentecosta, i de la intensitat amb què se celebrava en temps veterotestamentaris se’n parla sovint en l’Antic –o Vell– Testament. Es tracta d’una festa d’alegria i embriaguesa heretada dels antics pagans cananeus,[4] i la més joiosa de l’any: «Ple de joia, agraeix al Senyor, el teu Déu, que t’hagi beneït en totes les collites i en tots els treballs» (Dt 16:6). Durant una setmana es viu en barraques de rams que evoquen els habitatges temporals -cabanyes, cabanyelles, tabernacles- que es feien pròxims a les vinyes durant la verema.

Això sí, com en el cas de Pasqua i Pentecosta, la festa va ser historitzada -i així desvinculada dels orígens pagans– i es va lligar a un capítol de la història d’Israel: l’estada en barraques durant la travessada del desert.

Al Temple de Jerusalem se succeïen aquells dies els sacrificis i es vessava aigua impetrant pluges favorables. Es feien processons tot cantant Hosanna (psalm 118) i duent les quatre espècies indicades pel Talmud babilònic: un brot foliar de palmera datilera (lulav), una branca de salze amb fulles (aravà; Salix sp.), una de murta (hadàs; Myrtus communis) i un poncil (etrog; Citrus medica: cítric de pell groga rugosa i fragant, mesocarpi blanc molt gros i comestible, i endocarpi menut i poc sucós).

UNA ABSÈNCIA NOTABLE EN EL CALENDARI CRISTIÀ

La qüestió, doncs, quedaria plantejada així: si el calendari cristià assumeix alhora que redefineix el veterotestamentari, ¿per què els Tabernacles no van ser reinterpretats, com la Pasqua (florida) i la Pentecosta (Pasqua granada)?

A molts estudiosos, els ha colpit aqueixa estranya omissió: ¿és que cap moment rellevant de la vida del (jueu) Jesús no es pot lligar a una festa tan important? De fet, en els Evangelis tan sols hi ha una referència explícita a un acte de Jesús durant aquesta festa: Jn 7:2-10.

No obstant això, potser la festa dels Tabernacles, amb els seus símbols i significats -naturals, religiosos- i tot i que de forma indirecta, sí que ha traspuat a molts altres passatges dels evangelis. A la seua manifestació més o menys subtil en la litúrgia catòlica dedicarem la segona part de l’article.

[1]No el religiós, que començava amb el mes de Nissan, el de la Pasqua.

[2]L’any 2015 va ser el 14 de setembre, i en 2016 serà el 3 d’octubre.

[3]Els jueus moderns en diuen Yom Kippur, en singular. L’any 1973, tot aprofitant la festa, la coalició egipciosiríaca va atacar Israel en l’anomenada «guerra del Yom Kippur».

[4]De fet, durant la conquesta de la Terra Promesa els hebreus van assaltar els cananeus quan celebraven la festa de la collita i estaven ebris i relaxats (Jutges 9:25-49 i 21:19-23).

Article publicat al nº 418 (setembre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar