Tens 0 productes a la teua cistella
Scorsese, Spielberg, Coppola i George Lucas.
Parlar del cine nord-americà dels anys setanta és parlar d’una transformació sense precedents en els mecanismes econòmics i artístics de la indústria del cinema, de la implantació d’un nou sistema de funcionament dels grans estudis, de l’aparició de xicotetes productores independents i, sobretot, de l’ampliació del camp de batalla del director, figura proverbialment asfixiada pel poder del dòlar que, per primera vegada en el cinema ianqui, es reivindicava com a autor. Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Woody Allen, Hal Ashby i Robert Altman, entre d’altres, alçaren al llarg de tota la dècada una enorme polseguera en la qual van confluir, talent, cocaïna, disputes i una gran quantitat d’obres mestres.
El nou firmament de directors havia nascut segons una idiosincràsia molt concreta: la decrepitud dels caps de les grans companyies (Paramount, Universal, Warner o la Fox), el febril entusiasme dels fills del baby-boom, formats en les escoles de cine de Los Angeles i Nova York, molt nutritives per a la utopia, l’afrancesada idea del director com creador absolut, herència de la política dels autors amb Andrew Sarris i André Bazin al capdavant, i la caiguda en picat dels ingressos de les grans productores més grans a finals dels anys seixanta.
En els nostres dies s’ha tornat un clixé insistir que aquests anys foren en tots els aspectes, una època extraordinària com no tornarà a veure’s altra igual. Tota època passada persisteix en la memòria banyada per la nostàlgia, i el caràcter especial dels anys setanta no era en absolut evident en aquell moment. Dos títols van ser clau en aquesta utopia: Bonnie and Clyde (1969) d’Arthur Penn i Easy Rider (1969) de Dennis Hopper. La pel·lícula de Penn va nàixer gràcies per a tossuda obstinació d’un dels màxims responsables de la mutació que Hollywood començava a experimentar, l’actor Warren Beatty. Beatty va lliurar una batalla subtil amb els caps de la Warner (Jack Warner i Joey Hyams) perquè invertiren en la filmació del guió de Robert Benton i David Newman i que finalment remataria Robert Towne. Mentrestant, un trio de directors i productors cansats de l’esclavisme laboral van fundar en 1965 la BBS, la companyia que va permetre la psicodèlica Easy Rider s’estrenara. Bob Rafelson, Harold Schneider i Steve Blauner s’emanciparen de la tirania dels grans estudis gràcies a una estratègia prou senzilla: finançar sis títols que no excediren el milió de dòlars de pressupost. Easy Rider costà mig milió de dòlars i va recaptar quasi vint. Les dues pel·lícules van ser un esclafit en tota la cara del vell Hollywood.
Dennis Hopper, Peter Fonda i Jack Nicholson en ‘Easy Rider’. (COLUMBIA PICTURES).
Abans que ningú se n’adonara, va sorgir un nou moviment (immediatament batejat com New Hollywood per la premsa) liderat per una generació de directors. Si alguna volta va haver-hi una dècada de directors fou sense cap dubte, aquesta; varen gaudir de poder, prestigi i més riquesa que mai. Els grans directors de l’era dels estudis, com John Ford i Howard Hawks, es consideraven a ells mateixos uns simples assalariats, pagats (alguns molt ben pagats) per a fabricar entreteniment, narradors d’històries que fugien de l’estil perquè no interferira en el negoci. En paraules de John Calley cap de producció de Warner Bros i antic director general de Sony Entertainment: “Als directors ni tan sols se’ls permetia entrar en la sala de muntatge” (Biskind, 2009, 19[1]) Sols estaven en aquest lloc per assegurar-se de què els actors i actrius feren el que havien de fer, mentre que la càmera estava encesa. Quan acabava el rodatge, se n’anaven. Els directors estaven en la part baixa de l’estament, quant a penes un poc per damunt dels guionistes.
Al contrari, els directors d’aquesta nova generació no van tindre cap escrúpol (i en algunes ocasions amb molta raó) en convertir-se en artistes, ni van evitar desenvolupar un estil personal que distingira la seua obra de la dels altres directors. Tanmateix, dins d’eixe marc tan restringit, és obvi el segell de l’estil del cine de Ford o Hawks en aquesta època.
En la primera fornada del Nou Hollywood, composta per homes blancs nascuts a mitjans i finals dels anys trenta, van estar; Peter Bogdanovich, Francis Ford Coppola, Warren Beatty, Stanley Kubrick, Dennis Hopper, Mike Nichols, Woody Allen, Bob Fosse, Robert Benton, Arthur Penn, John Cassavetes, Alan Pakula, Paul Mazursky, Bob Rafelson, Hal Ashby, William Friedkin, Robert Altman i Richard Lester. La segona inclou als primers fills del baby-boom, nascuts durant, i després, de la Segona Guerra Mundial, la generació que es va formar en les escoles de cine, els mocosos, els xiquets consentits de la indústria cinematogràfica. En aquest grup destaquen Scorsese, Spielberg, George Lucas, John Milius, Paul Schrader, Brian De Palma i Terrence Malick. També és clau, en molts casos, la influència de la TV i de la generació que ve d’allí com la que s’ha format mirant-la, Scorsese entre ells, com ell mateix conta en diversos documentals seus com A Personal Journey with Martin Scorsese Through American Movies (1995) o My voyage to Italy (1999).
Quan pareixia que tot estava dit i fet, aquests directors crearen una quantitat d’obres que ara com ara perduren com autèntiques obres mestres del cinema: The Last Detail (1973), Nashville (1975), Faces (1968), Shampoo (1975), The Orange Clockwork (1971), Reds (1981), Paper Moon (1973), The Exorcist (1973), The Godfather Part II (1974), Mean Streets (1973), Taxi Driver (1976), Raging Bull (1980), Badlands (1973), Apocalypse Now (1979), Jaws (1975), Cabaret (1972), Klute (1971), American Graffiti (1973), Days Of Heaven (1978), Star Wars (1977), All That Jazz (1979), Annie Hall (1977), Carrie (1976), The Wild Bunch (1969).
La revolució també va facilitar el ràpid accés a la indústria de Hollywood, de directors britànics com John Schlesinger, John Boorman, Ken Russell i Nicolas Roeg, i europeus en general, com Roman Polanski, Miloš Forman, Bernardo Bertolucci, Sergio Leone. I també veterans com Don Siegel o Sam Peckinpah i John Huston, que de sobte van descobrir la llibertat i pogueren fer alguns dels seus millors treballs, com Dirty Harry (1971), The Wild Bunch, Pat Garret & Billy the Kid (1973), The Man Who Would Be King (1975) i Fat City (1972). Punt cec de la història del cinema on convivien alguns dels “vells mestres” fins i tot en actiu; Wilder, Hitchcock, Hawks, Buñuel, amb aquests nouvinguts, alguns provinents ja d’escoles de cinema altres d’altres oficis dins de la professió.
Els joves directors també empraren un nou grup d’actors; Jack Nicholson, Dustin Hoffman, Al Pacino, Robert De Niro, Gene Hackman, Richard Dreyfuss, James Caan, Robert Duvall, Harvey Keitel i Elliot Gould, que van fer oblidar els típics galans de Hollywood i portaren a la pantalla un nou realisme, energètic, descarnat, i també fins quasi desconeguda component ètnica. I les dones; Barbra Streisand, Jane Fonda, Faye Dunaway, Jill Clayburgh, Ellen Burstyn, Dyan Cannon, Diane Keaton, estaven molt lluny de la Doris Day i Marilyn’s dels anys cinquanta. La majoria d’aquestes cares noves es formaren en el “Mètode” de Lee Strasberg en l’Actors Studio, o amb altres professors de Nova York: Stella Adler o Uta Hagen.
El somni del nou Hollywood va transcendir les pel·lícules individuals. En el seu moment més ambiciós, fou un moviment pensat per a alliberar el cinema del costat merament brutal y comercial, aquest fet el va fer volar alt en el fràgil aire de l’art. El que els cineastes dels setanta desitjaven era fer caure cap el sistema dels estudis o, almenys, tornar-lo irrellevant democratitzant la realització cinematogràfica i ficant-la en mans de qualsevol que tinguera talent i determinació. La gent del moviment eren cineastes, no directors, muntadors o camarògrafs; ells van intentar trencar les jerarquies que dominaren tradicionalment els oficis tècnics. Aquests foren els anys que els directors començaren a ser guionistes, com Paul Schrader, o muntadors com Ashby, o actors com Warren Beatty i que després començaren a dirigir sense abandonar la seua vocació original. Els setanta va ser l’última volta que Hollywood va produir obres de risc i d’alta qualitat, pel·lícules més centrades en els personatges que en l’argument, que desafiaven les tradicionals convencions narratives i la tirania de la correcció tècnica, que trencaven els tabús dels llenguatges i del comportament, que s’atreviren a tindre un final que no fora feliç. Eren moltes vegades pel·lícules sense herois, sense històries d’amor.
Encara que per a alguns aquesta va ser la dècada definitiva de les seues carreres com Hal Ashby amb Harold and Maude (1971), The Last Detail (1973) i Shampoo (1975) o William Friedkin amb French Connection (1971) i The Exorcist (1973) el gran mèrit d’aquest període és haver donat inici a les carreres de directors que encara són referents vitals i actuals dins del cinema nord-americà. Que aquesta siga la collita d’on van sorgir Coppola, Scorsese, Woody Allen, Spielberg o George Lucas parla clarament de la transcendència que aquests anys van tindre. Òbviament, no es va tractar d’un inici lliure de traves, caigudes i desencerts tant personals com cinematogràfics. Eren éssers que van passar de la nit al dia d’un mitjà acadèmic a un ambient de creació febril, on els diners, els excessos i la inexperiència es van convertir en una barreja que no tots van poder controlar amb igual mesura.
El Nou Hollywood va durar escassament una dècada, però, a més a més del legat de pel·lícules que feren època, té molt a ensenyar-nos acosta de la manera que funciona Hollywood ara, per què les pel·lícules de hui en dia, amb unes poques i alegres excepcions, són tan males i la majoria fetes des d’un departament de màrqueting, no tenen valentia, ni ànima, semblen una pura atracció de fira i explica la constant crisi econòmica i creativa de la meca del cinema. Martin Scorsese ho resumí així: “Sols érem[2] uns joves que volíem fer pel·lícules i sabíem que els caps dels estudis ens podien liquidar en qualsevol moment” (Biskind, 2009,16).
[1] Biskind, P. (2009). Moteros tranquilos, toros salvajes: La generación que cambió Hollywood (D. Najmías Bentolilla, Trans.). Editorial Anagrama S.A.
[2] Biskind, P. (2009). Moteros tranquilos, toros salvajes: La generación que cambió Hollywood (D. Najmías Bentolilla, Trans.). Editorial Anagrama S.A.
