La revista degana en valencià

Shakespeare de la mà dels traductors catalans

JOSEP MARIA FULQUET: Shakespeare en la veu dels traductors catalans, (col·lecció recerca i pensament, 88), Afers, Catarroja, 2017, 218 pp.

Allí on l’anglès en té un de sol, el català no n’ha deixat encara d’infantar d’ençà que, a final del segle XIX, traductors, escriptors i literats de tota mena emprengueren la tasca de fer-lo sonar en català. No foren els primers a fer-ho, però. Més aviat els darrers. En aquell temps, els francesos ja en comptaven més d’una vintena, i els alemanys, ja disposaven de traduccions clàssiques: les de Wieland, que Goethe elogià, o les de Schlegel-Tieck. Tot plegat, un esquarterament magnífic.

Pas a pas, els traductors de Shakespeare feien via revelant els sentits ocults rere la impertorbabilitat dels seus mots i retornant-los a la seua mobilitat original. Lectura rere lectura, conformaven com una mena de pintura cubista. Hui, per primer colp, en tenim una visió sinòptica en la seua vessant catalana gràcies a l’estudi del filòleg Josep Maria Fulquet que publica l’editorial Afers. En ell, els traductors catalans, quasi invisibles fins ara, són cridats a declarar i exposar punt per punt els seus criteris traductològics: els sabuts i confessats als pròlegs i notes com també, i sobretot, els que actuen inconscientment sota l’embranzida d’un país que construeix la seua identitat enfront de l’hegemonia del seu veí i d’una llengua que es vol vàlida per a tots els usos de la moderna vida.

L’estudi analitza tant els aspectes purament culturals i estètics que intervingueren en la recepció de les obres de Shakespeare com els estrictament traductològics. Ambdós enfocaments, però, es complementen i, encara diríem més, el segon, al parer de Fulquet, no es pot entendre sense tenir en compte el primer. Seguint en aquest punt les recerques d’autors com Hans Robert Jauss, André Lefevere, Itamar Even-Zohar o Gideon Toury, sosté la tesi que tota traducció és una forma d’apropiació en què els interessos de la literatura de recepció determinen en gran mesura els criteris traductològics. El «valor» d’una traducció no es pot mesurar exclusivament a partir de les distàncies que el traductor introdueix en la seua reescriptura, distàncies que al seu torn caldria avaluar en termes de fidelitat, literalitat o equivalència de sentit. Més enllà dels errors de tipus lingüístic (sovint traïts per la traducció francesa o la castellana) o de l’eventual insuficiència interpretativa davant un passatge obscur, allò que determina el text de la traducció és una forma particular d’entendre la literatura i el català com a llengua literària.

Malgrat algunes petites dissemblances (i a excepció de l’anomalia terencimoixana), el cas del Shakespeare català presenta un esquema «evolutiu» molt clar (compte, que no a millor!) que es correspon amb els canvis estètics que al llarg del segle XX transformaren el conjunt de les lletres catalanes. Després d’alguna provatura modesta als huitanta, Artur Masriera publicava en 1898 una traducció de Hamlet en vers. Contemporàniament, però publicada en 1910, Antoni Bulbena i Tosell girava de nou la tragèdia del príncep danès, ara en prosa (literària).

Aquestes dues traduccions, tot i el mèrit de ser les primeres que es feien amb voluntat literària, eren bastant deficients. La inintel·ligibilitat es resolia per sobretraducció, o el que encara és pitjor, per reducció, escamotejant al lector la comprensió fidedigna de l’obra. Ara, si alguna cosa tenien en comú que les caracteritzava, aquesta era el gust per l’arcaisme. Totes dues partien del fatal i lingüísticament absurd supòsit que el català del segle XV era la correspondència perfecta de l’anglès elisabetià del XVI i, doncs, que era legítim recórrer al model de llengua literària de Metge o March per fer de la traducció shakespeariana una obra amb validesa literària en la cultura de recepció. Un recurs que aquests antinormativistes consideraven encara més imperatiu atesa l’aversió que tenien envers la llengua col·loquial, massa vulgar i impura com per assumir el to elevat del bard anglès. Clar: no hi ha res de més fàcil i servil que recórrer a una tradició ja consolidada en la pròpia llengua per fer la traducció d’un text —d’un autor— a qui li és completament estranya. El punt residia, més aviat, en el fet que no hi ha en absolut cap Shakespeare perdut per cap baula de la nostra història literària. El reconeixement d’aquest element d’estranyesa que tenen els drames de Shakespeare per a nosaltres i no la seua naturalització (assimilació encoberta sota la retòrica de la «fidelitat») és precisament allò que més hauria contribuït a l’«eixamplament» (Erweiterung) de les possibilitats estilístiques del català literari, encara suficientment dúctil com per poder adaptar-se tant a l’hexàmetre homèric com al vers blanc shakespearià.

Fulquet reconeix encara en aquesta actitud conservadora un supòsit metodològic determinant: el recurs a la totalitat diacrònica d’una llengua com a material disponible per a la traducció és la conseqüència directa d’un model traductològic basat en la fidelitat literal (l’equivalència del tipus mot-per-mot), les conseqüències del qual són fatals (i les premisses, per descomptat, falses), com ha quedat clar en els primers capítols de l’estudi («Traduir» i «Aspectes de la traducció»).

En la traducció de Lo Rey Lear que l’erudit Alfons Par feu en 1912 es manté la mateixa posició reaccionària, i en les traduccions de Magí Morera i Galícia, postfabrianes, tot i la seua reconeguda modernitat i exactitud, Fulquet hi troba la continuïtat dels hàbits i els tics lingüístics dels seus predecessors; hàbits mitjançant els quals es pretén acurtar la distància inherent a l’acte de traducció. Segons Steiner, que Fulquet cita (p. 164), aquest tipus de traduccions «rebaixen l’original foraster canviant una distància geogràfica i lingüística massa dominant, per una distància més subtil i interioritzada en el temps (…). L’arcaisme interioritza, crea una il·lusió de recordança que ajuda a incorporar l’obra forana en el repertori nacional».

Amb la mateixa voluntat (és a dir, la d’incorporar Shakespeare al bagatge cultural de la literatura catalana), però amb una altra posició ideològica, va treballar Cebrià de Montoliu, de qui Fulquet fa en aquest llibre un comentari elogiós, atesa la falta de reconeixement que les generacions següents li professaren. El que més en destaca és el fet que fou «el primer traductor amb consciència de ser-ho» i el primer a teoritzar sobre la naturalesa de la traducció i la seua importància per al redreçament de la cultura catalana. En el pròleg de trenta-dues pàgines a la seua traducció en prosa de Macbeth publicada en 1908 dins la col·lecció «Biblioteca Popular de L’Avenç» escrivia el següent: «tota literatura que aspiri al dictat de nacional necessita per sa pròpia independència remotllar en sa pròpia llengua les manifestacions culminants del geni humà en les forasteres». Molt alemany, tot plegat.

Com Masriera, Bulbena i Tosell o Par, Cebrià de Montoliu esperava omplir amb les seues traduccions el buit d’una tradició literària interrompuda. Però, a diferència dels seus coetanis, defensava un model de llengua literària basada en el català col·loquial; al seu parer, la llengua amb què el traductor havia de comptar per fer la seua traducció, ja que, si no ho fera així, la «regla de tres» (que l’obra traduïda ha de provocar els mateixos efectes en el lector que la rep que els que l’obra original provocava en el lector original) no es compliria i ulteriorment la traducció no seria reconeguda com una obra que amb ple dret ha de pertànyer a la tradició de la literatura de recepció. No és el mateix traduir literatura que fer una traducció literària. I, si bé Cebrià de Montoliu n’era plenament conscient, el seu Macbeth no va transcendir més enllà del seu context literari, és a dir, no ha esdevingut una obra de referència per al lector català, com sí que ho ha fet, per exemple, el Shakespeare de Josep Maria de Sagarra, les vint-i-sis traduccions del qual s’han convertit en autèntics clàssics, quasi indiscutible per a molts.

Com en la valoració de la resta de traductors, Fulquet procedeix amb Sagarra amb el mateix rigor «científic» i es guarda, per tant, d’emetre’n un judici que seria potser parcial, tenint en compte que, per confessió pròpia (al pròleg), es considera indiscutiblement del costat de Gabriel Ferrater, Salvador Oliva o Joan Sellent pel que fa a model de traducció. Tots tres han posat per obra pròpia en evidència la parcialitat del model de Sagarra i les seues ocasionals deficiències, que es podrien sintetitzar en un costumisme excessiu que tendeix a rebaixar el Shakespeare més tràgic i greu (ideal, però, per a les comèdies, que traduí amb dedicació) i, en definitiva, en una personalitat massa forta com per no fer-se de notar.

Cal insistir, amb tot, que l’obsolescència d’una traducció no equival en cap cas a la seua valoració negativa. De la mateixa manera que en l’àmbit de l’estricta creació, on el fill no està d’acord amb el pare, ocorre en les traduccions des del moment en què accedim a pensar-les de forma autònoma de les obres que «parafrasegen», això és, des del moment en què jutgem el seu valor literari en tant que «reescriptures» actives. Fer-ho així ha permès almenys a Josep Maria Fulquet de destriar a través d’una anàlisi comparativa de traduccions els fils d’una etapa essencial de la nostra història literària.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top