La revista degana en valencià

«Si era amor, no vam poder resistir-ho tot»

19/11/2020

Foto: Susana Godoy

Atlàntic presenta el segon disc, Volem els ponts. Trenta-set minuts de pop colorista, editats en vinil i esquivant la pandèmia.

Estimar i consumir música en plena crisi sanitària és una prova de foc no només per als artistes; també per a seguidors, programadors i consumidors en general. Per això, potser, Atlàntic s’ha llançat a editar el seu segon disc en prevenda i en vinil (una mena d’heroïcitat en temps tan convulsos). Volem els ponts és, doncs, també fruit de la COVID. «Va afectar de ple el disc. Al principi pensàvem traure’l a l’estiu, però l’estat d’alarma arribà amb alguns detalls del disc per acabar, i a banda va retardar el procés d’edició, mescla i masterització. Quan el teníem acabat, vam pensar que era un suïcidi traure’l en estiu amb tot aturat», explica Josep Bartual, cantant del grup. Aquest mes d’octubre el disc es trobarà ja a les plataformes digitals, encara que la gent que l’ha adquirit avançant els diners l’ha pogut gaudir a casa abans, en format LP i amb una tirada de 100 exemplars numerats i dedicats per la banda. «El vinil és molt més agraït que el CD, tant pel disseny com pel so. Hui en dia, traure un disc és quasi un gest de resistència davant d’una indústria i una societat concebuda per als grans públics, no per a tots els públics. En el primer disc, 1976, optàrem pel micromecenatge i vam aconseguir l’objectiu, però ens quedà el regust que, de vegades, sembla que els amics o el familiars et recolzen no per la música, sinó perquè pugues aconseguir l’objectiu final. I està molt bé, però per a nosaltres és més important que pensen en la música, per això aquesta vegada hem optat per la prevenda», relata Bartual.

I què és Volem els ponts? Si analitzem el vinil, s’hi nota que aparentment és un disc on hi raja l’espontaneïtat i els sons més crus en totes les branques del pop i del power pop. Però al remat són deu cançons riques pel que fa a tornades, jocs de veus i trencaments d’estructures. Atlàntic vol sorprendre l’oient i es capaç de posar dues cançons en una (perquè ho entenguen els lectors), amb recargolaments, escales, cors i canvis de ritme que tracen unes directrius lluentes i vivaces en gairebé tots els temes. Els textos majoritàriament clamen per les relacions amoroses, les aproximacions, les distàncies i els retrobaments. «Orgàsmica» és un temàs per a obrir la cara A del vinil i «En tot el cor» fa el mateix pes en la cara B. Després descobrim lletres iròniques, d’aquelles que et disparen un somriure: «L’ambulància» i «Antoni Suchard». Ço és, el suposat drama de la mobilitat que margina els cotxes a la ciutat de València fet cançó i la història d’un home trist que, per contra, destil·la dolçor i felicitat (qui sap si per tindre Suchard per cognom). Després llegim i rellegim textos més profunds com «Volar els ponts», que posa de manifest les contradiccions d’un món superficial, ple de màscares.

Arribats aquí, les comparacions resulten inevitables. Atlàntic són també els Moonflower. Vaja, que els quatre músics tenen dos projectes musicals, un amb Josep Bartual com a vocalista i en el darrer disc tot en valencià (Atlàntic) i l’altre amb Maria López com a cantant (Moonflower) i expressant-se en castellà i anglés. Una tasca creativa a repartir en dos grups que no deu ser fàcil. «És complicat, però no impossible. Ara mateix, estem treballant ja en el nou disc de Moonflower, que serà el tercer si és que algun dia aconseguim acabar-lo. Quan ens tanquem per a compondre cançons per a un dels dos grups, amb l’altre intentem tocar en directe. De totes maneres, amb Atlàntic és tot una miqueta més espontani, mentre que Moonflower és una vessant més relaxada. De moment, hem tret disc en 2011 i 2014 amb Moonflower, i 2016 i 2020 amb Atlàntic. Quatre discos en nou anys no està gens malament, però si aconseguim traure l’any que ve el nou disc de Moonflower hauran passat set anys!», conclou el vocalista del grup.

Volem els ponts és una coproducció d’Atlàntic (Josep Bartual, Maria López, Thomas Mantovani i Fran Mesado) i Guillermo Sanz, enregistrat a Carcosa Studios d’Alboraia. Si la pandèmia ho permet, es presentarà a la Sala Loco Club de València el proper 30 d’octubre.

Foto: Susana Godoy

Inscriu-te al nostre butlletí

Top