Si la poesia era i és una arma carregada de futur, ací en tenen una d’Empar Martínez

I continuarem amb el somrís

i una flor als llavis.

Car va per a llarg l’encàrrec,

si, no li veiem la fi.

Cal fer del «Bella Ciao»

un clam universal.

Una convocatòria joiosa

tot i que no crida a la festa.

Europa ha claudicat

s’ha desdit de qui era.

Ja es ben indiferent,

el corcó la minada

està invàlida, sense nord.

Els núvols no amollen aigua,

solten llamps, pedres, i esclafits.

Tothom busca recer; ai, recer!

Molts busquen aixopluc

en el feixisme triomfador.

Recer en la cova fosca de

pensament únic, de «calla

que jo ja sé el que vos convé»

Recer en el temple del,

«no cal que penseu,

ja ho faré jo per vosaltres»

Recer en la caverna on

habitaven els Homo sapiens,

que eren més sapiens

que aquesta colla que encara no

els hi ha crescut el cervell.

Recer en l’obscurantisme

de prohibir, censurar, podar,

negar, avortar (ai no, això no!)

És la rabiosa mostra dels amants

de la ignorància i la burrera.

De la cultura de subliminar l’absència

de seny, fins el punt de fer d’aquesta

un objectiu, una finalitat. una religió, caiga…

qui caiga.

Compte! Per a ells, tots

els mitjans que faran servir

estaran justificats: caiga qui caiga.

En el sentit literal del terme.

No s’accepten eufemismes.