La revista degana en valencià

Si no pots viure a la terra que estimes, estima la terra on vius

26/10/2020

Títol: Els ullastres de Manhattan

Autor: Ponç Pons

Editorial: Quaderns Crema

Any: 2020

Alaior té 8.000 habitants. Nova York en té 8 milions. Menorca és una illa. Manhattan també. I fins ací diríem que arriben les nul·les semblances que hi ha entre la menuda de les balears i la megalòpoli americana. Ponç Pons, poeta juganer des del mateix ball ortogràfic del seu nom i llinatge (circumstància que coneix molt bé també qui signa aquest text), ens contraposa un i altre territori en aquest dietari de viatge barrejat amb poemari que porta com a títol Els ullastres de Manhattan.

L’ullastre és l’olivera en estat silvestre, un arbre que no seria el més representatiu precisament de la flora novaiorquesa. Tanmateix, l’objectiu del dietari de Ponç Pons no és eixe, sinó que el viatge respon a la voluntat d’eixir de nosaltres mateixos, del nostre espai comú, quotidià, de la nostra zona de confort, per tal d’analitzar-nos, per tal de veure’ns com som realment, de rebre la llum reflectida en l’espill i poder d’aquesta manera identificar-nos en la nostra singularitat.

Així, el llibre s’estructura en dues parts ben diferenciades, però que es van alternant sense solució de continuïtat. En primer lloc, tenim el dietari pròpiament dit. És a dir, les reflexions que Pons anirà anotant de les impressions, anècdotes que li passen o li venen al cap en forma de records esperonats per algun element o succés novaiorqués, i que prenen la forma de colps de pensament, de prosa apressada, d’esbossos capturats a raig de ploma. En segon lloc, aquest text es va intercalant amb un llarg poema que ens narra la història de Menorca, des de la mateixa creació, quasi com a obra d’una deïtat pagana, fins al mateix temps present. D’aquesta manera, la comparació, el joc d’espills, és fa explícita.

En aquest sentit, l’illa és l’espai del temps des d’una perspectiva integral. Com la cita de Sloterdijk, «El signe distintiu de la modernitat és la pèrdua del sentit còsmic». A Menorca tenim el passat molt present, mentre que a Nova York, en tot cas, el futur només té sentit com a justificació del present. Més que dos espais completament oposats (que ho són), el que tenim són dos temps antagònics.

Ponç Pons es proclama illenc des de bell començament. El seu cosmos és Menorca, i des d’aquelles latituds és des d’on observa el món. Això no significa ni tancament ni aïllament, sinó tot al contrari. El més segur és que visca en una bombolla més gran l’arquetipus de cosmopolita de ceguesa occidental que, per molt que viatge, no es mou mai dels seus prejudicis. Per contra, «va bé sortir i distanciar-te del teu lloc de residència per poder veure’l amb perspectiva i saber si realment hi vius, si te l’estimes, o només hi estàs, hi habites, per qüestió de naixement, feina, circumstàncies…».
Aquests ullastres de Manhattan són la prova de Ponç Pons respecte de la seua menorquinitat, que n’ix reforçada. De fet, Pons acaba convençut que està fet «de la mateixa matèria de què està feta la nostra illa», fet pel qual el que més li agrada de partir és «poder regressar». No és cap constatació universal, ans al contrari: és personal i intransferible. Hi ha una ètica individual respecte de l’espai que ocupem al món. D’aquesta manera, Pons ens convida a seguir la divisa que diu que «si no pots viure a la terra que estimes, estima la terra on vius».