«Si tingueren moral no hi hauria crisi»

Aquest és el text que l’extraordinari Ortifus posava en un dibuix seu. A la vinyeta, un home deia les paraules del títol d’aquest article, en relació a l’afirmació del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre l’obligació de les empreses i dels bancs, davant la crisi que tenalla tantes famílies: «Tenen el deure moral d’ajudar».

I és que si les entitats financeres saberen què és la moral i què és l’ètica (i tingueren memòria!) no hi hauria crisi. Els bancs haurien de recordar que fa uns anys, moltes d’aquestes entitats financeres (que continuen ofegant els seus clients) van ser rescatades amb diners públics, és a dir, amb diners de tothom! Per això els bancs queden ben retratats en aquella expressió popular que els defineix així: «Et donen un paraigua quan fa sol i te’l treuen quan plou».

Com alguns deuen haver comprovat, quan volem invertir diners en una d’aquestes entitats tot són somriures, et prometen avantatges i et posen la catifa als peus. Però en la inversió que fan els clients, els riscos els assumeixen només ells. Els bancs es queden resguardats a la vora del precipici, on cauen únicament els qui han confiat als bancs els seus diners en bons o fons d’inversió. I quan els clients cauen pel precipici, perquè els bancs no han estat prou honestos assessorant-los èticament, les entitats financeres es renten les mans i només saben dir que hi ha hagut mala sort. Però la mala sort només la tenen els clients, perquè els bancs sempre s’ho miren des de la barrera, on deixen caure els qui han posat els seus diners en les seues entitats, aconsellats pels voltors financers.

Els termes moral o ètica no tenen res a veure amb les entitats financeres. Sempre he recordat, en relació als voltors financers, l’Evangeli on aquella viuda demanava al jutge que li fes justícia enfront el seu adversari (Lc 18:2). En el jutge de la paràbola (com en els bancs), veiem la supèrbia i la despreocupació d’aquell home que hauria de fer complir la llei, i que en compte de fer justícia, com era la seua obligació, ignorava la pobra viuda. És veritat que a l’Evangeli el jutge acaba per fer justícia a la dona (cosa que no fan els bancs), davant la seua insistència. I és que aquell jutge de la paràbola i les entitats financeres, borratxes de supèrbia i de prepotència, deixen als peus dels cavalls els pobres inversors que es creuen les falòrnies dels qui, amb argúcies i mitges veritats, s’aprofiten de la poca formació financera dels qui els confien els seus diners,

Si els bancs, com molt bé diu el dibuix d’Ortifus, tingueren moral, no hi hauria crisi. Però el bancs, insensibles al sofriment de la gent més pobra, no tenen la decència d’ajudar els qui passen necessitat.