El retorn a la poesia social?: una lectura de ‘Si una emergència’, de Mireia Calafell

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Si una emergència

Autora: Mireia Calafell

Editorial: Proa, Premi Carles Riba 2023

Any: 2024

D’ençà de la poesia social i de combat, estètica que dominà una bona part dels anys de la dictadura, contra la qual es van esforçar bona part de la nostra intel·lectualitat més destacada, no havíem vist un conjunt d’obres tan importants coincidint en un mateix espai temporal, com una espècie de recuperació d’una moda que es pensava definitivament superada. El fet que s’haja concedit un dels premis més prestigiosos, com el Carles Riba, a una obra que no amaga, ans al contrari, en fa una clara mirada reivindicativa des del mateix títol, podria ser un clar símptoma que les coses podrien estar canviant. I és que els problemes, com feia una antiga sèrie còmica, creixen, no deixen de fer-ho tampoc les tragèdies que estan fent perillar la tan fràgil pau que s’havia bastit amb motiu de la II Guerra Mundial. Però no és només aquest perill, són molts altres els que estan començant a despertar les consciències dels nostres autors i autores, i el més destacat possiblement serà el canvi climàtic. Per tot això, la publicació d’un llibre així, valent, que explicita problemes que voldríem deixar sota l’estora, és una bona forma per cridar l’atenció de les societats occidentals.

Mireia Calafell (Barcelona, 1980) comença la seua trajectòria fent-nos, des del principi, evident que ens anava a oferir una visió molt particular de la literatura. Amb ja quatre poemaris anteriors al que analitzem, tots amb prestigiosos premis al seu darrere, l’autora havia començat, inicialment, un camí introspectiu que passava pel tractament del cos (Poètiques del cos, 2006), les emocions i ferides que l’existència ens ocasiona (Costures, 2010) o un discurs centrar en el silenci i el canvi (Tantes mudes, 2014). Però serà ran de Nosaltres, qui (2020) que l’autora canvia l’essència del seu discurs i ens mostrarà una visió que abandona, ni que siga en aparença, el seu tarannà individual per abocar-se a la col·lectivitat. Potser per això no ens hauria de sobtar tant el gir que hem constatat en Calafell, perquè ja hi existia, si bé per sota, de forma silenciada, potser simbòlica, i és ara que ha acabat de nàixer i en veiem la transformació, la metamorfosi.

Tornant a Si una emergència, hem de dir que aquesta obra pretén observar els problemes, no defugir-los. Així, ens ofereix una radiografia que tracta el nostre propi desconcert i ho fa per interpel·lar-nos amb lucidesa, però amb tendresa també. La seua veu ens arriba des del perill, perquè parteix dels indrets on hi naix cadascuna de les emergències que ens haurien de preparar vers la fugida. Amb tot, no hi dominarà una devastació total en el to del poemari, sinó que hi podrem llegir igualment una teranyina d’esperança. Perquè no tot poden ser ombres.

Sota una estructura conformada per dues parts principals, que reben el mateix nom, però un sentit que difereix (emergència com a accident d’una gran gravetat i com a acció d’emergir), veurem que la visió detonant del fet poètic tracta el contrast entre les dues visions que s’uneixen i s’hi destaquen. A la primera emergència, hauríem de destacar la molt encertada citació d’Adrienne Rich: he vingut per explorar el naufragi. Es tracta d’això, precisament. Des de la pèrdua personal (un amor, una defunció) fins a la col·lectiva (la mort de les espècies, el Prestige o l’extermini jueu), ens mostra retrats aparentment quotidians, que la tragèdia unifica: Hi ha el dolor i després hi ha el dolor.

La segona part ens mostra el camí cap a la restauració, com indiquen les citacions inicials. I és que l’únic pas acceptable és continuar endavant, superar la por, obriríem la porta. Aquesta afirmació del ressorgiment l’anem veient al llarg dels poemes:

l’aposta discreta        per ser vida sempre    entre tanta fi

Com diria Symborska, la vida sovint ens planteja preguntes massa elevades, davant de les quals només podem que acceptar la petitesa de les nostres respostes. Amb tot, no defugirà els problemes majors, la rebel·lia davant de la violència masclista, per exemple, i el poema com un revulsiu. En aquesta part és quan els poemes tendeixen a una major concentració simbòlica i a un intimisme que implica la salvació (en l’amor, en la bellesa). Fins i tot com, amb la forma d’un lliri de mar, estiga condemnada a l’extinció després d’un dia de vida:

                                                         només per viure un dia             aquesta vida

                                                                    així voldria jo una biografia

En definitiva, trobar solucions en Si una emergència és constatar que les coses no són tan fàcils com ens pensàvem. Hi ha les preguntes de sempre. Hi ha la constatació que tot s’acabarà, però que sempre ens quedarà el nostre particular París. Una esmena a tanta tristesa. Un bell paisatge que ens haurà de sobreviure. Un vers. Llegir, en definitiva, la poesia de Mireia Calafell és preparar el nostre pensament contra la devastació i reconéixer que, enmig de tanta urgència, sempre hi trobarem uns petits espais, uns paradisos emocionals on puga brollar cada paraula que cuida. El seu és, doncs, un crit d’alerta i un bàlsam per curar les ferides. Al cap i a la fi, les cicatrius, com les costures, ens permeten constatar que hem de seguir avançant. Que d’això va, la vida.