La revista degana en valencià

Silencis i mentides

24/05/2021

Quan escric aquestes ratlles, desconec el resultat dels premis Goya, en els quals Las niñas de Pilar Palomero (Saragossa, 1980) compta amb 9 nominacions, entre elles a millor pel·lícula, direcció novell i millor guió original. Tant s’hi val: Las niñas ja s’ha convertit en la sorpresa de l’any, amb diversos premis com ara els de millor llargmetratge de ficció en els Premis Forqué i millor pel·lícula, Biznaga d’Or, en el Festival de Màlaga, a més de la prestigiosa selecció en la Berlinale.

Tot i que és el primer llargmetratge de Pilar Palomero, la directora aragonesa ja té una breu però estimable producció de curts. Ara, en el pas al llargmetratge, ha escrit i ha dirigit un guió molt personal basat en les seues experiències d’alumna del 6é curs en una escola de monges de la ciutat natal. Tot i haver-hi posat un títol col·lectiu, la història està focalitzada en Celia, una xiqueta d’onze anys, i la seua mare. Durant l’any dels Jocs Olímpics i l’Expo de Sevilla, assistim a una microhistòria allunyada dels grans fastos del 92, per tal d’endinsar-se en el complex i sovint difícil trànsit de la infantesa a lʼadolescència, amb una Celia submergida, asfixiada pel descobriment de ser filla d’una mare fadrina. I el silenci d’una mare que deixa d’aportar la protecció d’una (encara) infantesa desvalguda, necessitada dʼuna xarxa de protecció que li done la seguretat d’encarar el futur, d’assumir-lo sense complexos. El catalitzador el proporciona l’arribada d’una altra xiqueta al centre escolar, molt més espavilada, desperta i desimbolta que Celia, de la qual es fa amiga i protectora. Aquesta, per contra, és una xiqueta sensible, insegura i desvalguda, com un jonc mogut a mercé dels vents. Plena d’incerteses, de mitges veritats, de silencis sense resposta i mentides que tracten d’ocultar l’absència del pare i l’aixafador pecat de mare fadrina. Estem en els anys noranta, en una societat que travessa múltiples tabús i prejudicis sobre el sexe, la maternitat i la realitat d’una nova i incipient mirada femenina, que l’allibere del pes del patriarcat que encotilla el procés d’autodeterminació de la persona. Una mirada violeta, còmplice i solidària, que proporcione una consciència independent.

El teló de fons de Celia és una escola sense coeducació, regida per monges adoctrinadores, que ni aporten ni faciliten una educació oberta, tolerant, centrada en els seus interessos i que puguen proporcionar respostes i certeses als processos naturals de les seues alumnes. La projecció en l’escola de Marcelino, pan y vino (Vajda, 1954) no genera en les alumnes motivacions ni aportacions a les seues mancances vitals. Davant el silenci de la mare, perduda en la seua abstracció, o el col·legi de monges ancorat en temps passats, en morals estantisses, en una educació escolàstica on encara s’escolta en la capella la frase «La sexualitat al servei de l’amor forma part del pla de Déu». El grup de xiquetes, amb totes les limitacions de l’edat, s’erigeix en la formadora de Celia, en la guia del descobriment de la vida i del propi cos, en l’entrada, sense filtrar, en el món dels adults, en la resposta a les seues necessitats.

Las niñas és una pel·lícula sensible i respectuosa, amb una càmera observadora, escrutadora de la mirada de Celia (una esplèndida Andrea Dandos), amb el contrapunt d’una mare interpretada, amb eficàcia, per Natalia de Molina.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top