Sinodalitat

No hi ha manera de viure la fe cristiana sense sinodalitat, és a dir, sense una comunitat amb la qual fem el camí de seguiment de Jesús. En la comunitat tots tenim el nostre lloc i hi compartim la vida de fe amb els altres cristians, cosa que ens acosta una mica a la manera de viure la fe que descobriren les esglésies de la Reforma quan parlaven del lliure examen (encara que nosaltres férem les últimes etapes de la cursa descobrint o, millor, aprofundint en el paper del successor de Pere en Roma i de la resta dels apòstols, i en gran part de les esglésies reformades hauran de redescobrir la feina de centres i referents d’unitat eclesial). Per això el Sínode sobre la Sinodalitat de l’Església, després d’anys de reflexió, aportació de suggeriments sobre temes a tractar, etc, ha acabat la seua primera sessió amb unes propostes més concretes que la comunitat ha de tornar a reflexionar i entendre fins a la propera sessió, que tindrà lloc al mes d’octubre de 2024, on sembla que hi haurà conclusions més clares i unes propostes al papa que ell farà pròpies i, com sol ser normal, plasmarà en un document (encíclica, motu proprio, etc.) per a tota l’Església.

No podem sinó alegrar-nos amb els cristians de Cantàbria perquè gaudiran de l’estima i vida d’Arturo Ros Murgadas com a nou bisbe titular del bisbat. Deixa de ser auxiliar de València i va a viure al Cantàbric. Així com felicitem els diocesans de Cantàbria, també agraïm el treball fet per Arturo Ros al nostre bisbat valencià i li desitgem un episcopat i una pastoral ben fecunds.

Per apuntalar el camí sinodal a les nostres terres hispanes, el papa Francesc ha convocat una reunió a Roma de tots els bisbes espanyols; serà encara en aquest mes de novembre. Hi hagué una visita a tots els seminaris espanyols feta per dos delegats enviats des de Roma i cal suposar que algunes conclusions deuen haver expressat en algun document com a conseqüència de la visita i alguna cosa més voldrà dir-los el papa: ¿més capacitat de diàleg entre ells?, ¿no tindre por de governs als quals no els importa la religió o que són més o menys anticlericals?, ¿com procedir davant l’informe del Defensor del Pueblo sobre la pederàstia al si de la nostra Església? Tot això i més poden ser temes, però fins al moment de la reunió no sabem res amb certesa. Esperarem, però també ens trobem davant d’un aspecte de la sinodalitat tan de moda. ¿O potser Francesc els dirà que l’amnistia està molt a prop del perdó i que com ha passat altres vegades el papa ha encomanat el diàleg per tal de solucionar els problemes de convivència a la península més que no pas les imposicions legals o les humiliacions d’un poble per un altre?

A Granada, on vivia, ha mort José María Castillo. Havia nascut a Puebla de Don Fadrique l’any 1929; va ser prevere secular de Guadix i després tornà a ser jesuïta, i després d’estudis a la Gregoriana va fer classes a la Facultat de Teologia de Granada i també, com altres teòlegs importants, va fer cursos a la universitat dels jesuïtes a l’UCA d’El Salvador i a Comillas en Madrid. Ha publicat molts llibres en què sempre ha estat defensor de la teologia dels pobres, allò que ell mateix qualificava de Teologia Popular. En els darrers anys havia abandonat també la vida amb la comunitat dels jesuïtes i l’any 1988 se li retirà l’autorització per a impartir classes a Granada, però com a Kung se li reconegué la capacitat i la bona teologia popular amb el papa Francesc («Dels jesuïtes –digué un dia– ens n’eixim sense papers, ja siga per dalt com el Papa Francesc ja siga per baix com jo mateix, però sempre serem jesuïtes»).

Revista número 596. Novembre 2023.